Maio: “Quan desvincules la teva existència del pensament heterosexual, tens un mar de possibilitats molt gran des del qual viure i parlar”

El seu aspecte de tia dura s’esfuma en el precís moment que somriu, cosa que fa constantment. Els cabells curts, els pírcings i els tatuatges ens fan pensar en un estereotip erroni. Els prejudicis embruten la mirada. La Maio (Barcelona, 1998) és amable, afectuosa i propera, com també inquieta. Dubta abans de respondre perquè construeix els seus posicionaments a partir de reflexionar-ho tot. La seva música desprèn tendresa. Les seves cançons abracen. Li costa reconèixer-ho, però és una referent lèsbica per la naturalitat i la veritat de les seves lletres. El seu últim àlbum és Suau, on torna a combinar l’activisme polític amb la lluita LGTBI+.

La teva música es caracteritza pel sentit polític i la reivindicació dels marges i alhora per les cures i la delicadesa. Com ho fas per entrelligar-ho?

La diferència és que no és música escrita des del pensament heterosexual, i quan desvincules la teva existència d’això, tens un mar de possibilitats molt gran des del qual viure i parlar. Escric sobre les coses que em passen i, per sort, giren al voltant de les cures, l’amor, les col·legues i, òbviament, de tot allò lèsbic. Per mi està unidíssim, separar-ho seria molt estrany.

Tot això forma part de la teva vida?

Sí, és una aposta. També hi ha moltes coses que dic a les meves cançons i que m’encantaria que hi fossin més en la meva quotidianitat. Com l’”a poc a poc” i la calma. Crec que el nostre subjecte polític no té per què anar directament entrellaçat amb la delicadesa i les cures. De fet, som un col·lectiu que rebem tota l’estona.

Però tu et centres en les cures.

Perquè puc posar el focus en el meu dia a dia des de la part de la violència, o des de la part més bonica. El que intento és que en la balança hi siguin les dues. No banalitzar i idealitzar aquestes quotidianitats, però tampoc caure en el victimisme i en el “quina merda, no tenim res a fer”.

Vull fer un apunt per destacar la dolçor de les teves cançons. És una tendresa molt concreta i real, que contrasta amb la precarietat i el ritme boig que portem com a societat. Com te’n surts?

Hi ha una poció màgica que són les col·legues i la comunitat que tenim. Jo faig activisme de les amigues, són el meu salvavides, i la majoria són lesbianes, trans, mariques… Quan em passa una cosa forta al carrer i arribo a casa, no faig una cançó, sinó que truco a les meves amigues. Sento que la violència està travessada per una xarxa increïble de cures. També hi haurà moltes coses que no pateixo perquè soc blanca i no estic grassa. Però el fet és que ho transformem col·lectivament i ho col·loquem en un lloc per desindividualitzar el que ens passa a mi i a moltíssima altra penya.

No ets l’única cantant que escriu des de la seva condició de dona lesbiana, però sí ets de les poques que dona a les seves cançons un element fortament polític. Com sorgeix això?

De l’anhel de la Maio petita o adolescent. Justament de no haver tingut referents LGTB, sobretot lesbianes. Sento que tinc un llegat activista. Soc de Barcelona, on hi ha hagut un moviment lesbofeminista molt important, que s’ha construït molt des dels carrers, des dels fanzins, des dels bars, des d’ocupar la catedral de Barcelona. Al cap i a la fi, des de la militància.

Fanzín: Publicació temàtica de tirada i distribució limitada feta amb pocs mitjans que sovint combina diferents modalitats artístiques. Històricament han tingut un fort caire polític i activista.

Però tu ho fas des de la música.

Perquè sempre m’ha semblat que hi havia una mancança artística. Hi ha hagut lesbianes fent música, però no podien dir que ho eren. Les seves lletres no podien ser explícitament lèsbiques. Ara, i des de fa un temps, es pot fer. No soc pionera de res, ni de bon tros, però sí que hi ha un punt d’orgull i de responsabilitat històrica. Com a lesbiana puc fer música de lesbianes i per a lesbianes. La faig i m’encanta.

Tot i la mancança, quines referents has tingut?

Les referents me les he inventat. La Maria Jiménez cantant ‘por Sabina’, al final estava cantant lletres d’ell, que m’atreviria a dir que és un misogin, però parlava de les dones. I és clar, era cantat per una tia. Més tard vaig descobrir que no eren les seves lletres, que eren les d’aquest senyor. Però fins llavors, per mi era una tia parlant de lesbianes. O si no, la Bebe. M’inventava que era lesbiana, al meu cap ho era. Després l’ha liat i diu que no és feminista. Jo confio en ella, està molt equivocada, crec que se n’adonarà algun dia.

I referents reals?

A mi em va arribar molt aviat De espaldas al patriarcado, per exemple, que era un grup de Madrid. D’adolescent escoltava Kumbia queers o Sara Hebe. La Otra va ser una mica més tard, quan vaig començar a tenir referents, però va costar.

De fet, no són mainstream.

Recordo obrir YouTube i buscar “música lesbiana” i pensar “no pot ser que no n’hi hagi”. Em tornava boja. Després l’algoritme potser em portava a una altra cantant. També anava a llistes de reproducció feministes i trobava una cançó que parlava de lesbianes. I tot i això, el discurs de sexualitat explícit no hi era gaire.

“Sempre m’ha semblat que hi havia una mancança artística. Hi ha hagut lesbianes fent música, però no podien dir que ho eren”

Tampoc ho és a dia d’avui. O creus que sí?

Jo crec que sí, sobretot des de la música urbana. Soc molt fan de la Mushkaa, per exemple. O de Tribade, que ha fet cançons superexplícites. El meu objectiu és ampliar l’espectre de la sexualitat, no només parlar-ne. A ‘Suau’ dic “un glop d’aigua estarà bé”, això passa quan estàs follant, forma part del sexe. I és clar, vull sortir del pensament coitocentrista del protocol heterosexual de “fem això i això i s’acaba”.

Si mirem els teus inicis, hem de parlar d’Akelarre —el grup amb la teva germana Júlia Serrassolsas— i de la cançó que us va fer conegudes: “Llibremente Juntas”, que es va popularitzar com “No somos amigas, nos comemos el coño”. És una frase que encara ressona i possiblement és gràcies a vosaltres. Éreu molt petites quan el vídeo es va fer viral. Com va anar tot plegat?

Vam penjar la cançó a YouTube amb la idea que l’escoltessin les nostres col·legues i l’entorn feminista de Barcelona i Catalunya, com a molt. Però ForoCoches va agafar la cançó, la va penjar en un altre canal i van obrir un fòrum amb una pregunta de l’estil “Us follaríeu a aquest parell de bolleres adolescents?”. Va ser llavors quan es va fer viral. Al principi, tenia 3.000 reproduccions i recordo que al cap de 24 hores hi havia 70.000 visualitzacions. L’endemà, 150.000.

Com et va impactar?

A mi ForoCoches em va treure de l’armari, perquè també es va fer viral dins de l’institut, i em va ensenyar què era la lesbofòbia. Fins llavors no la coneixia perquè tenia bastanta bombolleta. Totes dues anàvem a l’institut vestides de certa manera, però jo no estava fora de l’armari. Ho sabien les meves col·legues i prou. L’institut sempre ha estat un espai molt hostil, i encara ho és.

ForoCoches: Fòrum d’internet creat el 2003 que permet la creació de fils de discussió per tractar qualsevol temàtica. És conegut per tenir membres conservadors i reaccionaris, així com masclistes.

Com vas viure-ho a nivell personal?

Va ser una cosa molt forta perquè va arribar a molts senyors horribles i feixistes. No ho he tornat a llegir comentaris com aquells, però també va ser una oportunitat perquè ens va portar a molts llocs. Vam actuar a Saragossa, Mallorca, País Basc o Berlín. A les meves col·legues les he conegut gràcies a Akelarre i sense el grup no existiria ni el meu projecte actual ni el de la Júlia, Ginestà.

Com vau encarar l’odi?

La clau per nosaltres va ser despersonalitzar-ho: “Ens ha passat a nosaltres, però li podria haver passat a qualsevol noia jove bollera. És estructural, no ens estan insultant a nosaltres com a Maio i Júlia, sinó per lesbianes”. També a la Júlia, tot i que no ho era. Vam ser una diana molt gran de lesbofòbia, però per molta gent la cançó va ser molt útil. I encara ens diuen que es van sentir una mica menys soles. Només que servís a una sola persona, ja va valer la pena.

Quina relació tens ara amb “No somos amigas”?

És un vídeo que no caduca. Quan ens fan entrevistes a la Júlia o a mi, és com si fos una cançó que ens persegueix. No com a una cosa positiva, sinó com si la tinguéssim darrere. Nosaltres l’intentem posar al costat. El que vull fer en algun moment és posar-la davant, mirar-la i dir “a veure, què fem amb tu? Ens has portat aquí, ens has ensenyat moltíssimes coses, ens has fet generar xarxa, ens has fet tenir por i plaer”. Tinc una espineta clavada, vull recuperar la cançó, donar-li una volta i tornar-la a fer. L’hauríem de gravar. Pot ser un propòsit d’aquest any. El 2024 la versionaré.

Ho has dit.

Queda dit.

“Tinc una espineta clavada, vull recuperar la cançó de “no somos amigas”, donar-li una volta i tornar-la a fer. Pot ser un propòsit d’aquest any. El 2024 la versionaré”

Potser no a aquell nivell, però actualment reps lesbofòbia com a artista?

He tingut la sort que en el meu projecte porto a la tècnica de llums, el tècnic de so és marica, tota la meva banda són persones LGTB, la penya que em fa els videoclips també. He intentat que el màxim de persones que formen part del meu projecte fossin part del col·lectiu, perquè sé que és el que em fa estar bé i sé que em protegeixo d’alguns possibles comentaris.

I com a dona lesbiana, en reps?

Sí, constantment. Només en el fet d’anar a la ginecòloga o al metge t’exposes a qüestionaments tota l’estona. Ho hem d’explicar tot.

Tornant a les teves lletres, em surt comparar aquell “no somos amigas, nos comemos el coño” amb l’actual “M’he perdut entre els teus pits, mossegades, coll humit. He provat amb els meus dits, nits de pluja, dins del llit”. El fragment és de la cançó ‘Suau’, del teu últim àlbum amb el mateix nom. Què ha passat entre una cançó i una altra?

Que hi ha moltes maneres de ser explícita, també sense exposar-te tant. El que faig ara és jugar amb l’explicitat i la poesia. A mi m’encantaria seguir dient “nos comemos el coño”, el que passa és que ara estic apostant per una altra cosa.

Per quin motiu?

Sobretot perquè ja ho he fet. El canvi no és deixar d’anomenar les coses, sinó fer-ho poèticament.

Descrius el plaer femení entre dues dones d’una manera que s’ha fet poc. Dius que no ets pionera, però ets conscient que ets referent?

Sí (riu). És que, tia, costa molt dir-ho, serà per socialització de gènere, però sí que, coi, som referents.

I com es viu?

 És molt xulo, però sento que és una responsabilitat. És preciós perquè el públic que m’escolta, que ve als meus concerts i que se m’acosta no és invasiu. Són una colla de gent simpatiquíssima i així dona gust. Em sento eufòrica perquè quan et despertes amb un missatge de merda, segurament en tens un altre preciós a Instagram i es compensa.

Socialització de gènere: Procés amb el qual les persones adquireixen i interioritzen hàbits, rols i comportaments associats al gènere que els van assignar quan van néixer.

A vegades la responsabilitat és contradictòria?

Sí, perquè tens un altaveu i pots fer sentir molt bé a la penya, però també molt malament. Intento agafar la responsabilitat amb serenor i confiant en el procés que tinc. Hi ha coses que em fan molt pal perquè, quan ets referent, també és molt fàcil entrar en un capitalisme voraç perquè tal marca vol que facis publicitat. A vegades és una ratllada, però vull continuar sent referent anticapitalista lesbiana i ja està.

Artistes dones lesbianes que ho siguin obertament, ja hem dit que n’hi ha poques, però que tinguin una estètica dissident masculina, encara menys. Com ho vius tu?

Estic còmode habitant aquesta expressió de gènere més butch, i sí que en trobo a faltar als escenaris. Durant molt de temps per mi ha sigut una prioritat parlar d’això, però en realitat trobo a faltar moltes altres coses, com que la bollera sigui gorda o migrant, perquè no hi són als escenaris. O penya amb cadira de rodes, que ni tan sols poden pujar-hi perquè no són accessibles. Si hi ha més butch, que siguin racialitzades, per exemple. Per mi hi ha una prioritat i és deixar espai, perquè al final soc butch, però soc blanca. Falta gent i no és perquè no vulguin ser-hi.

Butch: Dona lesbiana o bisexual que té una expressió típicament masculina, especialment pel que fa a forma de vestir, però també respecte a l’actitud i el comportament.

Dius que vols deixar espai, però potser no ets tu justament qui ho hauria de fer.

Ja. Em plantejo per què les bandes de nois heteros hi són allà ocupant-ho tot. O sigui, el cartell del Canet Rock és una vergonya. Se’ls hi ha fotut canya i no volen canviar-lo. Ho sento, però em cago en el Canet Rock. És el primer que m’ha vingut al cap, però n’hi ha d’altres.

A ‘Miralls’ parles de la pressió estètica, la sents en la teva pell?

Per començar, estic deixant de dir pressió estètica per referir-me a la violència estètica perquè si no sembla que tu puguis escollir si t’afecta o no. És una violència i és estructural. Puc rebre per la meva expressió de gènere, però en realitat la cançó va dirigida a corporalitats i a barreres.

Com va sorgir?

És una col·laboració, no musical, sinó amb activistes. Per una banda, amb la Tess Hache, i per l’altra amb la meva germana Aura, que va amb cadira de rodes i té una paràlisi cerebral de naixement. Els vaig demanar que em passessin textos perquè són grans artistes. La meva germana és dramaturga i la Tess fa fanzins. Necessitava que em parlessin de la seva vivència perquè em sembla importantíssim.

Per què?

Amb l’Aura ho parlem molt, les barreres hi són. Hi ha molta penya amb diversitat funcional que no es planteja ni la seva sexualitat, però perquè arribar a l’escola ja és un món. Així que la idea de tenir una autonomia al llit i tenir sexualitat és una cosa que queda molt lluny, no és una prioritat. O la Tess, que rep cada dia per ser gorda, que va al metge amb un esquinç i li donen una dieta, en comptes d’una escaiola. I si li fa mal el dit o té una hèrnia de hiat és perquè està gorda o no menja bé. No volia fer una cançó sense viure la violència estètica, però sí acompanyada de gent que ho pateix cada dia.

“Vull desvincular la violència sexual de la sexualitat, que per a mi és posar al centre el plaer, la comunicació i el consentiment”

I quins altres temes vols posar sobre la taula?

Vull posar al centre el plaer, la comunicació i el consentiment. I sobretot, vull desvincular la violència sexual de la sexualitat, que per mi són aquestes tres coses, la resta és violència. Ens han explicat molts cops que la violència sexual és una conseqüència de la sexualitat, i no ho és. És una cagada que té més a veure amb una dominació estructural dels homes cap a les dones, i s’ha acabat.

Per què et dediques a la música?

És la manera que he trobat de fer activisme lesbofeminista i transfeminista, perquè sense les trans i sense les treballadores sexuals, no és feminisme. La música és un altaveu preciós, és una oportunitat i és el que sé fer. Hi ha activismes més de ‘rateta de biblioteca’, hi ha gent que para desnonaments amb el cos, hi ha gent que fa poesia i la vincula amb el seu trànsit. Jo faig música i m’agrada que hi sigui tot.