Quan penso en la meva trajectòria vital, m’adono que gran part del que soc té a veure amb haver o no haver tingut referents. Durant la meva joventut, els models visibles de persones LGTBI eren pràcticament inexistents. Les poques imatges que arribaven a la televisió o al cinema sovint eren caricatures, personatges ridiculitzats o històries condemnades a finals tràgics.
“Gran part del que soc té a veure amb haver o no haver tingut referents”
Aquell buit de representació feia mal, i a molts ens costava reconèixer-nos en algun lloc. Avui en dia, afortunadament, la situació ha canviat. I malgrat tot, en l’era de la globalització en la qual els referents tenen sovint una dimensió internacional, estic convençut que necessitem, com a país i com a ciutat, referents LGTBI catalans que parlin la nostra llengua i que ens ajudin a estimar-nos més lliures i més complets.
“Necessitem, com a país i com a ciutat, referents LGTBI catalans que parlin la nostra llengua i que ens ajudin a estimar-nos més lliures i més complets”
En aquest sentit, no puc deixar d’esmentar Ventura Pons. Un referent per a mi. El seu cinema ha estat per a molts la primera finestra on veure reflectida la diversitat amb dignitat. Ell va entendre que fer cinema en català i mostrar-hi personatges gais, lesbianes o trans no era només una qüestió artística: era un acte polític i cultural profundament transformador. Quan la seva càmera donava veu a històries invisibles, estava fent dues coses alhora: normalitzar la llengua i legitimar la diversitat. Aquesta és una bona praxis que malauradament avui hem de tornar a reivindicar.
“Ventura Pons va entendre que fer cinema en català i mostrar-hi personatges gais, lesbianes o trans no era només una qüestió artística: era un acte polític i cultural profundament transformador”
És per això que hem proposat i defensat amb èxit, la creació, amb el suport de l’Ajuntament, del Premi Ventura Pons. Un premi que no només ha de ser un homenatge a la seva figura, sinó una mostra de compromís col·lectiu amb el futur. Un guardó que uneixi cinema, cultura i drets, i que recordi a tothom que els referents no són només memòria: són la llavor per a les generacions que vindran.
“Si no cuidem el català també dins del moviment LGTBI, correm el risc de trencar un vincle amb la nostra pròpia història”
Els darrers anys hem viscut una pèrdua preocupant d’ús social del català, també dins del col·lectiu LGTBI. Massa sovint, els espais de trobada, les xarxes socials o les pròpies festes del nostre orgull es viuen en castellà o en anglès, i el català hi queda relegat. No és una qüestió menor: la llengua és identitat, és arrel i és també una eina per estimar-nos sense traduccions. Si no cuidem el català també dins del moviment LGTBI, correm el risc de trencar un vincle amb la nostra pròpia història.
“Quan diem que volem estimar-nos en català, estem dient que volem fer, de la nostra, una llengua viva, tendra, rebel i orgullosa”
Per això, cal celebrar iniciatives com la campanya “Treu la llengua de l’armari”, impulsada per entitats del col·lectiu i que ens recorda que parlar català en els nostres espais de llibertat no és excloure ningú, sinó sumar. És fer visible que podem ser gais, lesbianes, bisexuals, trans o queer en català, amb totes les lletres i accents. És un crit perquè la diversitat sexual i de gènere també sigui motor de vitalitat lingüística. Quan diem que volem estimar-nos en català, estem dient que volem fer, de la nostra, una llengua viva, tendra, rebel i orgullosa.
“Construir una ciutat i un país on ser LGTBI i ser catalanoparlant no siguin camins paral·lels, sinó una sola experiència plena, digna i compartida”
Necessitem premiar, visibilitzar i reconèixer els creadors que ens han obert camí, per honorar-los i perquè siguin exemple dels que han de venir. I necessitem que les nostres lluites no renunciïn mai a la nostra parla. El Premi Ventura Pons i la campanya “Treu la llengua de l’armari” apunten en la mateixa direcció: la de construir una ciutat i un país on ser LGTBI i ser catalanoparlant no siguin camins paral·lels, sinó una sola experiència plena, digna i compartida.
Joan Rodríguez Portell, regidor de Junts per Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona
Dies que canvien vides
