El mes de febrer, Miguel Bosch va llançar a YouTube una sèrie documental anomenada Taraos. Una aposta arriscada i valenta en què parla amb els seus amics (la major part de la comunitat queer) i la seva família sobre la salut mental. He vist els dos primers capítols i m’han fet pensar en com abordem la salut mental a la nostra comunitat i en la capacitat que tenim per donar-nos suport els uns als altres, per construir la nostra xarxa de cures.
Miguel Bosch Valero és un director, realitzador i muntador menorquí, nascut el 7 de març de 1980 i resident a Barcelona. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, ha treballat en televisió i internet. Un dels seus projectes més coneguts és la minisèrie Vent Maleït: torna’m les meves coses, rodada a Menorca. També ha dirigit la producció LGTBIQ+ Te quiero, yo tampoco (2015) i altres projectes com La Concha de tu madre (2017), Èpic Nails i Taraos (2024).
“Hi ha persones del col·lectiu que prenen medicació i que viuen dins d’un altre armari per por de ser percebudes com a trencades per tenir una malaltia mental”
En els darrers anys, afortunadament, parlem més sobre salut mental, i compartir amb altres que vas al terapeuta ha passat de ser motiu de vergonya a una informació que es comparteix amb la mateixa naturalitat que dir que vas a rehabilitació física. Però, què és la salut mental?
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la salut mental es defineix com: “Un estat de benestar en el qual l’individu és conscient de les seves pròpies capacitats, pot afrontar les tensions normals de la vida, pot treballar de manera productiva i és capaç de contribuir a la seva comunitat”.
“Moltes persones LGTBIQ+ han experimentat ferides i traumes relacionats amb el rebuig, i això ens posa en un risc més elevat de patir trastorns de salut mental”
Una definició que relaciona la salut mental amb la productivitat i que sembla carregar la responsabilitat de la salut mental en la consciència de l’individu sobre ell mateix, alhora que li demana que contribueixi a la comunitat. Però, quan parlem de salut mental, què li dona la comunitat a l’individu?
A part de la possibilitat d’una baixa per a la seva recuperació i de l’assistència mèdica en algunes comunitats, què li dona l’entorn a l’individu queer quan la seva salut mental es deteriora? Què li dona l’entorn i la seva comunitat LGTBIQ+? Molts dels seus membres han experimentat ferides i traumes similars relacionats amb el rebuig, i això ens posa en risc més elevat de patir trastorns de salut mental, especialment ansietat i depressió, a causa de l’estrès minoritari.
“És important que creem espais de debat i de construcció de les cures i el suport dins la xarxa LGTBIQ+ i també fora d’ella”
A la sèrie, cadascun dels entrevistats comparteix la seva situació particular i, entre altres coses, opina sobre el sistema, el fet d’anar a teràpia i la seva xarxa de suport. I això és molt interessant, perquè hi ha moltes raons i factors, tant interns com externs, que poden afectar la nostra salut mental de diferents maneres.
Hi ha persones del col·lectiu que prenen medicació i que viuen dins d’un altre armari per por de ser percebudes com a trencades per tenir una malaltia mental. Hi ha gent que, a causa de la seva situació social i econòmica, viu amb ansietat i depressió constants. També hi ha persones els traumes de les quals afecten la seva funcionalitat en el dia a dia. Algunes persones amb trastorns crònics poden sentir ansietat en compartir la seva situació amb una parella potencial. Alguns homes que practiquen sexe amb homes poden tenir dificultats per construir vincles afectius més enllà del sexe, sigui per por, per manca de referents o per dinàmiques apreses. Persones amb ganes d’abraçades i d’afecte, però que no poden expressar-ho.
“Parlant, escoltant i acompanyant, podem aprendre a cuidar-nos millor i posar el nostre gra de sorra en el benestar del nostre amic i de la nostra comunitat”
Hi ha persones que s’estan fent grans i que, a més de necessitar cures, els resulta difícil transitar els canvis i els dols que aquesta nova etapa comporta (el tercer episodi de Taraos parla sobre aquest tema). També hi ha persones que han estat víctimes d’abús o bullying i que encara viuen amb por. Persones que lluiten amb addiccions, algunes de les quals poden ser una forma de gestió del malestar emocional. Algunes persones que han sortit de l’armari encara lluiten contra formes de rebuig interioritzat que afecten la seva autoestima i relacions. Moltes casuístiques que fan altament probable que, com a mínim, la salut mental d’algú del nostre entorn estigui afectada. I què fem? Parlem amb els nostres amics sobre la salut mental?
Si un amic teu té una ferida al dit i veus que no se la cuida, no dubtes a dir-li que se la netegi, es posi algun medicament i que vagi al metge. Què fem quan veiem que alguna cosa no va bé amb la seva salut mental? És clar que aprenem primers auxilis per a situacions físiques d’emergència, però ens ensenyen com actuar quan la salut mental d’un amic es veu afectada? Sabem reconèixer els senyals i respondre adequadament? Si veiem que alguna cosa no està bé, ho comentem?
“Perquè, al final, d’una manera o altra, potser tots estem una mica tocats de l’ala”
Ens asseiem a parlar, tal com ho fa Miguel amb els seus amics? Sabem escoltar l’altre? Sabem que, de vegades, no hi ha res que puguem fer més enllà de mostrar interès pel que li està passant? Sabem acompanyar la tristesa? És important que creem espais de debat i de construcció de les cures i el suport dins la xarxa LGTBIQ+ i també fora d’ella. Parlar amb els nostres pares i amics, i saber com se senten, si estan bé amb la seva vida. No som psicòlegs ni psiquiatres ni hem de fer-ne la feina, ni tampoc hem de pretendre suplir el que els professionals han de fer. Hem de ser conscients que, en alguns casos, només podem acompanyar la feina feta pels especialistes. Però parlant, escoltant i acompanyant, podem aprendre a cuidar-nos millor i posar el nostre gra de sorra en el benestar del nostre amic i de la nostra comunitat.
Hi ha una cançó de Pau Donés que es diu Grita. M’agrada molt, i l’he dedicat als meus amics. Parla d’una persona que diu a l’altra que cridi si necessita ajuda o que li agafi el braç. Però hi ha gent que no pot cridar, i és aquí on preguntar pot ser important.
Com creus que està la teva salut mental? I com creus que està la salut mental de la teva comunitat?
Perquè, al final, d’una manera o altra, potser tots estem una mica tocats de l’ala.
Andrey Montero, escriptor i membre del Ram de l’Aigua. Instagram: @andreymontero.escritor
Relat literari: Els nostres llocs feliços
