«Mai / Hi ha històries / Que no s’han tancat mai / I que arriben / Més enllà de la memòria / Molt més enllà / Del segle que vivim / I que tornen / Cada vegada que algú t’anomena», canta Eva Amaral en una de les cançons del seu nou disc. Parla de lamentables històries com la que va patir el cantautor torturat i assassinat Víctor Jara a l’estadi de Santiago de Xile que ara en porta el nom. I hi ha pel·lícules que parlen d’aquestes ferides, aquestes que no haurien de cicatritzar mai del tot perquè ens ensenyen d’on venim, com a persones, com a col·lectius, com a societat. La brasilera Ainda estou aquí, guanyadora de l’Oscar a millor pel·lícula internacional, és un d’aquests films. Una obra que, des de la intimitat i la contenció, aborda la memòria, l’absència i l’esperança, al Río de Janeiro de 1971, durant la dictadura militar.
“Podem conviure amb la indiferència o fins i tot la simpatia cap a ideologies que neguen la nostra existència, que voldrien veure’ns morts?”
Mon pare em va explicar diverses vegades que, quan vivia a l’Argentina, el van tancar en un calabós a Mar del Plata, la ciutat costera on es va casar amb ma mare. Això va ser quan l’ambient començava a escalfar-se abans que esclatés la dictadura de Videla. Va ser una confusió, ell mai no es va ficar en política, i gràcies a un periodista va sortir-ne, però podria haver acabat com els més de 30.000 desapareguts que avui són negats pel govern de Milei.
Per això, i per tantes altres coses, per aquest país on vivim, i aquest món tan mancat de memòria, em dol tant la frivolitat amb què avui es parla del feixisme. Abans, quan algú proper ens deixava anar que el sentit del seu vot anava cap a Trump, Ayuso o qualsevol versió local de la ultradreta, ens feia mal. Ens enfadàvem, discutíem, posàvem límits. Sobretot, quan aquesta persona era una dona o una persona del col·lectiu LGTBIQ o de qualsevol altra minoria que es vegi perjudicada per la ultradreta.
“Obrir la porta a la ultradreta és tancar-la a totes les persones que n’hem estat o en podríem ser víctimes”
Ara, en canvi, sembla que tot s’hi val, fins al punt de riure-li la gràcia. Podem conviure amb la indiferència o fins i tot la simpatia cap a ideologies que neguen la nostra existència, que voldrien veure’ns morts? Com si l’afecte personal pogués desfer l’odi polític. Però obrir la porta a la ultradreta és tancar-la a totes les persones que n’hem estat o en podríem ser víctimes. Si abaixem la guàrdia, tornaran a voler fer-nos desaparèixer. No cal buscar gaire lluny: mireu Hongria.
“Per molt que ens vinguin mal donades, que el somriure que tant els incomoda, a aquells a qui els agradaria veure’ns doblegats, continuï. Sempre serem aquí”
Mentre el debat polític pot semblar fred o llunyà, el cinema ens connecta amb la dimensió humana de la resistència. En una de les escenes més commovedores d’Ainda estou aquí, l’Eunice es fa una foto de família amb els fills per donar visibilitat al cas del seu marit, fet desaparèixer pels militars. El fotògraf vol una foto amb cares serioses, però ella s’hi nega: vol que tots surtin amb un somriure. El mateix que mostra quan, després de lustres de lluita, aconsegueix el certificat de defunció.
Per molt que ens vinguin mal donades, que la revolució de l’alegria, que el somriure que tant els incomoda, a aquells a qui els agradaria veure’ns doblegats, continuï. Sempre serem aquí.
Fran Lagunas, coordinador del Ram de les Històries, la secció cultural de l’Associació del Ram de l’Aigua
Fugir per ser lliure
