Amb motiu del Dia de l’Orgull, durant juny i juliol, tornarem a veure façanes pintades, marques venent productes amb banderes multicolors i discursos identitaris però buidats de propostes materials i transformació real. L’Orgull s’ha tornat, per a alguns, un escenari amable per vendre ciutat, turisme, productes i promeses. Però aquest orgull no és nostre. L’Orgull real neix incòmode, amb cossos i veus que no caben en el catàleg d’una campanya de màrqueting.
“L’Orgull s’ha tornat, per a alguns, un escenari amable per vendre ciutat, turisme, productes i promeses”
Barcelona, ciutat rebel, sap d’on ve tot això. Sap que els moviments socials d’aquesta ciutat van ser pioners a reivindicar la llibertat afectivosexual i de gènere quan fer-ho costava feina, casa i vida. Sap que les lluites feministes i les LGTBI+ van créixer juntes, barrejant cossos, discursos i pràctiques per tombar el mateix sistema heteropatriarcal que encara avui escampa odi i violència.
No és anecdòtic que el 2026 es commemorin 50 anys de les primeres Jornades Catalanes de la Dona i, l’any següent sigui el 50è aniversari de la primera manifestació de l’Orgull LGTBI de l’Estat.
“Barcelona, ciutat rebel, sap que els moviments socials d’aquesta ciutat van ser pioners a reivindicar la llibertat afectivosexual i de gènere quan fer-ho costava feina, casa i vida”
Aquesta memòria va cristal·litzar en plans municipals valents, que entenien que la defensa de la diversitat sexual i de gènere camina sempre de la mà de la igualtat feminista. Separar-les és oblidar la seva història compartida de resistència i dignitat.
Malauradament, avui veiem com el govern actual del PSC fragmenta institucionalment el que la lluita va cosir amb suor i coratge. Un error i una reculada: dividir allò que és comú ens fa més febles, més exposades, justament quan l’odi es reorganitza per fer-nos retrocedir. Els drets mai s’han conquerit sols; s’han guanyat quan les aliances han estat fortes i les lluites, unides.
“Els drets mai s’han conquerit sols; s’han guanyat quan les aliances han estat fortes i les lluites, unides”
Com a regidora de Barcelona en Comú, no parlaré per ningú, però sí que parlaré amb tothom. Sobretot amb qui planta cara a la lesbofòbia, l’homofòbia, la transfòbia, la bifòbia i la intersexfòbia quan la política prefereix fer veure que no existeixen. Amb les entitats que encara posen el cos quan els protocols no arriben, quan empadronar-se es converteix en un privilegi i quan els discursos d’odi troben altaveus. Amb els moviments que fugen de la mercantilització i defensen un orgull reivindicatiu, festiu i transformador. Amb qui resisteix malgrat l’abandonament institucional i amb qui no accepta que els drets siguin una moneda de canvi.
“Mentre alguns guarden banderes a l’armari onze mesos l’any i les treuen per fer-se fotos, hi ha cossos que paguen el preu de l’oblit”
L’Orgull ha de ser cada dia: un Consell Municipal actiu, un Pla de Ciutat participatiu, entitats comunitàries reconegudes i ben finançades, espais de decisió oberts a qui viu la discriminació i no només a qui la gestiona des d’un despatx o la tracta com a negoci o aparador turístic. Així ho vam defensar el 2015, així ho defensarem sempre.
Mentre alguns guarden banderes a l’armari onze mesos l’any i les treuen per fer-se fotos, hi ha cossos que paguen el preu de l’oblit. Persones trans que suporten violències, joves que perden casa i família, treballadores sexuals perseguides, migrades invisibles. Quan a l’Ajuntament es retalla en participació o es fragmenten polítiques, aquestes vides són les primeres a patir-ho.
“L’Orgull no és només una desfilada amable. És un crit col·lectiu que protegeix drets, reparteix recursos i reconeix històries silenciades”
L’Orgull no és només una desfilada amable. És un crit col·lectiu que protegeix drets, reparteix recursos i reconeix històries silenciades. És un recordatori que cada dret arrencat es pot perdre si no el defensem cada dia. I defensar-lo vol dir no blanquejar qui defensa o promou un genocidi ni qui retalla serveis i drets mentre posa l’arc de Sant Martí a la façana.
“Que aquest 28 de juny sigui tot allò que alguns volen domesticar: soroll, comunitat i futur”
Que aquest 28 de juny sigui tot allò que alguns volen domesticar: soroll, comunitat i futur. Que ningú oblidi mai d’on venim, què hem conquerit i tot el que encara queda per fer.
Jess González Herrera, regidora de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona.
Cultura feminista: teixint comunitat per trencar les desigualtats
