D’alguna manera, la violència intragènere és un tabú. La societat ha fet passos de gegant pel que fa al reconeixement de la violència de gènere, però no passa el mateix amb la violència que es produeix en les parelles del mateix sexe. La violència intragènere no està recollida en el Codi Penal ni es menciona en la llei com a tal. Tot plegat té conseqüències per a les persones que la pateixen, des de no saber reconèixer-se com a víctimes fins a ignorar què poden fer per demanar ajuda.
La definició més estesa i compartida de la violència intragènere és de la sociòloga Inmaculada Mujika, que la defineix com “aquella que, en diferents formes, es produeix en el si de les relacions afectives i sexuals entre persones del mateix sexe, constitueix un exercici de poder i té com a objectiu de la persona que abusa dominar i controlar la seva víctima”.
Marta Cañas és víctima de violència intragènere i vol fer un apunt per explicar de què es tracta: “És una violència silenciosa i no té visibilitat, no se’n parla. I això la fa encara més complicada. No saps on acudir ni identificar-la”. De fet, Cañas és psicòloga i treballa amb víctimes de violència de gènere, però encara ara té dificultat per reconèixer com a violència intragènere algunes de les situacions que va patir.
Love bombing: Són demostracions d’amor i afecte constants, sense filtres, que tenen com a objectiu influir en una persona. El love bombing, o bombardeig d’amor, pot acabar desembocant en manipulació psicològica o abús de poder.
Tal com exposa Christian Díaz-Santos, psicòleg especialitzat en violència intragènere, la manera d’exercir-la “no només pot ser física o psicològica, sinó que també pot ser econòmica, sexual o ambiental, per exemple. És com un iceberg”. És a dir, que moltes de les violències són invisibles.
Tot i que al nostre país hi ha pocs estudis al voltant de la violència intragènere —és una de les conseqüències de la invisibilitat—, tots ells coincideixen que la violència psicològica i emocional és la més habitual. “Fer xantatge, minar l’autoestima, fer llum de gas són algunes de les pràctiques més corrents”, declara Díaz-Santos. I continua: “La violència intragènere existeix en diverses formes i combinacions, i gairebé mai ve sola”.
“La violència intragènere és silenciosa i no té visibilitat, no se’n parla. I això la fa encara més complicada. No saps on acudir ni identificar-la”
Altres dinàmiques de poder serien la violència econòmica, la fiscalització de les accions del dia a dia o les agressions físiques, en les quals també s’inclouen els intents per dur-la a terme. “El resultat de tot plegat podria ser la mort, és clar”, finalitza el psicòleg Díaz-Santos.
En el cas de Marta Cañas, va viure tres relacions en què va haver-hi violència intragènere. Ella mateixa assegura que les dues últimes van ser conseqüència de la primera, on va normalitzar situacions d’abús, control i xantatge. La primera relació en la qual va ser maltractada va ser amb una noia més gran que ella. La seva història va començar amb love bombing —és a dir, demostracions d’amor i afecte constants, sense filtres, que poden acabar desembocant en manipulació psicològica. En català, el concepte es podria traduir com a “bombardeig amorós”. “Ella deia a tothom que estava enamorada de mi, i a mi me’n feia sentir culpable. Al principi no m’agradava, però quasi em va convèncer perquè estigués amb ella, i així vam començar”, explica Cañas.
La relació de seguida va transformar-se i, el que fins al moment semblava un amor infinit cap a la Marta, va passar a convertir-se en tota mena de xantatges: “S’enamorava constantment d’altres persones i m’ho retreia. Em deia coses com ara ‘Ahir no vas rentar els plats, així que has provocat que avui m’enganxi d’una altra persona, és el que passa quan no fas bé les coses’”. I afegeix: “Tot el que passava era culpa meva”. Aquest és un dels trets de la violència intragènere que destaca Christian Díaz-Santos: “La persona agressora sempre justifica la violència que exerceix culpant la víctima d’haver-la provocat”.
Cañas va arribar a pesar 35 kg, tot i que fa 1,70 metre d’alçada. Va deixar de treballar i passava la major part del temps tancada a l’habitació del pis on vivien. “Pràcticament, ella em tancava a casa; és cert que no em segrestava, però la clau que posava era psicològica, no podia sortir. Una de les coses que feia era que, a l’hora que sabia que jo havia de dinar, ella portava algú a casa a qui jo no suportava i es posava a parlar de les dones que li agradaven. Així feia que jo no sortís de l’habitació i em quedés sense dinar”, narra Marta Cañas.
“La violència que exercia sobre mi era sobretot psicològica i ambiental. La violència ambiental és, per exemple, donar un cop de puny a la porta o accelerar moltíssim quan estàvem juntes al cotxe i ella conduïa. Al cap i a la fi, és fer violent l’entorn”, declara Cañas.
Llum de gas: És un tipus de manipulació i abús psicològic en què es qüestiona o es nega la realitat. L’objectiu és fer dubtar a la víctima de la seva memòria o percepció.
Preguntada sobre si també va patir altres violències, Marta Cañas expressa que no, que, per exemple, en el terreny sexual mai va abusar d’ella. Però seguidament relata: “En realitat sí que em feia fer coses estranyes, em deia que li posava calenta alguna dona que sortia per la tele i em feia mantenir relacions sexuals mentre hi havia aquells vídeos de fons, que clarament l’encenien. Suposo que era una manera d’humiliar-me. D’alguna manera em despersonalitzava, fingia que jo era algú que en realitat no era i que a ella li agradava més. A mi em feia sentir fatal, i ella ho sabia. A vegades posava les seves mans sobre els meus pits, sense tocar-los, i fingia que eren més grans del que eren, per fer-me entendre que no li agradaven així de petits”.
—Fer coses al llit que no fan estar còmoda a l’altra persona, més encara quan ho saps, és una manera d’abús sexual —comenta la periodista.
—Potser sí que tens raó.
—A més, comentes que ho feia per humiliar, i entenc que no hi havia consens, que tu no volies fer-les.
—Sí, jo no volia. Potser sí que això també era violència, no ho havia pensat.
Durant tota la conversa amb Marta Cañas anem descobrint que encara li costa reconèixer situacions de violència intragènere, tot i que ella estigui acostumada a tractar amb víctimes de violència de gènere i el que pateixen no és gaire diferent del que ella va viure.
“No hi ha una legislació que defineixi la violència intragènere. Es va fer un intent amb l’última llei LGTBI, però en va quedar fora, no hi ha cap menció ni s’esmenta en cap article”
Amb tot, la violència intragènere té aspectes propis que no comparteix amb la violència de gènere. Christian Díaz-Santos, psicòleg especialitzat en violència intragènere, explica que una forma d’exercir-la és a través d’obligar la parella a amagar parcialment o completament l’orientació sexual o la identitat o expressió de gènere. “Es tracta d’un mètode de control que respon a l’LGTBI-fòbia i al patriarcat, és evident. Les parelles LGTBI+ no sempre queden al marge de les discriminacions que exerceix la societat”, declara Díaz-Santos. Un exemple seria demanar a la parella “has d’amagar la ploma”, com si fos una cosa de la qual se n’hagués d’avergonyir.
Un altre mètode de control particular de la violència intragènere seria el contrari de l’exemple anterior: amenaçar de revelar l’orientació sexual o la identitat de gènere a tercers, sigui família, amistat o entorn laboral, entre d’altres. “La persona que exerceix la violència vol crear un context en què la víctima té por, per això la persona que agredeix té una necessitat manipuladora. L’objectiu és restringir la seva autonomia i llibertat”, manifesta Díaz-Santos. Al cap i a la fi, sortir de l’armari és una elecció privada i personal, i ningú hauria d’amenaçar de fer-ho públic.
Més enllà de les particularitats de la violència intragènere, i de tot allò que té en comú amb la violència de gènere, la realitat és que no té un reconeixement a escala legal al nostre país. “No hi ha una legislació que defineixi la violència intragènere. Es va fer un intent amb l’última llei LGTBI, la 4/2023 —coneguda popularment com a llei trans—, es va incloure en el projecte de llei, però en va quedar fora, no hi ha cap menció ni s’esmenta en cap article. La voluntat era equiparar-la a la violència de gènere i que les víctimes de la violència intragènere poguessin accedir a circuits de denúncia, de protecció i de serveis especialitzats, així com a determinades ajudes socials i drets laborals”, declara el psicòleg.
De fet, l’únic document oficial que parla de violència intragènere és una guia ràpida que va fer el Ministeri d’Igualtat durant el confinament per la pandèmia de la covid-19. En ella només es donaven els números de telèfon d’emergències i policia, i s’informava que es podia sortir de casa per denunciar a la policia, assistir a un centre de salut o si es corria perill.
Tal com explica Christian Díaz-Santos, el no-reconeixement de la violència intragènere dificulta accedir-hi, però també té altres conseqüències: “Tot allò que no es reconeix queda invisibilitzat i, per tant, dificulta o impedeix que una persona sàpiga que pot fer”. Amb tot, el psicòleg destaca que una persona pot denunciar que rep amenaces, coaccions o violència de qualsevol mena per part de la parella del mateix sexe. El problema és que a la majoria de les persones els costa identificar-se com a víctimes.
Iceberg: En el cas de les violències, l’iceberg és un concepte que es fa servir per explicar mitjançant una imatge que hi ha violències visibles i invisibles. Com a l’iceberg, hi ha una petita part que es veu i es detecta fàcilment, però a sota, amagada, n’hi ha una altra que és la base sobre la qual se sustenta tot l’abús.
És quelcom que la mateixa Marta Cañas reconeix tot just quan comença l’entrevista i que es va repetint al llarg de la conversa. En el seu cas, té assumit que va viure tres relacions en què va patir violència intragènere, però és com si només la primera fos realment greu. Mentre explica les dinàmiques de la segona relació, i assegura que la violència era “només psicològica”, narra el següent episodi: “Ella es va mudar a casa meva tot i que em deia que no volia una relació amb mi. Un dia va sortir sola de festa, es va embolicar amb altres noies i va tornar a les cinc de la matinada. Com que no tenia claus, va rebentar la porta a cops fins que va poder entrar”.
—Em sembla una situació bastant violenta —apunta la periodista.
—Jo vaig passar molta por. Però ho veig des del punt de vista d’“he viscut coses pitjors” —explica Marta Cañas—. Potser sí que tenia actituds bastant violentes, però no ho semblava perquè després era molt dolça amb mi.
Pel que fa a la tercera relació, narra que la seva parella la menyspreava amb les paraules, però que alhora mai hi havia crits ni discussions: “tot era molt subtil”. Cosa que dificultava tenir una raó per marxar. L’últim cop que es van veure, i després de diverses crisis, li va dir: “Com més et veig sagnar, més et vull apunyalar”. “Ella tenia un punt pervers, gaudia amb el meu dolor físic però, quan em va dir això, em vaig espantar molt”, declara Cañas.
“Vaig identificar que era víctima d’alguna cosa, però no sabia de què. No sabia què era la violència intragènere”
En els dos últims casos, les relacions van acabar de manera natural, però amb la primera va necessitar que un amic li obrís els ulls i li digués que no era normal que patís d’aquella manera en una relació de parella. “Els senyals no són tan fàcils d’identificar”, assegura Marta Cañas. I afegeix: “No va ser fins a la segona relació que vaig identificar que era víctima d’alguna cosa, però no sabia de què. No sabia què era la violència intragènere, li vaig posar una paraula fa relativament poc. Vaig entendre que hi havia un concepte que definia el que havia patit”.
Això sí, tot i que s’hagués identificat com a víctima de violència intragènere, Cañas es pregunta: “A qui hauria demanat ajuda? Als Mossos no hi hauria anat perquè no m’haguessin fet cas, i les amigues no sabrien què fer. Cal que hi hagi visibilitat perquè la gent sàpiga què pot fer i on ha d’anar”.
“Les persones LGTBI+ tenen por de patir estigmatització també quan denuncien i això les fa més reticents a demanar ajuda”
Per la seva banda, Christian Díaz-Santos explica que un dels motius de la invisibilització de la violència intragènere és que històricament “la violència contra el col·lectiu LGTBI+ sempre ha vingut de fora. La societat també ho ha entès així, però no s’ha tingut en compte la violència en l’interior de la comunitat”. Segons Díaz-Santos, l’origen de tot plegat és que “la realitat LGTBI+ sempre s’ha vist relegada a la visió que els altres tenien de nosaltres. La ciència i la medicina ens han estudiat com a malalts, i això ha fet que la història del col·lectiu no l’hàgim explicada nosaltres”. I continua: “Fa poc que la comunitat LGTBI+ hem començat a manifestar les nostres demandes, i encara ho arrosseguem. Al cap i a la fi, la violència de gènere també és violència LGTBI-fòbica”.
Així mateix, tant Cañas com Díaz-Santos coincideixen que l’estigmatització del col·lectiu dificulta el fet de demanar ajuda. Tal com deia Marta Cañas “als Mossos no hi hauria anat perquè no m’haguessin fet cas”, i aquesta és una realitat que segons Díaz-Santos moltes persones LGTBI+ afronten. “Anar a comissaria, sortir de l’armari davant d’un policia i explicar que pateixes violència per part de la teva parella et porta a una situació molt incòmoda. Per desgràcia, no és un lloc segur per al col·lectiu. Les persones LGTBI+ tenen por de patir estigmatització també quan denuncien i això les fa més reticents a demanar ajuda”. A tot plegat se suma encara una altra qüestió, i és que sembla que alçar la veu contra la violència dins del col·lectiu sigui tirar pedres contra la pròpia teulada, cosa que no sempre és fàcil de plantejar.
On demanar ajuda si pateixo violència intragènere?
Les possibilitats d’ajudes que ofereixen els serveis públics no són clares, però la veritat és que, tot i no tenir un marc legal, alguns equipaments han adaptat els seus recursos per donar solucions a víctimes de violència intragènere. Un exemple és la Xarxa de Serveis i Atenció Integral (SAI) LGTBI+, que informa i dona resposta a les situacions de discriminació o altres necessitats de les persones del col·lectiu. No tenen recursos específics contra la violència intragènere, però si els n’arriba un cas, saben com reaccionar-hi i acompanyar. Com a mínim, hi ha un centre SAI LGTBI+ a cada comarca.
Així mateix, el número 028, conegut com a telèfon Arc de Sant Martí i gestionat pel Ministeri d’Igualtat, serveix per obtenir informació, assessorament jurídic i atenció psicosocial immediata i especialitzada davant qualsevol forma de violència LGTBI-fòbica. Les dades recollides en el seu primer any en funcionament deien que el 12,8% de les persones que havien trucat al 028 era perquè cercaven suport i ajuda a causa de la violència intragènere.
En l’àmbit municipal, els Serveis d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA), que estan destinats a dones, fills i filles que pateixen violència masclista, també donen servei a dones lesbianes i bisexuals que estan en situació de violència intragènere. Quelcom semblant a l’adaptació del Plural, Centre de Masculinitats. Un dels seus objectius és fer prevenció i detecció en homes que exerceixen violència masclista, però en els seus serveis també atenen homes gais o bisexuals que són agressors i duen a terme violència intragènere.
El Centre LGTBI de Barcelona també ha atès casos relacionats amb la violència intragènere. El 2024 va rebre un total de 22 consultes relacionades amb el tema a través del servei d’acollida de l’equipament, que ofereix una atenció inicial per identificar les necessitats de persones LGTBI+ i el seu entorn. Des d’aquesta àrea es fa un primer acompanyament als casos i es pot derivar a les persones usuàries als serveis especialitzats del mateix Centre, com els d’assessorament jurídic i atenció psicològica, o a altres serveis municipals. Tot i que ara mateix Barcelona no compta amb un circuit clar en matèria de violències intragènere, des del Centre LGTBI asseguren que tant ells com la resta de serveis municipals treballen conjuntament per millorar-ne l’abordatge.
Per altra banda, és cert que a Catalunya no hi ha cap entitat que sigui especialitzada en violència intragènere, però l’Observatori Contra l’LGTBI-fòbia recull i acompanya els casos que li arriben.
Cal destacar que encara que al nostre país hi hagi alguns serveis adaptats per a les víctimes de violència intragènere, la realitat és que no està reconeguda com a tal. Per tant, les persones que l’hagin patida no poden accedir a ajudes o drets laborals específics.
El despertar intersexual
