Un buit s’obre en el pit en el meu jo de quinze anys, un abisme. Esperava el despertar sexual, però arribava tard. L’estimulava perquè apuntés al cap borratxeres, enrotllar-me amb qualsevol que em trobés, mirar els pits i els culs… es va convertir en la meva rutina, la dosi diària per desbloquejar els instints més primaris. Arribava tard el despertar sexual, sentia ràbia, havia preparat una gran entrada, perquè jo em considerava feminista, rebel, alliberada, combativa, empoderada i ser una frígida no em quedava bé amb la meva personalitat amb cresta, tatuatges i antisistema.
Fins deu anys més tard no em trobaria amb l’asexualitat. Mentrestant, a part d’exposar-me a situacions sexuals no desitjades i forçades, ja m’havia mentalitzat a morir-me sola, a ser una psicòpata sense sentiments, a saber que hi ha alguna cosa fotuda en mi, energia bloquejada que no em permetia sentir el despertar sexual, l’amor, el desig… Però el que més em va fotre, era sentir-me una lesbiana reprimida, jo volia ser una lesbiana plena, una LESBIANA.
Una nit d’una temporada de setmanes dins de l’abisme del meu pit cada cop més gran, googlejant vaig trobar-me amb la paraula asexualitat. Vaig sentir com sortia una tensió d’aquest gran abisme, per primera vegada vaig dubtar i vaig sentir l’alleujament de no esperar el despertar sexual. Encara no sabia com em quedaria l’asexualitat com a look antisistema (abans de res coquette). Però a canvi vaig rebre com a regal l’esperança, la comprensió de mi mateixa. Era la primera vegada que podria posar paraules a la meva vivència, que podria parlar amb altres de mi.
L’esperança no a vindre d’un dia a l’altre, però va anar creixent-hi. L’esperança és una arma potent, però requereix que l’agafem, ens hem de permetre somiar, tenir il·lusió, ser feliços, desitjar. Em va costar assimilar tot això que m’havia negat a creure tants anys, i encara em costa creure que tinc dret a tot això.
“L’esperança et dona forces per a aconseguir els teus objectius, l’esperança em va ajudar a trobar el meu camí, a trobar la comunitat asexual”
L’esperança és poderosa, l’esperança et dona forces per a aconseguir els teus objectius, l’esperança em va ajudar a trobar el meu camí, a trobar la comunitat asexual, a creure que podia ser feliç, que jo no estava malament. El primer que ens és extirpat a les vides no normatives és l’esperança. Segons la RAE “la esperanza es el estado de ánimo en el cual se nos presenta como posible lo que deseamos“. No ens deixen possibilitats, no ens deixen desitjar, no ens deixen tenir esperança.
Mantenir l’esperança és un treball a temps complet, és mobilitzar-se per crear possibilitats dintre dels racons que ens deixa el sistema, és aprendre a anomenar els nostres desitjos. Si hi ha alguna cosa en la comunitat LGTBQIA+, són els noms i les etiquetes. Honor a les etiquetes que ens ajuden a posar nom, espero que continuïn fent molta ràbia, espero que continuïn apareixent tantes, que saber-les totes sigui més difícil que aprovar les oposicions. Espero que continuem inventant noms, paraules, desitjos, i que existeixen paraules tan específiques que siguem capaços d’expressar amb una sola paraula el frec del dit índex en la galta esquerra amunt d’un gra d’acne i que els de la RAE pateixin d’urticària. Honor a la comunitat, a pensar en un bar, en una terrassa, al sofà, al llit, a la cuina, a l’hospital, a classe. Com diu una amiga meva, que dos asexuals prenguin un cafè en una terrassa és un acte polític. Honor a unir-nos, a imaginar que podem, el què? Posa la paraula que desitgis.
Naia Argoitia, membre de l’Associació Catalana d’Asexuals
