Cada dia ho tinc més clar, no seria bisexual si no hagués nascut a Catalunya. Tampoc si la meva vida s’hagués desenvolupat fa 100 anys. Això no vol dir que no m’haurien atret les dones, segurament sí. La diferència és que no ho hauria exterioritzat mai, possiblement tampoc m’ho hauria reconegut a mi mateixa.
No només soc bisexual perquè m’atrauen homes i dones, també ho soc perquè he nascut, crescut i viscut en un indret on he pogut ser-ho. Actualment a Catalunya, la meva orientació sexual és una possibilitat. I aquest detall ha sigut imprescindible per poder construir la meva sexualitat. És molt difícil identificar-se amb allò que ni tan sols té nom, ho deia Bel Olid en un relat literari dolorós sobre infàncies trans. Per això és important tenir la llibertat per autodeterminar-nos sense conseqüències.
Sincerament, i encara que pugui fer mal, en un context hostil, per què hauria de ser bisexual? Al cap i a la fi, m’atrauen els homes, per què no conformar-se amb l’heterosexualitat. Menys patir i menys exposició. Endavant. Sé que hauria fet aquesta reflexió perquè és el que pensava amb 15 anys, quan no tenia cap referent bisexual. Ni al meu entorn ni en la vida pública.
Durant molt de temps vaig assumir que ser bisexual tenia un cost massa alt i que no valia la pena. Així de simple, així de dolorós. Les coses van canviar, és clar, i les pors de l’adolescència van passar a tenir cada vegada menys pes.
“No només soc bisexual perquè m’atrauen homes i dones, també ho soc perquè he nascut, crescut i viscut en un indret on he pogut ser-ho”
La primera persona a qui vaig sentir dir que era bisexual —a més, de manera oberta i sense complexos—, va ser a Dulceida. En aquell moment em feia vergonya, fins i tot, explicar que havia vist un cop rere un altre aquell vídeo on ella sortia de l’armari. Vaig estar molt més alleugerada quan vaig saber que totes les meves amigues també l’havien vist. Quan el comentaven, jo escoltava atentament els seus comentaris. Necessitava saber si jutjaven la seva bisexualitat. Per sort, no ho van fer.
Va ser en aquest context concret, i no en cap altre, que un any més tard vaig sortir de l’armari. Jo ja tenia 18 anys i un historial heterosexual a l’esquena. Presentar-se al món com a bisexual va ser, sobretot, un procés intern. Però també de converses amb el meu entorn.
Crec que, sense buscar-ho, les persones LGTBI+ acabem tenint un paper pedagògic. Com si eduquéssim la gent que tenim al nostre voltant. Durant mesos, però encara ara d’alguna manera, vaig haver d’explicar a moltes persones que, per exemple, la bisexualitat no vol dir que “m’enamoro de tothom”, com si la força de l’amor tot ho justifiqués. Si no que ser bisexual vol dir, entre altres coses, que t’atrauen homes i dones, així com persones d’altres gèneres.
És cansat, però també necessari. No me’n penedeixo d’haver picat pedra en la pedagogia LGTBI+. Era el preu a pagar per ser obertament bisexual. Ha valgut la pena, sens dubte. Sobretot perquè potser les pròximes generacions LGTBI+ hauran de donar menys explicacions. Tant de bo sigui així.
Mar Sifre Rigol, cap de redacció d’Orgull
