La soledat, aquesta companya (in)esperada i sovint no desitjada, és un sentiment que no només ens pot parlar de la manca de companyia, sinó també del pes de les experiències viscudes, de la pèrdua, dels desenganys i del rebuig.
Darrerament, hi ha un creixent interès per a comprendre la soledat de forma interseccional, situant les persones LGTBI+, especialment les que ja són grans, al centre. I és que, tal com veiem a la Fundació Enllaç, moltes d’elles s’enfronten a la cerca d’un espai on sentir-se acompanyades i reconegudes. Tanmateix, indicar que la soledat està més present en el col·lectiu pot ser estigmatitzant, especialment si no tenim en compte que és inherent a la condició humana i que els marcs des dels quals s’avalua no sempre tenen en compte les especificitats de les persones LGTBI+.
És innegable que viure en un món que sovint no reconeix ni celebra la diversitat pot portar a malestars entre les persones LGTBI+. Per a aquelles que han crescut en contextos històrics, socials o polítics més hostils, el pes de la incomprensió i la violència pot haver deixat estralls, afectant la manera com interactuen amb el món i com en formen part. Però la discriminació continua essent una realitat per a una part important del col·lectiu. També els sexilis, els distanciaments familiars o la menor descendència. Fins i tot, hi ha estudis que alerten de soledats que provenen d’LGTBI-fòbies interioritzades, vinculades a inseguretats i al debilitament dels vincles socials.
“És hora de reflexionar sobre com la mirada cap a la soledat pot estar condicionada per marcs cisheteronormatius que invisibilitzen les diversitats familiars i afectives”
I quina és la cara de la soledat quan parlem de les persones LGTBI+? Aquesta es pot manifestar de diverses maneres: des de la percepció de falta de vincles —o de falta d’intimitat, afecte o valor en els existents—, passant per una sensació de buit pel que fa als sentits i propòsits vitals. Aquest darrer punt pot ser particularment greu entre les persones grans, les quals —entravessades per l’edatisme també present en el col·lectiu— sovint es veuen injustament etiquetades com a menys valuoses.
Tot i això, dins d’aquest escenari no tot són ombres. Les iniciatives de suport, els espais segurs i les xarxes de solidaritat que hem sabut teixir al llarg de la nostra història ens situen, avui, com un referent social de comunitat. Això ha estat gràcies al rol que l’activisme ha tingut en la cohesió social de les persones que pertanyen al col·lectiu al llarg de la història, així com pel suport social que aquesta ofereix –també– en el camp de les soledats, vetllant perquè ningú no es trobi sol o sola. Un històric activista del col·lectiu, en un grup de discussió entorn de les soledats, feia referència als vincles que ha creat a la Fundació Enllaç en aquests termes: “Actualment només tinc una família. I és la família de la Fundació.”
És hora de reflexionar sobre com la mirada cap a les soledats pot no tenir prou en compte això, estant condicionada per marcs cisheteronormatius que invisibilitzen les diversitats familiars i afectives, i les xarxes de suport i cura que hem construït. Les formes com ens acompanyem mútuament poden ser diferents, però no per això menys vàlides o significatives. Potser, llavors, la pregunta no hauria de ser si el col·lectiu LGTBI+ se sent més sol, i les seves persones grans en particular, sinó com podem contribuir a una comunitat que ens continuï acompanyant.
Joan Casas Martí, Investigador predoctoral a la Universitat de Barcelona. Col·laborador de la Fundació Enllaç.
