Surto de la cuina decidida. Els ulls completament fixats en el que vull menjar, com els d’una fera en arribar la nit, noto com la pupil·la se’m dilata i adopta una forma vertical, felina. Em saliva la boca, se’m fa un nus a la gola. Els peus nus trepitgen amb subtilesa i alhora determinació el terra de fusta, suau i fred, com ho faria Diane Torr. A una mà, duc una ampolla de vi, l’agafo pel coll, amb els cinc dits de la mà dreta. L’ampolla està oberta, però plena, sento l’aroma que encara desprèn, com si acabés d’esprémer jo mateixa, amb aquestes mans meves, els propis granillons que conformen el vi, com si m’hagués pogut posar un gra de raïm entre les meves dents, i empenyent-lo amb la llengua li hagués pogut treure el suc, i fer-lo caure dins l’ampolla.
Acompanyo la porta amb el peu, sense perdre l’equilibri, i noto com em cauen dos flocs de cabells sobre els pits, sobre les aurèoles liloses i marronoses, sobre les pigues amb relleu que em broten a l’inici de l’estómac. Quan més m’apropo, més espai omple la petita llum tarongina de l’habitació, i més foscor queda enrere. La fressa del teu cos respirant sobre els llençols esdevé l’únic so que puc sentir, a part de les meves passes que fan trencar el silenci absolut d’aquest passadís musc.
Jaus mig adormida, amb la cabellera daurada sobre el cos, i la boca entreoberta. Amb els pits acomodats entre els braços i els ulls mig aclucats. Quan aconsegueixo arribar amb la mirada als teus ulls, i palpo el desig amb l’aire que treus per la boca, somric, sabent-me hereva, veient-te egua. En arribar just davant de tu, d’aquest matalàs descompost, d’aquests llençols blanquinosos, suaus i emmotllables, d’aquesta olor de cos que omple aquest espai, t’incorpores i, amb els ulls de mel fosa i la boca vermellosa de gerd, tot mirant-me els ulls, agafes amb subtilesa l’ampolla de vi, i aixeques tant el rostre, i jo en contrast l’ajupo tant, que m’abraces els llavis amb els teus, com si fossin codony, com si te’ls volguessis beure.
“Gràcies a aquest silenci que ofereix l’absència de la veu, els cossos s’han compartit en conversa, fa estona que parlen”
Aprofito per acostar-me a la tauleta de nit que queda just a sobre del llit. Un moble reciclat molt poc pràctic per quan estàs estirada al llit, i massa voluminós per posar-lo a qualsevol altre lloc. Agafo el tabac i m’acosto al final del llit, per seure als teus peus. Desenganxo la petita cinta adhesiva que connecta els dos extrems del paquet i que protegeix l’interior, on descansa, intacte, un niu de tabac, una unió de fils, un engranatge de nicotina. Moc els dits amb cura i coneixement, primer col·loco el paper al palmell de la mà, després deixo caure uns quants fils amuntegats de tabac i, per acabar, col·loco el filtre a l’extrem dret i amb paciència i precisió, acompanyo la barreja de materials cap al final dels meus dits, cargolant-lo en un cigarro prim i condensat, premsat. El porto als llavis secs i recullo del terra un encenedor negre. Amb el dit gros giro la roda de la pedra i la faig xocar amb el límit, fregant-se i esclatant, com dos cossos que es desitgen. Inspiro fort, sedueixo el fum, l’atrapo i el deixo anar. Tu arrossegues la part superior del peu, fina i blanquinosa, per les meves lumbars, un cop i un altre, amunt i avall. Tinc la mirada fixa a terra, al batec conscient, m’atrapa el tacte de la teva pell amb la meva, del teu frec constant i rítmic a la meva pell tensa, la que em subjecta el tors, la que aguanta la vida. L’habitació s’omple de fum alhora que tu t’omples de desig, i el tacte cada cop és més ràpid, més fort, més demandant. Em giro lentament i et trobo somrient, conscientment feliç que les teves exigències hagin donat resultat. Als llavis se’m dibuixa un somriure tímid. Acosto la cendra del cigarro al test que queda sobre la tauleta de nit poc pràctica, enfonsant els meus dits a la sorra, embrutant-me les mans. Em moc a arrapapeus per sobre del teu cos, per fi els meus ulls queden per sobre dels teus, i la teva barbeta inclinada cap avall, ofereix la perifèria de la mirada, la que quasi només ofereix l’iris, la que només pot sorgir d’uns ulls esbiaixats, monstruosament construïts en la llibertat del cos, en l’expansió del desig. La boca entreoberta, les teves mans als meus malucs, els pits que es mouen alhora. I estant jo, aquí a dalt, i tu allà a baix, res té això a veure amb l’intercanvi de poders simbòlics, aquí estem tu i jo, que si estiguéssim estirades amb els dos lloms al llit, estaríem a la mateixa alçada. Estant jo aquí i tu allà, res hi ha a la teva mirada que tingui a veure amb la captivitat, amb la submissió. Perquè els nostres ulls són iguals, el nostre desig és el mateix. Aquests cossos que desitgen el desig, a l’altre i al propi cos, no han après res de l’establert, han reaprès el gest: a base de performar d’altres que no eren els seus, n’han inventat un. Han trobat un llenguatge comú, fins i tot en silenci, de fet, gràcies a aquest silenci que ofereix l’absència de la veu, els cossos s’han compartit en conversa, fa estona que parlen. Sense exigències ni imaginaris construïts, els cossos no esperen mai el gest de retorn, la comunicació és quelcom que sorgeix, no res que s’espera. I potser és justament això el que ens permet desitjar-nos d’aquesta manera, la distància que hi ha entre nosaltres que ens manté a prop, la calma amb què ens referim a l’altra, el temps que fingim que tenim per estimar-nos. Com si la vida no passés, com si no es fes tard, com si mai fes mandra matinar després d’una nit en vetlla.
“Que l’amagatall és un aquelarre de plaer, que mai ens havia agradat tant haver d’estar callades, però insubmises”
Entre les mans em queda el teu rostre polit i perfeccionat i, com en un sospir, ens trobem a la boca de l’altra. És des de la boca que ens estimem i acariciem, no són les llengües ni els llavis que ho aconsegueix, són les ànimes que surten com si es tractés d’un conducte secret i es trobessin a l’àgora dels nostres paladars, com si haguéssim obert les portes del cel. I és allà on els nostres cossos descansen del desig, on s’obtenen i se cedeixen a l’altre, quan deixen de lluitar i es desfan.
Llisco progressivament fins que quedem completament l’una sobre l’altra i del mateix frec que fan els nostres peus noto l’impuls que em deixa moure’m amunt i avall. L’ampolla de vi ha quedat arrecerada sota el calaix de la tauleta, oberta. La veig de cua d’ull i en allargar el braç, la toco, l’aconsegueixo i la porto cap a mi. Acluco els ulls, inclino el cap subtilment, i deixo caure una mica del líquid vermellós i fruiter dins les cavitats humides de la meva boca. T’incorpores mentre gemegues. M’apropo a tu, a poc a poc, i gota per gota, compartim el brou, ens fonem en el suc. Després, amb juí vesso directament de l’ampolla la teca, tacant-te la pell platejada, els llençols daurats del reflex de la lluna i de la llum tarongina. La fredor del vi et sorprèn, emets un crit petit i concret, la cua del riure. Se t’infla subtilment la panxa en agafar aire, et cau el cap enrere, el coll queda al descobert i amb ell: les pigues; pessics d’espurna, engrunes de cendra, les passes a seguir per fer camí. Repeteixo quasi mecànicament, com si l’hagués après a escola, el procediment previ: introdueixo la corona de l’ampolla a la meva boca, deixo que em cogui el vi entre les genives, entre les ferides obertes de tant estrènyer, i després apropant molt els llavis a la teva pell rugosa, deixo que el líquid se m’escapi d’entre els plecs desperts del somriure. Com el riu fa camí a la mar, una escletxa del color de sang traça una línia insurrecta, desviada, que cessa al niu del teu melic.
Lloc on el fi vellut que et protegeix comença, fent camí cap al tros vermellós de cel que tens amagat, uns pams més avall.
I mentre la resta dorm, les amants s’adoren, s’enlluernen, es comparteixen. I els cossos de la lletjor, de la renúncia, de la por, s’amaguen sabent que orbiten en sintonia, que l’amagatall és un aquelarre de plaer, que mai ens havia agradat tant haver d’estar callades, però insubmises. Que el nostre tacte és revolucionari, que el nostre gest és devoció, que el nostre desig és resiliència.
Núria Marín, escriptora i graduada en Estudis de Gènere
Paraules que sobren, paraules que falten
