En una xerrada entre amics, en una terrassa qualsevol, no és estrany sentir algú dir amb orgull: “M’he desinstal·lat Grindr”. I gairebé sempre ho diu amb una mitja rialla, sabent que d’aquí a pocs dies se’l tornarà a instal·lar. Aquest gest petit em remou.
Són Instagram, Grindr o Scruff una droga? O és el nostre ús el que ens desgasta? Volem treure-les del mòbil, però elles continuen al nostre cap i, sobretot, molt dins de les nostres emocions.
Fa temps que llegeixo sobre IA i com les grans tecnològiques han accelerat aquest camí amb la complicitat —o el silenci— de governs que van tard. La sensació és que la tecnologia, especialment les xarxes socials i la IA, avança més de pressa del que podem assimilar emocionalment. Com el fentanil i altres drogues: arriben amb força, promeses i un poder devastador del qual ningú t’adverteix fins que ja hi ets dins.
“En una xerrada entre amics, no és estrany sentir algú dir amb orgull: ‘M’he desinstal·lat Grindr'”
I nosaltres hi som. Dins les apps, dins d’un bucle d’algoritmes que ens mostren el que volen que mirem. Hi perdem hores. Però no ho vivim com una tragèdia, sinó com una cosa natural. Com si fos així com han de ser les coses.
Hi ha moltes de nosaltres que diem que aquestes apps ens fan mal: ansietat, buidor, rebuig. També hi ha informes que diuen el mateix. Però cap app ho adverteix: “L’ús d’aquesta plataforma pot generar efectes adversos”.
Sembla que siguin neutres i inofensives. Tan integrades que fins i tot les poden fer servir infants i adolescents. Sembla que calgui tenir-les per no quedar fora del món.
“Són Instagram, Grindr o Scruff una droga? O és el nostre ús el que ens desgasta?”
La IA també entra en joc. Ens canvia la manera de treballar, de pensar i de relacionar-nos, mentre consumeix recursos naturals i impacta la nostra manera de comunicar-nos, crear i vincular-nos. Ho acceptem sense saber ben bé què significa. I el més xocant és que ho fem com si fos inevitable. Seguim un camí que no hem triat ni sabem on porta.
Durant molt de temps he dit: “Som més intel·ligents que l’algoritme”. Creia que la nostra intel·ligència era suficient per evitar addiccions i comportaments tòxics dins d’aquestes eines. Però ara sé que és més complex: també necessitem una intel·ligència emocional per entendre com ens afecta i tenir eines per gestionar-ho.
L’important és preguntar-nos: “Això em fa bé o em fa mal?” I després, decidir. Perquè aquestes apps també poden aportar coses positives.
“Hi ha moltes de nosaltres que diem que aquestes apps ens fan mal: ansietat, buidor, rebuig”
Però val la pena tenir en compte que aquesta consciència individual sovint no és suficient, perquè aquestes apps no són innocents. Darrere d’elles hi ha psicòlegs, endocrinòlegs, experts en comportament humà, enginyers, neurocientífics, dissenyadors i grans empreses amb un objectiu clar: créixer econòmicament. I saben com fer-ho: fent que passis el màxim de temps possible dins de les seves plataformes. Amb sons, imatges i estímuls pensats per captar la teva atenció. I amb algoritmes que aprenen més de tu del que tu mateix saps de tu.
Però encara hi ha marge. Encara podem fer coses. Tot comença per entendre que aquestes tecnologies no són res sense nosaltres: sense el nostre temps, emocions, vida i dades. Tenim més poder del que creiem, però també més responsabilitat.
Crec que la tecnologia és la nostra aliada, però cal informar-nos i entendre com funciona. I exigir als governs que regulin i protegeixin les persones en tots els àmbits on la tecnologia ja ens afecta i ens continuarà afectant.
I després… després no ho sé. Potser sí, potser val la pena preguntar-li al ChatGPT.
Andrey Montero, escriptor i membre del Ram de l’Aigua. Instagram: @andreymontero.escritor
Tocats de l’ala
