Alguna vegada us heu aturat a pensar on éreu o què fèieu el 17 de maig de 1990? Jo no ho recordo, francament, però hi ha coses d’aquell dia que puc saber.
Sé del cert (perquè ho he comprovat) que el 17 de maig de 1990 va caure en dijous. Sé que era un dia de primavera a la Barcelona preolímpica i que els xiringuitos de la Barceloneta encara servien arrossos a peu de platja, esgotant els últims capítols d’una història que la ‘Ley de Costas’ i l’obertura de la ciutat al mar eren a punt de tancar abruptament.
També sé del cert que aquell dia jo tenia nou anys i que estava molt a punt de fer els deu. Molt a punt de ser “tot un homenet”, com dirien les clientes de la botiga dels pares.
D’aquestes poques certeses en puc deduir alguna més: aquell dia vaig anar a escola, en horari de matí i tarda, amb una pausa sempre massa curta per dinar a casa i un vespre massa farcit d’extraescolars.
“Vaig viure el 17 de maig de 1990 sense saber que s’estava prenent una decisió transcendental per a la meva vida. L’Organització Mundial de la Salut desclassificava l’homosexualitat com a malaltia mental”
En canvi, no sé si va fer fred o calor, o si va ploure. Al capdavall, era un dia de primavera i a la primavera tot és possible.
Sigui com sigui, fos com fos aquell 17 de maig de 1990, el vaig viure sense saber que a Ginebra s’estava prenent una decisió transcendental per a la meva vida futura. Aquell dia, a Ginebra, l’Organització Mundial de la Salut desclassificava l’homosexualitat com a malaltia mental. Aquell dia, aquella decisió, em canviarien la vida. I jo no ho sabia. No sabia que fins llavors les persones com jo havien estat considerades mentalment malaltes. No n’era conscient. En dono gràcies. Gràcies perquè, en aquella ignorància, vaig ser feliç.
“No sabia que fins llavors les persones com jo havien estat considerades mentalment malaltes. No n’era conscient. En dono gràcies”
Han passat trenta-cinc anys des d’aquell 17 de maig i ara estic molt a punt de fer els quaranta-cinc. Molt a punt de ser “un home fet i dret”, com dirien les clientes de la botiga dels meus pares.
Ara tinc claríssima la meva orientació sexual i sé el que va passar a Ginebra aquell dia. He pres consciència de tot plegat i és des d’aquesta consciència que no puc evitar pensar, cada 17 de maig, en totes aquelles persones que sí que van viure un món en què l’Organització Mundial de la Salut les considerava mentalment malaltes, un món que les estigmatitzava pel simple fet de ser i de sentir.
“No puc evitar pensar, cada 17 de maig, en totes aquelles persones que sí que van viure un món en què l’Organització Mundial de la Salut les considerava mentalment malaltes”
El 17 de maig celebrem el Dia Internacional contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia. La data s’ho val i està ben triada. El 17 de maig celebrem que des de 1990 cap persona és considerada malalta a causa de la seva orientació ni identitat sexual. Celebrem-ho, però mantinguem-nos alerta.
Penseu una cosa. El passat mes de març, un nen hongarès anava o tornava d’escola a Budapest en un dia de primavera a la ciutat. Ho feia sense tenir consciència encara de la seva orientació sexual ni saber que en el Parlament del seu país, mentre ell anava o tornava, es prenia una decisió que afectaria la seva vida futura. Mentre ell anava o tornava, el Parlament del seu país aprovava la prohibició de celebrar l’Orgull a Hongria.
“El passat mes de març, un nen hongarès anava o tornava d’escola a Budapest sense saber que en el Parlament del seu país es prenia una decisió que afectaria la seva vida futura”
Aquest nen viu feliç en la ignorància perquè encara és massa jove per tenir consciència de determinades coses. Viu feliç, ignorant que se li estan conculcant drets i que el seu govern ha fet un pas greu, qui sap si en la línia d’acabar considerant-lo un malalt mental. No sap encara que hi ha dies que ens canvien la vida sense que ni ens n’adonem. Ni sap que, a Barcelona i arreu del món, hi ha molta gent que lluita i lluitarà pels seus drets, des de la consciència i la certesa que els seus drets són també els nostres.
Joan Rodríguez Portell, regidor del Grup Municipal de Trias per Barcelona – Junts per Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona
La manca de valors dels que diuen defensar-los
