L’ideal seria poder viure on volguessis, no en funció del nombre d’habitants del lloc on has nascut o crescut. La realitat, però, és que, com jo, moltes persones del col·lectiu han viscut allò que s’anomena sexili: el fet de, sent una persona LGTBIQ+, haver de fugir del teu lloc d’origen, sigui un barri, un municipi o un país, per buscar llibertat i acceptació en un altre lloc, sovint una gran urbs.
Quan l’hostilitat de l’entorn t’escanya, quan les mirades inquisitives i els silencis incòmodes et fan sentir petit, et fan sentir por en el dia a dia, fugir es converteix en l’únic camí. I moltes vegades no es tracta de fugir del rebuig o de la violència, sinó de buscar un lloc on puguis viure sense haver de justificar-te. Això és el que va fer que jo mai em plantegés quedar-me a viure a la ciutat castellana de províncies on vaig créixer. «Però és molt bonica i s’hi menja molt bé», et diran molts, sense saber el fred —no només literal— que es pateix quan ets el nen raro del pati de l’escola.
“Moltes persones del col·lectiu han viscut allò que s’anomena sexili: el fet de, sent una persona LGTBIQ+, haver de fugir del teu lloc d’origen”
El sexili té un preu alt. Deixes enrere el molt o poc que tinguis al teu lloc d’origen. Arribes a la gran ciutat, però sense cap xarxa ni suport. La llibertat que anhelaves té un gust agredolç.
Aquest fenomen és, com no podia ser d’una altra manera, un reflex de la desigualtat. No tothom té els mitjans per marxar. Aquells de nosaltres que hem tingut l’oportunitat de fugir som privilegiats. Mai oblido que visc a la part afortunada del món i que, si hagués nascut uns quants quilòmetres més avall, no hauria tingut l’oportunitat de plantejar-me res més que una desoladora vida fingida.
També cal parlar del pes de la tornada, una decisió que molts sexiliats consideren amb angoixa, tot i que sigui només per un cap de setmana. Has de tornar al lloc on vas patir, però potser, com diu Reina, la cançó de Miss Caffeina que parla de tot això: “volveré con más cordura / más sereno y con arrugas / pasearé por el colegio / esta vez sin tener miedo / volveré para enseñarte / que al final hice algo bueno / con todas tus frases hechas / con todos tus golpes secos.”
“Moltes vegades no es tracta de fugir del rebuig o de la violència, sinó de buscar un lloc on puguis viure sense haver de justificar-te”
Malgrat tot, el sexili és també una oportunitat per reconstruir-se. A Barcelona, vaig descobrir una comunitat que m’acollia i em reconeixia. Vaig aprendre que el sexili no és només un acte de fugida, sinó també una declaració d’independència. Vaig trobar persones que havien fet camins semblants als meus, que havien deixat enrere pobles i ciutats per reivindicar-se en ciutats que, amb totes les seves ombres —que no són poques—, ofereixen llum.
A tu que vius en un poble, en una ciutat petita, que no veus res més enllà de la soledat, que no et conviden a les festes, vull dir-te que hi ha vida més enllà. Potser la pots formar allí. Si no, tot millorarà, perquè és així, perquè les coses, perquè el món, perquè el nostre món de colors en aquest univers en blanc i negre canvia, però molt a poc a poc i, de vegades, torna enrere. Llavors hem de seguir lluitant. I perquè tothom mereix un lloc on poder ser plenament qui és.
Fran Lagunas, coordinador del Ram de les Històries, la secció cultural de l’Associació del Ram de l’Aigua
Dansar amb el dol
