El veí del davant era gai. Per als de casa, maricón.
—En esta familia tenemos de to, hasta gitanos. Pero maricones, no —deia, amb orgull, ma mare.
I jo sentia una vergonya espessa pel racisme i l’homofòbia, que no sabia que es deia així però em feria, i després vergonya de sentir vergonya «dels meus». Se m’enganxava al cap com una boira, la vergonya, i m’emmudia i em protegia alhora. De ser com ells, em protegia.
A l’escola, quan jugàvem a pares i mares, jo solia fer de pare. Em generava un benestar estrany que em parlessin en masculí, i fer veure que feia les coses que feien els pares. Sobretot, refregar-me contra la que feia de mare (si la que feia de mare era una nena concreta de qui m’agradava ser a prop) i simular que «follàvem», estirades al terra d’algun racó amagat de mestres i nens, la glopada de plaer i perill a la gola com una àliga que vol sortir i desplegar-se.
No ho vaig explicar mai a casa, que feia de pare. No ho relacionava directament amb el menyspreu del veí, però sabia que no era una cosa per sentir-ne orgull. Encara no.
Van passar els anys, el veí va emmalaltir.
—El maricón ha cogío el sida y ahora que ya está harto de follar, ahora viene a que lo cuide la madre. Qué poca vergüenza.
“Quan jugàvem a pares i mares, jo solia fer de pare. Em generava un benestar estrany que em parlessin en masculí, i fer veure que feia les coses que feien els pares”
Jo l’observava, d’amagat, des de la finestra de l’habitació. Li agradava anar per casa sense samarreta i posava música molt alta, diferent de la que posaven a casa. Un dia em va veure mirar-lo i va tancar la cortina d’una revolada. Un altre cop la vergonya, glopada blanca. Perquè m’havia vist, però sobretot perquè potser es pensava que jo era com ells, i el menyspreava. «Els meus», era clar, no eren «com jo». No hi cabia, jo, entre “els meus”, però no sabia per què. Volia tenir deu anys més i poder baixar l’escala, travessar el carrer, trucar al seu timbre, aclarir de seguida que no, jo no era com ells. Llavors no sabia, encara, que al cap de deu anys ja hauria fugit de casa; la idea m’hauria donat esperança. Vaig sofisticar els mètodes d’espionatge; quedar-me amb la boca badada davant de la finestra mirant-lo, intentant esbrinar el secret de la seva anormalitat com si així hagués de desxifrar la meva, no era una opció.
Quan es va morir el veí, a la que llavors era la meva família li va semblar que s’havia acomplert un càstig diví. Els sabia greu per la mare, que havia perdut un fill, però per tenir un fill així, gairebé millor que s’hagués mort. Jo mirava de reüll el company amb més ploma de l’escola i pensava si ell també acabaria així. Tot i el plaer indiscutible que em provocava mirar el cul i els pits incipients de les companyes, no em va passar mai pel cap que jo formés part «del seu club». Les lesbianes no existien, al meu món pubescent. Altres opcions, encara menys. No eren dignes ni de ser esmentades entre les coses horribles que no hi havia a la família.
No existia ni la possibilitat de negar la possibilitat, no hi havia escletxa per on arribar a un camí on imaginar-se d’una altra manera. Com ens sabem quan no tenim les paraules per saber-nos? Si, quan tenia catorze anys, hagués sabut que podia ser trans, m’hi hauria llançat de cap? Recordo el primer dia de posar-me la colònia d’home que hi havia per casa, d’engominar-me els cabells, d’amagar els pits, de vestir-me “com un noi”.
Vaig sortir de casa amb nervis cap a la fàbrica on treballaven les tietes, la mare, les cosines. Cosien calces i samarretes mentre escoltaven Justo Molinero i desafinaven. La ràdio per treure’ls el cap de les hores davant de la màquina, del mal d’esquena, dels pulmons plens de borra. Dones, totes.
“Com ens sabem quan no tenim les paraules per saber-nos? Si, quan tenia catorze anys, hagués sabut que podia ser trans, m’hi hauria llançat de cap?”
Vaig entrar i vaig saludar. Esperava alguna reacció que no va existir. Ningú no va preguntar, ningú no va fer cap comentari. Algú em devia posar a girar samarretes, o a plegar-les, o a tallar els fils de les llarguíssimes corrues de mànigues o camals que no s’acabaven mai, i quan s’acabaven calia enfilar-ne una altra d’un altre color, d’una altra forma, igualment interminable.
Vaig fer la feina com sempre, odiant la música, odiant els anuncis, odiant els gestos mecànics que em deixaven tot el cap disponible per pensar, el cos esclau. Odiant el soroll ensordidor de les màquines de cosir que ens feia cridar quan volíem dir-nos alguna cosa i dissimulava els silencis de tot el que hauríem hagut de dir-nos i no ens dèiem.
No van dir res. No van dir «on vas així», ni «sembles un noi», ni «així estàs més guapa». No van dir res. Van fer exactament igual que el dia anterior, i que el següent, com si aquella roba o aquell pentinat o aquella olor fossin un accident sense importància que no calia tenir en compte, perquè no anava enlloc. Al vespre vaig tornar a casa empassant-me la vergonya, com si hagués fracassat a ser jo. Com si el jo que volia sortir no fos digne de ser reconegut. Com si no hi cabés dins aquella fàbrica de dones cansades, ni en aquell barri d’homes al bar, ni en aquell món que m’ofegava i que era el meu. Em vaig dutxar i em vaig treure la gomina i la colònia i la borra de la pell.
Vaig deixar-me créixer els cabells. Vaig començar a vestir-me “de noia”. Era més fàcil acceptar que no em veiessin si sabia que m’estava amagant activament. Si no m’importava la disfressa, perquè la disfressa no era jo.
És estrany com falten i sobren paraules, alhora, tantes vegades. Potser és això el que tota la vida m’ha empès a buscar-ne, acumular-ne, atresorar-ne. Potser és la meva manera de fer-me espai, trobar maneres que estirin la llengua per poder dir el que hi ha sense fer servir les paraules que fereixen, que disfressen, que condemnen. Potser per això no em va bastar una llengua i vaig voler-ne aprendre d’altres, i ara les barrejo cada dia amb menys vergonya, la boca plena del que vull dir, sense limitar-me al que “em deixen” dir. Perquè dir-me és enviar-me la carícia que em va faltar aquells anys de saber que no sense saber no què. Perquè dir-me és respectar-me, finalment.
Bel Olid, escriptori i traductori
