Les primeres persones que es van aixecar a Stonewall sabien que la lluita LGTBI era —i continua sent— una batalla pel dret més bàsic: el dret a existir en els nostres propis termes, a estimar i a viure lliurement. Mig segle després, és important abraçar aquesta herència i afirmar amb claredat que la nostra lluita LGTBI no és només per a les persones del col·lectiu, sinó per totes les vides amenaçades i per plantejar horitzons de desig i esperança per a tothom.
“El Centre LGTBI de Barcelona, en només sis anys, ha atès més de 3.100 persones en l’àrea d’acollida, amb un augment del 250% en la demanda vinculada a refugi i estrangeria”
Barcelona, històricament, ha estat una ciutat d’acollida per a qui fuig de guerres, persecucions polítiques, pobresa extrema o violències LGTBI-fòbiques. El 2023, el Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats va atendre més de 19.500 persones, de les quals més de 6.000 eren sol·licitants d’asil de 134 nacionalitats. El Centre LGTBI de Barcelona, en només sis anys, ha atès més de 3.100 persones en l’àrea d’acollida, amb un augment del 250% en la demanda vinculada a refugi i estrangeria. Aquestes xifres no són marginals: mostren que la ciutat és punt de vida i de supervivència per a milers de persones.
“L’augment dels conflictes bèl·lics i del feixisme global fa que cada vegada més persones LGTBI es vegin obligades a fugir”
Quan parlem de refugi LGTBI, parlem de drets i de seguretat per a aquelles persones que encara avui, en més de 60 països, poden ser empresonades o assassinades pel fet d’estimar o de viure la seva identitat de gènere. Però no només: l’augment dels conflictes bèl·lics i del feixisme global fa que cada vegada més persones LGTBI es vegin obligades a fugir. Aquí les ciutats juguen un paper clau: són el primer espai on qui fuig arriba, i on cal desplegar mecanismes reals d’acollida jurídica, psicològica, social i comunitària sense tenir una doble vara de mesurar en funció de les nacionalitats. Així com en el seu moment es van obrir corredors humanitaris per atendre persones refugiades d’Ucraïna, caldria obrir-los per a tots els conflictes on es vulneren els drets humans i s’estan cometent crims de lesa humanitat com en el Congo, Mali, Sudan, Iemen i més.
“El pinkwashing no és patrimoni exclusiu d’Israel. També el practiquen governs que s’omplen la boca amb drets LGTBI mentre mantenen lleis d’estrangeria racistes i fronteres letals”
Per això, parlar de “ciutat refugi LGTBI” no pot ser un eslògan bonic per al consum internacional. Aquí topem amb el pinkwashing o blanqueig rosa: la utilització de la bandera LGTBI com a eina de màrqueting polític, turístic o empresarial per rentar la cara mentre s’amaguen altres vulneracions de drets. L’exemple més evident és l’Estat genocida d’Israel, que es ven al món com a capdavanter en drets LGTBI mentre extermina la població palestina i atacava il·legalment la Global Sumud Flotilla en aigües internacionals. Una missió de solidaritat que portava aliments, medicaments i esperança a Gaza i que va ser segrestada com a advertència a tots els moviments socials.
“A Barcelona tenim la responsabilitat de demostrar que el nostre orgull no és de postal. Que quan diem ciutat refugi LGTBI, parlem de polítiques reals i valentes”
Però el pinkwashing no és patrimoni exclusiu d’Israel. També el practiquen governs que s’omplen la boca amb drets LGTBI mentre mantenen lleis d’estrangeria racistes i fronteres letals. Es ven una imatge moderna i tolerant per amagar l’exclusió i el patiment. Aquesta contradicció ha estat denunciada amb força per la campanya Queers for Palestine: l’alliberament LGTBI no pot servir per justificar ni silenciar genocidis ni guerres. O l’alliberament és per a tothom, o no serà.
“Sense Palestina no hi ha llibertat. Sense acollida real no hi ha ciutat refugi. Sense lluites transformadores, tampoc no hi ha orgull”
A Barcelona tenim la responsabilitat de demostrar que el nostre orgull no és de postal. Que quan diem ciutat refugi LGTBI, parlem de polítiques reals i valentes. De garantir drets socials, habitatge, educació, salut i dignitat per a totes. D’un orgull que no es ven, sinó que es practica cada dia colze a colze amb els pobles i col·lectius oprimits.
Per això diem clar: sense Palestina no hi ha llibertat. Sense acollida real no hi ha ciutat refugi. Sense lluites transformadores, tampoc no hi ha orgull.
Jess González Herrera, regidora de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona
Orgull transformador
