La desmemòria LGTBI. La frase del títol segurament us resulta estranya. Durant molts anys preguntar si tenies amistat amb la Dorothy era la manera discreta de connectar entre homosexuals als Estats Units. Dorothy fou la protagonista de la pel·lícula El mag d’Oz (1939), interpretada per Judy Garland, que va esdevenir diva referent en un país on l’homosexualitat estava penalitzada. Van ser dècades dures, fins que van esclatar els aldarulls de Stonewall a Nova York el 1969. La ciència va avançar molt tot desvetllant la diversitat afectivosexual de la societat, mitjançant l’Informe Kinsey, del 1947, i l’Estudi Evelyn Hooker, del 1957. Ho podeu trobar tot a internet. No fou, però, fins a 1990 que l’OMS va esborrar l’homosexualitat del llistat de malalties, fruit de la lluita.
Abans de la Segona Guerra Mundial va existir una primera generació del moviment homosexual, encapçalat a Alemanya pel Comitè Científic Humanitari. Va fer molt de soroll arreu d’Europa, fins a inicis dels anys 30. La Viquipèdia us ho explica. El nazisme va eliminar tot allò i es va produir un Homoholocaust oblidat: milers foren deportats als camps d’extermini. El documental Paragraph 175, que es troba a Youtube, mostra un Berlin liberal on tot era festa fins que els nazis pugen al poder i comença l’infern. D’obligada visió. Llavors semblava impossible anar enrere. Mentrestant, a l’URSS, la inicial obertura en temps de Lenin fou capgirada el 1934, quan Stalin va penalitzar l’homosexualitat i començaren les deportacions a Sibèria.
Si mirem el nostre passat, després del trienni liberal de 1885 l’homosexualitat va quedar despenalitzada, va tornar a ser il·legal durant la dictadura de Primo de Rivera i de nou fou esborrada del Codi Penal durant la Segona República. Això no vol dir que la societat acceptés, ni de bon tros, les relacions entre persones del mateix sexe. Foren temps de doble vida, de clandestinitat, de culpa i suïcidis. Arrosseguem una llarga història de domini de la moral catòlica. En aquells anys van existir locals bohemis de trobada a Barcelona com La Criolla, ja desaparegut.
“Tot el que avui gaudim no fou gratuït, ningú no ens va regalar res. Cal fer memòria per no retrocedir”
Tenim a l’abast un llibre magistral que descriu aquell període fins al present, escrit per Alberto Mira i editat per Egales: De Sodoma a Chueca. Recomanada lectura. Parlem d’unes categories o identitats LGTBI d’avui, però llavors tot eren sodomites, homosexuals, maricons, bolleres. Els conceptes de transvestit i de transsexual no existien com a tals, però sí les persones que així eren.
Avui que podem accedir a publicacions, espais segurs i xarxes de contactes; avui que hem conquerit força igualtat legal (no sempre social), cal recordar que sota el franquisme va existir una terrible repressió, on la primera víctima fou Federico García Lorca. Ens van aplicar dues lleis, la de “vagos y maleantes” i la de “perillositat social”, que van promoure una persecució policial en la qual sovint era la família o el veïnat qui denunciaven els homes que vivien junts.
Les lesbianes eren invisibles (hi ha molt pocs expedients d’aplicació de les lleis franquistes) i les persones transsexuals les més apallissades i, fins i tot, assassinades. La manera de connectar entre homosexuals era preguntar “entens?” i l’arribada del turisme va facilitar alguns llocs on es van permetre locals de trobada als 60 a Torremolinos i a Sitges, tot i que la policia hi feia sovint detencions massives. Regnaven la por i el rebuig social.
El moviment d’alliberament LGTBI va arrencar a Barcelona un 26 de juny de 1977, i la policia va dissoldre la manifestació violentament. La crisi del VIH-SIDA va suposar un retrocés i l’actuació de les entitats LGTBI va anar canviant l’opinió pública a partir de la visibilitat i els drets conquerits a poc a poc. Tot el que avui gaudim no fou gratuït, ningú no ens va regalar res. Cal fer memòria per no retrocedir.
Jordi Petit, activista LGTBI i col·laborador de la Fundació Enllaç
Les dones trans van posar el cos pels drets LGTBI+
