21 d’octubre de 2024. Al compte d’Instagram de Cristina Fallarás hi apareix una publicació que arrenca així: «A mí me pasó con un político que vive en Madrid. Un político muy conocido». Tres dies més tard, Íñigo Errejón —fins al moment portaveu al Congrés de l’espai polític Sumar— dimiteix enmig d’acusacions per comportaments masclistes, inclosa una denúncia per agressió sexual. La denunciant és l’actriu i presentadora Elisa Mouliaá.
Aquest passat mes de juliol el cas ha ressorgit arran d’uns àudios filtrats entre l’actriu i una amiga seva, que també és la principal testimoni. En aquest escrit volem compartir algunes reflexions i interrogants que ja ens van sorgir durant la tardor passada i vam poder traslladar a algunes de les nostres convidades del Col·lectiu en Xarxa.
“Són evidents les dificultats que han de superar les dones, però també els homes homosexuals o bisexuals, que han estat violentades i es proposen denunciar-ho a una comissaria”
En primer lloc, són evidents les dificultats que han de superar les dones, però també els homes homosexuals o bisexuals, que han estat violentades per homes i es proposen denunciar-ho a una comissaria. No és tan fàcil denunciar una agressió sexual com denunciar un robatori o qualsevol altra forma de violència. A ningú se li escapen imatges i actuacions de jutges i jutgesses o casos com el de Juana Rivas, que deixen palès que al sistema judicial li falta formació i sensibilitat per evitar processos de revictimització. D’altra banda, la societat en general, encara té camí per recórrer per alliberar-se de sentiments com la culpa o la vergonya quan s’ha estat víctima d’aquestes violències.
Tot i això, cal trobar un equilibri entre aquest escenari, conegut i temible, i l’ús de comptes d’Instagram per fer aquest tipus de denúncies de manera anònima, que sovint s’anomenen «recull de testimonis».
“Un compte d’Instagram amb milers de seguidors genera repercussions i conseqüències en àmbits socials, laborals i personals que no poden basar-se en missatges anònims”
La periodista Isabel Valdés ens deia que aquí estava la clau de volta d’aquest dilema: separar denúncia i testimoni. Cadascun d’aquests camins pot satisfer necessitats diferents que pot tenir una persona que ha rebut violència sexual.
El problema apareix quan aquests testimonis anònims inclouen detalls que poden fer saltar sospites sobre persones: un productor a RNE l’any 2000; un director d’un conegut banc de Saragossa… En aquest punt ens aboquem a un simulacre d’inquisició del que, sens dubte, hauríem de fugir.
“Passar pel calvari d’un procés judicial i resar per quedar en mans que sàpiguen entendre el moment de vulnerabilitat que suposa fer una denúncia per violència sexual, o bé tirar pel dret i publicar-ho a xarxes?”
Una altra vegada, el context és clau. Un compte d’Instagram amb milers de seguidors i seguidores genera repercussions i conseqüències en àmbits socials, laborals i personals que no poden basar-se en missatges anònims, encara que l’objectiu sigui visibilitzar una situació tan dramàtica com la violència sexual. La frontera entre el periodisme i aquesta manera de procedir, en el cas de la Cristina Fallarás, que és periodista, podria ser anàloga a la d’un metge o metgessa que, fora del seu horari de feina, recomanés a alguns pacients fer reiki.
El dilema està servit: passar pel calvari d’un procés judicial i resar per quedar en mans que sàpiguen entendre el moment de vulnerabilitat que suposa fer una denúncia per violència sexual, o bé tirar pel dret i publicar-ho a xarxes? Assenyalar el veí o la veïna de manera anònima, o garantir la presumpció d’innocència i participar d’un procés garantista?
“És el nostre sistema judicial i les persones que el conformen qui estan abocant a escollir a dones i homes que han patit violència sexual a refugiar-se darrere de comptes a les xarxes socials?”
La pregunta que ens hem de fer, i que pensem que ens portarà a la mobilització per revertir aquest atzucac, és: és el nostre sistema judicial i les persones que el conformen qui estan abocant a escollir a dones i homes que han patit violència sexual a refugiar-se darrere de comptes a les xarxes socials? El que és evident és que aquest tipus de pràctiques encara es denuncien poc perquè, com qui diu, fa dos dies que estem començant a reconèixer la violència sexual en totes les seves formes i arestes.
Manel Ferrer i Lluís Rodríguez, periodistes de Col·lectius en Xarxa de Premià Mèdia i La Xarxa +
Violència intragènere. A les parelles del mateix sexe també pot haver-hi abús de poder
