Sílvia Pérez-Pallarès en un banc en un dels passadissos de l’Hospital Clínic. Foto: Blanca Blay / ACN
L’Hospital Clínic de Barcelona és l’únic centre públic de Catalunya que realitza la glotoplàstia, una intervenció “mínimament invasiva” perquè dones trans aconsegueixin una veu femenina. Més de cent dones ja s’han sotmès a la intervenció, tal com es mostra en el balanç que l’hospital ha fet públic i que inclou les glotoplàsties fetes des de fa cinc anys. Va ser llavors quan el protocol per ajudar les dones trans a alinear la seva veu amb la seva identitat es va incorporar al circuit assistencial del centre hospitalari.
Una de les pacients operades és la Sílvia Pérez-Pallarès, que el 2023 es va sotmetre a l’operació que feia anys que esperava. Ara, amb una veu ja femenina, celebra el resultat i destaca que la veu és “importantíssima” perquè és “part de la identitat”.
L’Hospital Clínic és l’únic centre públic de Catalunya que realitza la glotoplàstia
Hi coincideix la doctora Isabel Vilaseca, otorrinolaringòloga i cap de l’Àrea Quirúrgica del Clínic, que explica que és un element “fonamental en la identitat de gènere”. Vilaseca explica que quan una persona trans entra en un procés de trànsit el primer que es fa sol ser el tractament hormonal.
La pacient Sílvia Pérez-Pallarés, acompanyada de l’equip de l’Hospital Clínic que lidera el programa de la glotoplàstia. Foto: Blanca Blay / ACN
Les pacients que s’acullen al programa provenen de la Unitat Trànsit del CAP Manso. La Unitat Trànsit dona acompanyament i atenció des d’una perspectiva biopsicosocial a les persones trans que ho sol·liciten, i inclou atenció mèdica, quirúrgica, psicològica i social específica per completar amb garanties el seu procés de transició.
El programa permet al Clínic fer només fins a 20 glotoplàsties anuals, és a dir, tractar 20 persones l’any que requereixin cirurgia. “És un programa nou, que va començar pràcticament el 2019, abans no estava en cartera de serveis”, explica Vilaseca. A la pràctica, això significa que moltes dones trans esperen anys per a operar-se. De fet, ara estan operant dones que eren en llista des del 2019, per exemple. “Hi ha molta gent acumulada”, admet, tot indicant que és un programa “curt” en nombre de recursos i que caldrà incrementar-lo per posar-se al nivell de les necessitats reals.
Arreglar la discordança entre la identitat i la veu
Mentre que la majoria dels homes trans tenen una veu adequada després de l’hormonació, no passa el mateix en el cas de les dones trans. En aquest darrer cas, el tractament hormonal es basa en estrògens i aquests no tenen receptors a la laringe, per tant, el canvi de la laringe “és mínim” i no hi ha canvis a la veu. Això, explica Vilaseca, fa que hi hagi una “discordança” entre la identitat de gènere que sent la persona i la veu que emet. “Aquesta discordança és la que volem arreglar”, indica.
Les pacients poden optar per un tractament basat únicament en un treball de logopèdia o per la glotoplàstia, la intervenció quirúrgica
A la pràctica, les pacients poden optar per un tractament basat únicament en un treball de logopèdia —que pot no ser suficient depenent dels casos— o bé optar per la intervenció quirúrgica, és a dir, per la glotoplàstia, que permet fer la laringe més petita i donar tensió a les cordes vocals. En aquest segon cas, és necessari un tractament logopèdic pre i post quirúrgic.
Segons relata la doctora, la glotoplàstia és una cirurgia “mínimament invasiva” que es fa a través de la boca amb uns tubs i que requereix únicament unes hores d’ingrés i que la pacient se’n pugui tornar a casa el mateix dia o l’endemà. El que és fonamental, subratlla, és que quan arribi a casa faci un repòs absolut de la veu durant uns deu dies.
L’equip multidisciplinari que lidera el programa de feminitzaicó de la veu per a dones trans i la pacient Sílvia Pérez-Pallarés. Foto: Clàudia Corbella / ACN
D’altra banda, la rehabilitació logopèdica després de la cirurgia és clau per reduir riscos i dany vocal i permet a les pacients ajustar millor les expectatives en relació amb els canvis en la seva veu. “Després de tot aquest procés se senten molt més segures, incrementa la seva autoestima, tenen més autoconfiança amb elles mateixes, perquè millora la part de comunicació en global”, assenyala la logopeda Mónica Egea, que remarca que l’acompanyament logopèdic és clau per consolidar el canvi.
El cas de la Sílvia: “La recompensa és molt gran”
La Sílvia Pérez-Pallarés, que ara té 60 anys, va decidir fer el trànsit fa pocs anys. De seguida va posar-se a la llista per sotmetre’s a una glotoplàstia. Van passar prop de cinc anys fins que va rebre la trucada per a la intervenció, que finalment va tenir lloc el 2023.
“Després del procés se senten molt més segures, incrementa la seva autoestima, tenen més autoconfiança amb elles mateixes, perquè millora la part de comunicació en global”
Fins llavors, la seva identitat de gènere no coincidia amb la seva veu, que sovint la delatava. “A l’hora de parlar per telèfon, a l’hora de comunicar, és evident que la veu, si no és femenina, també et delata una mica”, comenta.
De fet, va aprendre a impostar la veu perquè sembles més femenina, però era “fingida” i encara no tenia el to femení que desitjava. Tot i això, es trobava sovint amb episodis que li recordaven que encara no tenia una veu femenina. “A la feina em passava molt. Gent que em trucava però que no em coneixia en persona i era molt fàcil que em tractessin en masculí”, recorda.
“No m’importava tant el resultat, que és bo, que ja veus que és una bona veu, sinó, sobretot, que no es confongués amb una veu masculina”
Tot va canviar quan va poder operar-se. Mitjançant l’operació quirúrgica, finalment va obtenir una veu que s’identifica amb el seu gènere. “No m’importava tant el resultat, que és bo, que ja veus que és una bona veu, sinó, sobretot, que no es confongués amb una veu masculina”, diu. Avui, a la Sílvia ja no la confonen amb un home i la veuen com és: una dona. “Aquesta és la meva veu, la veu de la Sílvia. La d’abans no”.
“Aquesta és la meva veu, la veu de la Sílvia. La d’abans no”
Respecte al procés, assegura que va ser senzill, ja que l’operació “no fa mal”. “No notes res”, diu. De fet, el que realment va suposar “un calvari” per a ella, que és xerraire, va ser aguantar deu dies sense parlar, que és el repòs que exigeix el postoperatori. “La recompensa posterior és molt gran”, assegura la Sílvia.
“El que és anormal és el discurs d’odi contra nosaltres”: parlen esportistes metropolitanes trans
