Un dels problemes que tenim les persones i grups que ens movem en el terreny dels activismes a favor de les persones grans és que sovint hem d’aclarir que la nostra acció no té massa a veure amb les residències ni, en general, amb els serveis per a la dependència. Qui parla de residències no parla de persones grans, sinó de persones que tenen baixos nivells d’autonomia, que no són totes les persones grans i que no són sempre persones grans.
Fer-se gran implica una diversitat de realitats que no es poden resumir en parlar de residències, tot i que és una de les realitats encara que clarament minoritària. El percentatge de persones grans que ocupa una plaça residencial no arriba, ni en els territoris amb major cobertura de serveis, al 4%. Quan les persones grans ingressen a una residència, solen tenir 85 o més anys i la immensa majoria no estan més de dos anys i acaben en aquesta la seva vida. La major part de les persones grans viu a casa i és a casa on vol continuar vivint.
Qui parla de la vida de les persones descrivint fases o etapes que tenen característiques similars per a totes les persones s’equivoca i qui associa aquests moments a serveis o institucions determinades també s’equivoca. L’envelliment és divers i pot viure’s com una pèrdua d’autonomia o no, i en qualsevol dels dos casos es pot viure de forma plena. Envellir va de canviar i de tenir les capacitats i els entorns que facilitin aquests canvis i els entorns no són les parets, sinó les persones i els grups que ens acompanyen. Fer-se grans no va de reglaments de règim intern, ni de bates blanques, ni d’animació sociocultural ni de treballs socials. Envellir va de vincles, de relacions, de persones que es troben, es perden, es recuperen. No va d’arrugues ni de cossos que no funcionen i, per tant, tampoc va de medicina, ni d’infermeria.
L’envelliment és divers, i per això no va de residències, sinó de donar les eines perquè cadascú el visqui com vulgui
Les persones LGTBI ho sabem: les vides són diverses i descriure les experiències de les persones amb la perspectiva dels grups hegemònics és una forma de violència. Les persones grans viuen soles i viuen acompanyades i això, de vegades passa sempre i, de vegades passa de forma temporal. I quan vivim en companyia podem fer-ho en família, amb amistats i, algunes poques vegades, molt poques i durant molt poc temps, amb persones usuàries del mateix servei on estem.
També hi ha formes de viure en col·lectiu que tenen poc a veure amb les institucions, com són les experiències de cohabitatge i com diu l’amic expert en el tema Daniel López, tampoc aquestes tenen massa a veure amb els envelliments, sinó amb la voluntat de portar a terme un projecte de convivència sense renunciar als espais privats que es determinin. I fins i tot es pot dir que és possible viure en comunitat sense conviure perquè és possible establir relacions recíproques de cura sense que aquestes es desenvolupin sota un mateix sostre. Només cal adquirir el compromís de seguir-se i d’actuar quan calgui, si és que cal.
L’envelliment és divers, i per això no va de residències, sinó de donar les eines perquè cadascú el visqui com vulgui i com pugui atenent sempre les necessitats de les persones que perden l’autonomia o que viuen en precarietat econòmica.
Envellir també va de follar, de seguretat, de drets, de salut i de moltes altres coses. Per això, des de la Fundació Enllaç donem eines i actualitzarem una publicació que ens ajudi a preveure el propi futur. Deixarà de ser un llibre i passarà a ser una col·lecció que comprendrà molts temes tractats amb rigor i escrits per persones referents en diversos àmbits del coneixement. I continuarem fent moltes coses, i amb moltes ganes, però no farem residències perquè envellir es viu de forma diversa i no va de residències, sinó de persones i de relacions. I perquè envellir va de relacions, aviat Enllaç obrirà de dilluns a diumenge, però d’això ja en parlarem un altre dia.
Josep Maria Mesquida, president de la Fundació Enllaç.
Vicent Canet, responsable de premsa i comunicació de la Fundació Enllaç.
