L’asexualitat és una orientació sexual tan vàlida com qualsevol altra. Cal començar el reportatge amb aquesta declaració d’intencions perquè totes les persones entrevistades han declarat que cada cop que verbalitzen que són asexuals se les posa en dubte. Frases com ara “ja trobaràs la persona”, “però algú et deu agradar” o “potser hauries de fer un esforç” són alguns dels exemples de comentaris desafortunats que han hagut de patir. Si el qüestionament acabés aquí, encara seria d’alguna manera suportable, que no pas tolerable, però sempre continua.
La societat sembla no entendre que l’asexualitat és una orientació plena i legítima, i per això la gent insisteix a fer preguntes incòmodes, sovint sense respecte, al voltant del tema. No demanaríem mai a una persona acabada de conèixer si es masturba, però, en canvi, es tracta de la pregunta que més es repeteix cap a la gent asexual. Els incomoda, és clar, perquè no han de donar explicacions sobre la seva vida íntima i personal i perquè la resposta, en cas que contestin, no hauria de donar peu a un debat en el qual se’ls posés en dubte.
Ana Sánchez, membre de l’Associació Catalana d’Asexuals (ACA), defineix l’asexualitat com “no sentir atracció sexual de manera normativa”. És a dir, és un espectre, pot ser que les persones asexuals no sentin mai atracció sexual, que en tinguin puntualment o que l’experimentin de manera poc intensa, per exemple.
No demanaríem mai a una persona acabada de conèixer si es masturba, però, en canvi, es tracta de la pregunta que més es repeteix cap a la gent asexual
Clara Morató-Aragonès, presidenta de l’ACA, explica l’asexualitat de la següent manera perquè sigui entenedor per a tothom: “Sempre m’agrada respondre que jo sento el mateix que una persona heterosexual per algú del seu gènere o, al revés, el que sent una persona homosexual per algú de l’altre gènere. És a dir, jo això ho sento amb tothom”.
Tant és així que Morató-Aragonès defensa: “si existeix l’orientació que representa l’atracció sexual cap al teu gènere, cap a l’altre o cap a tots —és a dir, homosexualitat, heterosexualitat i bisexualitat—, llavors també ha d’existir l’orientació que representa l’atracció cap a ningú: l’asexualitat”.
Gran part de les definicions que donen les persones asexuals sobre la seva orientació passen per la justificació. A més, expliquen què senten a través de comparacions i metàfores. No està malament fer-ho, és una manera resolutiva per fer-se entendre, però tot plegat demostra que han de recórrer a un imaginari que no és el seu per aclarir què són i què senten.
Ana Sánchez: “Em sentia malament, sobretot perquè ningú em va dir que ser asexual era una possibilitat i que no hi havia res dolent a ser-ho”
Al cap i a la fi, sembla que ser asexual no sigui ni tan sols una possibilitat. Jay Mohedano, un altre testimoni asexual, assegura: “No està criminalitzat, però està molt estigmatitzat. Tothom es pensa que és una altra cosa, com si ser asexual no pogués ser una opció. I això, a la llarga, és horrible. Al final t’acabes qüestionant a tu mateix”.
Una de les conseqüències de la invisibilització és que les persones asexuals triguen molt a poder-se identificar com a tals, cosa que comporta dubtes, patiment i incomprensió. Ana Sánchez diu: “Mereixem no arribar als 30 anys sense saber qui som”.
Tanmateix, aquest és justament el cas de l’Aaron Fernández, també membre de l’ACA: “Vaig trigar 30 anys a saber que era asexual”. Ara en té 34. I afegeix: “L’educació sexual que vaig rebre es basava en el fet que podies ser heterosexual o homosexual, tot i que millor que no ho fossis”.
Afòbia: És el terme que es fa servir per referir-se a la discriminació que pateixen les persones asexuals.
L’adolescència és una de les etapes més complicades per a les persones asexuals. Aaron Fernández recorda una escena afòbica bastant violenta quan tenia 17 anys. Anaven d’excursió amb l’institut i un company de classe va cridar: “Tots els tios es masturben i qui digui que no, menteix”. L’Aaron es va sincerar i va expressar que ell no ho feia: “Em van insultar i humiliar, i després em vaig intentar masturbar perquè em sentia obligat a fer-ho”.
Ana Sánchez narra que a l’adolescència creia “que tothom estava exagerant”, perquè no se sentia representada pel que explicaven les seves amistats. Va ser llavors quan va començar a adonar-se que a ella no li agradava ni l’atreia ningú, però la invisibilització no hi ajudava: “Era complicat perquè jo sabia el que sentia, però no podia posar-li paraules”. I continua: “Em sentia malament, sobretot perquè ningú em va dir que ser asexual era una possibilitat i que no hi havia res dolent a ser-ho. Mereixem una adolescència sabent que podem ser asexuals”.
Bandera asexual
Elsa Naranjo, psicòloga social que ha investigat al voltant de l’asexualitat, explica: “El malestar que senten sovint les persones asexuals està vinculat al fet de no entendre com és que tota la societat envia una sèrie d’inputs sobre com ser atractiu o com fer-ho per agradar, per exemple. I a l’adolescència es fa encara més evident, des de la revista Superpop, quan existia, fins als comentaris sobre qui t’agrada o amb qui voldries mantenir relacions sexuals”. De fet, Jay Mohedano declara: “És molt estrany tenir 15 anys i que tothom sexualitzi a tothom”.
Amb tot, un dels espais on la comunitat asexual pateix més discriminació és a la consulta del metge. En el cas de la ginecologia, els mateixos professionals sovint asseguren que no cal que passis cap revisió fins que no hagis mantingut relacions sexuals. Ana Sánchez expressa indignada “com si, per no tenir sexe, no poguéssim tenir coses a tractar-nos. Des d’uns ovaris poliquístics fins a una candidiasi”.
Clara Morató-Aragonés posa sobre la taula que a l’ACA els han arribat diversos casos on personal de la ginecologia ha posat en dubte el que expressaven les pacients: “Sovint no et creuen quan amb certa edat dius que no has mantingut relacions sexuals i, fins i tot, t’introdueixen instruments sense el teu permís. És molt violent”.
Jay Mohedano: “Vaig llegir la definició d’asexual i em vaig posar a plorar. Sentia que m’havien amagat una cosa meva durant tota la vida”
De totes maneres, l’àmbit de la ginecologia no és l’únic camp de la medicina on les persones asexuals pateixen discriminació. Aaron Fernández narra que quan tenia uns 18 anys va haver d’anar a l’uròleg per un problema de salut: “Quan ens vèiem a consulta, em preguntava constantment si em masturbava, i jo sempre li deia que no, però ell hi insistia. Al final vaig descobrir que no era rellevant per al problema que jo tenia”. Les relacions sexuals s’assumeixen com la norma, com si la falta de sexe volgués dir que hi ha alguna cosa que no va bé, el que fa que s’assenyali equivocadament a les persones asexuals. La realitat, però, és que l’asexualitat existeix.
Tot i que habitualment les persones asexuals triguen més a identificar la seva orientació i a fer-ho públic, quan per fi s’identifiquen com a tals, senten una gran alliberació, tal com expressen totes les persones entrevistades en el reportatge.
“No entenia què m’estava passant. Vaig trobar el fòrum de la comunitat asexual d’Estats Units, vaig llegir la definició d’asexual i em vaig posar a plorar. Sentia que m’havien amagat una cosa meva durant tota la vida. Em vaig treure un pes de sobre. Va ser un: ‘ah, d’acord, era això, ja està’”, explica Jay Mohedano.
Al·losexual: Persona que experimenta atracció sexual cap a altres persones, independentment de si és homosexual, bisexual o heterosexual. Al·losexual seria el contrari d’asexual.
Precisament, Ana Sánchez també fa servir l’expressió “treure’s un pes de sobre” quan parla del fet d’identificar-se com a asexual. “Em va alliberar moltíssim perquè feia molt de temps que feia un esforç perquè m’agradés algú. Ja no calia que socialitzés com a persona al·losexual, podia ser qui soc. Definir-me com a asexual m’ha donat molta pau”, exposa.
Aaron Fernández, per la seva banda, afegeix: “Em va servir per poder entendre el que em passava. Inconscientment sempre volem encaixar en el patró normatiu. Quan no saps què ets, no pots encaixar, i això és el que et provoca el neguit. És com si no formessis part de la societat, com si estiguessis sol, en quedes exclòs. Quan et pots identificar amb una orientació, com l’asexualitat, de cop tens validació, sobretot per a tu mateix”.
Amb tot, Clara Morató-Aragonés fa un apunt: “Evidentment és més fàcil viure quan tu mateixa t’entens. És alliberador, sí, però també se’m gira feina i m’ha generat una càrrega, perquè ho he d’explicar constantment. Això sí, et treus pressions que no són teves”.
En realitat, a banda de poder reconèixer-se, part de l’alliberació i la tranquil·litat venen de poder conèixer altres persones asexuals. Aaron Fernández narra: “M’ha agradat molt trobar persones amb experiències semblants a les meves i poder compartir-les amb gent que ho entén”.
Per la seva banda, Ana Sánchez exposa: “Jo tinc la confiança per explicar a les meves amistats al·losexuals com em sento, però no és el mateix. Una persona asexual t’entendrà i hi trobaràs validació i acceptació. I mira que normalment no tens un amic asexual fins que te’l busques, però val la pena”.
Tal com explica Clara Morató-Aragonés, un dels objectius de l’Associació Catalana d’Asexuals és fer comunitat: “som un espai on podem trobar-nos i parlar amb altres persones asexuals”. A més, és clar, també tenen el propòsit de donar-hi visibilització, difusió i formació. “És un espai amb cara i ulls per estar organitzades”, declara la presidenta de l’entitat.
Només un 5,7 % de les persones asexuals enquestades havien dit que ho eren als familiars amb qui no convivien. En la resta del col·lectiu el percentatge era del 21,5 %
I per què cal tenir aquest indret propi on trobar-se i compartir en comunitat? Un estudi de Stonewall —l’entitat LGTBI+ més gran d’Europa— en col·laboració amb l’activista asexual Yasmine Benoit demostrava que les persones asexuals són menys obertes a fer pública la seva orientació en comparació a la mitjana de les persones LGTBI+. Només un 5,7 % de les persones enquestades havien dit que eren asexuals als familiars amb qui no convivien. En la resta del col·lectiu, en canvi, el percentatge era del 21,5 %.
Evitar situacions incòmodes i violentes amb gent al·losexual és el principal motiu pel qual les persones asexuals no fan públic que ho són. “Et posen en dubte. No et diuen que aniràs a l’infern, però no et creuen. Expliques que ets asexual i et diuen que potser és un problema d’hormones o de salut mental, tot i que no tinguin ni idea del que estan dient”, narra Jay Mohedano. I continua: “És molt frustrant i cansat. Et fan mil preguntes, però després no et volen escoltar. És com si visquessis en una teràpia de conversió constant”.
Aaron Fernández: “Les poques vegades que dic que soc asexual m’han mirat de manera estranya i he hagut de donar massa explicacions”
En aquest mateix sentit, Aaron Fernández sosté: “Intenten que encaixis en el seu concepte, i sempre amb condescendència. Les poques vegades que dic que soc asexual m’han mirat de manera estranya i he hagut de donar massa explicacions. Són ells qui no ho entenen, però creuen que ets tu que no et comprens. És una infantilització increïble”.
Tant és així que Ana Sánchez relata que la sorpresa li arriba quan no li demanen cap explicació després de dir que és asexual, però es tracta d’una excepció. Un cop va dir a una persona que era asexual i, seguidament, aquesta persona li va ensenyar la foto d’un noi per demanar-li si li agradava. La negació en el seu màxim exponent. A ella mateixa algun cop li han dit: “a tu el que et falta és que et curin amb sexe”.
Per desgràcia, els comentaris despectius i la falta d’empatia són la norma, conjuntament amb preguntes sobre la vida privada que desemboquen en debats que posen en qüestió l’orientació de les persones asexuals. Jay Mohedano té clar el que opina sobre el tema: “La gent es creu amb el dret de demanar-nos coses íntimes i d’exigir-nos respostes a les seves preguntes sobre nosaltres. Demanem respecte a la nostra intimitat i, en general, que ens deixin viure les nostres vides”.
L’esperança des de la vivència asexual
