Ha estat un orgull ser la primera dona bisexual alcaldessa de Barcelona. Però encara més important és sentir que formo part d’una llarga història de Barcelona, una ciutat on milers de veïnes s’han mobilitzat per conquerir drets i llibertats, inclús molt abans de la que va ser la primera manifestació de l’Orgull a tot Espanya, al 1977, encapçalada per valentes travestis sota la pancarta “Nosaltres no tenim por, nosaltres som”, i que va acabar a la Rambla amb dures càrregues policials.
El barri Xino, Cal Sacristà, La Criolla, El Cangrejo, Carmen de Mairena, Jean Genet, Gil de Biedma, la Rambla, Ocaña, Nazario, Armand de Fluvià, Empar Pineda, el Paral·lel, El Molino, Ana Maria Moix i Terenci Moix, La Paloma, Montjuïc, Sònia Rescalvo Zafra… són molts els llocs i els noms de la història de l’orgull a la nostra ciutat, impossible citar-los tots.
La lluita per la visibilització, el reconeixement i la no discriminació ha anat de la mà de la lluita contra el masclisme, contra el racisme o contra la precarietat. Perquè ahir com avui, les que hem reivindicat identitats i formes d’estimar dissidents a l’heteropatriarcat sovint hem hagut d’afrontar múltiples discriminacions.
Gràcies a les que ens han precedit, Barcelona és avui una ciutat referent al món en la reivindicació de l’orgull LGTBIQ+. Malauradament, això no vol dir que els nostres carrers estiguin lliures de discriminació o discursos d’odi, perquè cap ciutat està lliure de LGTBI-fòbia en un món encara tan masclista. Però sí que és cert que en les darreres dècades hem evolucionat del discurs de la “tolerància” (deixem viure en pau als “desviats”), cap a la reivindicació de la diversitat com a tret distintiu de la ciutat: Barcelona no és que “toleri” la diversitat, sinó que la reivindica com a única identitat que val la pena. La consciència que la nostra diversitat ens fa millors: més reals, més interessants, més cultes, més feliços, més lliures.
“Barcelona no és que ‘toleri’ la diversitat, sinó que la reivindica com a única identitat que val la pena”
És en aquest context que el 2015, quan vam arribar al govern de la ciutat de Barcelona, vam crear la primera Regidoria de Feminismes i LGTBI, liderada per Laura Pérez, amb tota la intenció de donar centralitat al que sempre ha estat condemnat a la perifèria. No per “normalitzar-ho”, sinó per reconèixer el seu potencial transformador en benefici del conjunt de la societat. La regidoria durant 8 anys no s’ha limitat a fer més campanyes i posar més recursos en la prevenció i la lluita contra les violències i discriminacions (donant suport psicològic i jurídic gratuït a qualsevol víctima d’agressió o discriminació a través de la Oficina per la No Discriminació, personant-nos com a Ajuntament al costat de les víctimes en els delictes d’odi més greus, o amb programes com TransOcupació per a la igualtat laboral de persones trans, entre d’altres).
La regidoria també ha vetllat perquè la mirada feminista i LGTBIQ+ fos transversal a tota la política municipal, és a dir, fos una política principal de la ciutat, impulsant recursos pioners i referents com el Centre LGTBI de Barcelona, gestionat per les entitats del propi col·lectiu, recolzant projectes educatius a les escoles, o amb la celebració de L’Orgullosa Barcelona, amb una programació cultural rica i diversa a tots els barris amb la qual promoure la diversitat sexual i de gènere on tota la ciutadania es pugui sentir representada.
Perquè altres ens van precedir, nosaltres podem seguir obrint camins. Si alguna cosa sabem per l’experiència històrica és que els drets i les llibertats avancen quan la ciutadania els exerceix. Avui els discursos d’odi i l’extrema dreta creixen a molts llocs del món, també a casa nostra. Més que mai ens toca ocupar els carrers i tots els espais amb els nostres cossos diversos i dissidents per afirmar amb alegria que “nosaltres no tenim por: nosaltres som”. Som l’Orgullosa Barcelona.
Ada Colau, exalcaldessa de Barcelona i Presidenta de Barcelona En Comú
