Civisme és un significant buit. Com llibertat o dignitat, és una d’aquelles paraules que només té sentit quan s’adjectiva, quan s’interpreta en un context determinat, quan es coneixen les opinions i trajectòria de qui l’enuncia. Per exemple: beure alcohol al carrer és incívic? Doncs depén si ho fas asseguda a la terrassa d’un bar o si ho fas a un banc amb les amigues. Aquí, el civisme és qüestió de classe: pots comprar el dret a beure al carrer si pagues la mateixa cervesa set o huit cops més cara del que et costa una llauna.
És per això que una ordenança de civisme és sempre una arma de doble tall: anunciada com l’eina que permetrà la convivència i la seguretat a l’espai públic, pot acabar molt fàcilment tornant-se en contra de qui havia de protegir, de les persones més vulnerabilitzades. L’anunci recent de modificar l’ordenança de civisme és, per això, preocupant, ja que si el civisme s’ha emprat contra algun col·lectiu en la nostra ciutat, és, precisament, contra el de les persones dissidents de gènere i orientació afectivosexual. La famosa ley de vagos y maleantes n’és l’exemple més obvi: una llei que no perseguia delictes, sinó que pretenia evitar-los castigant preventivament als potencials delinqüents, sempre basada en la subjectivitat i els judicis classistes, racistes i LGTBI-fòbics dels agents, i no en fets. És a dir, que persegueix col·lectius per qui són i no per què fan. No en va, els col·lectius LGBTI de Barcelona van liderar les protestes contra aquesta llei als anys 70 fins a aconseguir abolir-la.
Hem avançat molt, des d’aquella llei, però en ple 2024 les ordenances de civisme continuen plantejant preguntes amb respostes problemàtiques, com la de beure alcohol al carrer que féiem fa uns renglons. Per exemple, pretenen regular la vestimenta cívica: un noi amb faldilla és civisme o és escàndol públic? Un home pot ensenyar els mugrons al carrer, però no pas una dona? Farà la policia literalment de policia del gènere de les persones trans o no binàries? Les ordenances pretenen, també, regular l’expressió d’una sexualitat cívica: tres noies besant-se al metro són una tríada o exhibicionisme? Portar un arnés, penyores de cuir i làtex o mitges de reixeta és pornografia? Què passarà amb les treballadores sexuals de Robadors?
En una societat estructuralment racista, masclista i LGTBI-fòbica, civisme ha significat dotar les forces de l’Estat d’una eina jurídica per imposar la norma
Civisme no significa res i, alhora, pot significar massa. En una societat estructuralment racista, masclista i LGTBI-fòbica, civisme ha significat dotar les forces de l’Estat d’una eina jurídica per imposar la norma blanca, masclista i cis-heterosexual als cossos i vides dissidents. Les ordenances de civisme serveixen per a perseguir manters, per amagar els cossos de les dones i per denegar permisos de concentració i protesta. Les ordenances de civisme repenalitzen qüestions ja perseguides per llei tot incrementant les identificacions arbitràries, demanant papers a les migrants i expulsant les putes a espais més insegurs. En aquest sentit, fa por pensar que el civisme també pot servir per a expulsar persones queer dels carrers sota aquell vell pretext que “no ens importa el que facen al llit, però no cal que se sàpiga en públic” o sota aquella pregunta tramposa de “és que ningú pensa en els nens?”. Fa por pensar, també, en les conseqüències per les persones queer en situació irregular, de sensellarisme o amb una expressió de gènere no conforme. Fa por pensar en la deriva punitivista que això pot tenir, quan les reivindicacions queer han destacat sempre per demanar menys presència policial i més pedagogia i educació.
Perquè amb l’excusa del civisme hi ha la pretensió d’higienitzar els barris i convertir l’espai públic en un espai asèptic, sense usos populars, una ciutat de postal on fer negoci sense altercats ni incomoditats. Els turistes no es manifesten. Els uber no necessiten carrers tallats per canalla jugant. L’hostaleria no pot treure diners del botellot. Però Barcelona no és això. Barcelona és fer soroll. Barcelona és remuntar les Rambles i tallar el trànsit cada juny des del 1977 per recordar que molestes, irreverents, provocadores i profundament incíviques, reclamem els carrers com nostres, reivindiquem la ciutat com espai d’acollida, reivindiquem Barcelona com a diversa i orgullosa.
Christo Casas, periodista, antropòleg i autor de l’assaig ‘Maricas malas’
