La nova etapa política de Trump als Estats Units ha situat en el punt de mira les persones trans i no binàries. Foto: Pexels
Amb les manifestacions del 8M encara presents, i ara que ja fa gairebé dos mesos que Donald Trump ha tornat a la Casa Blanca, segurament és un bon moment per posar el focus en els drets de les dones trans.
La nova etapa política de Trump als Estats Units ha situat en el punt de mira les persones trans i no binàries. Avui dia, a la gran potència mundial, l’administració nord-americana ja no reconeix legalment cap d’aquestes identitats i es regeix només pel sexe biològic. També ha eliminat tots els suports federals de transició als menors de 19 anys i, per si tot plegat no fos prou, ha prohibit a les atletes d’aquest col·lectiu participar en competicions esportives. Trump assegura que ha signat l’ordre executiva que impedeix la seva participació en el món esportiu amb l’objectiu que “els homes no colpegin, fereixin i enredin les dones i les nenes”.
Les atletes transgènere d’arreu del món viuen amb preocupació els discursos d’odi que arriben des dels EUA, també a casa nostra. Dues dones trans de la metròpoli que han format part del món esportiu han volgut compartir la seva experiència amb el Línia i denunciar la invisibilització de la seva realitat.
“Em van privar de jugar a bàsquet”
La Sara (nom fictici a petició seva per mantenir l’anonimat) és una noia trans de 20 anys de Barcelona. Actualment, juga a bàsquet en una lligueta amateur amb un equip femení, però durant la seva adolescència es va veure forçada a competir només amb nois a causa de la manca d’alternatives mixtes al seu barri.
En el moment en què la Sara va entrar al seu primer equip de bàsquet amb 11 anys, encara no havia començat el procés de transició. Tot i això, reconeix que aleshores ja començava a tenir dubtes amb la seva identitat. D’ençà que va començar a jugar en una categoria masculina se sentia “incòmoda” amb un ambient que descriu com a “hostil i asfixiant”. De fet, recorda que, en general, quan jugava amb nois notava que l’entorn li exigia “mostrar una masculinitat que no sentia que tenia”. A més, afegeix que també tendien a jutjar-la i a criticar-la cada cop que “sortia de la norma”.
La Sara relata, per exemple, la vegada que un dels seus entrenadors la va cridar enmig d’un entrenament per dir-li que “corria com una nena”. En altres ocasions, l’acostumava a motivar perquè jugués millor repetint-li constantment que “per guanyar un partit de bàsquet cal ser un home”.
La incomoditat i l’angoixa de la jove van anar en augment fins que, finalment, a segon de l’ESO va decidir marxar de l’equip. Un any després va començar el seu procés de transició, i destaca que li hauria agradat reprendre el bàsquet en una categoria mixta o femenina. Ara bé, també era conscient que, “fins que no fes el canvi de sexe i de nom al DNI, segurament seria massa complicat entrar en un equip”, per la qual cosa ho va deixar córrer.
Amb tot, la Sara considera que “indirectament” la van “privar de jugar a bàsquet”. “El fet que només hi hagi equips profundament masculins o femenins fa que les persones que en algun moment de la nostra vida sentim que no encaixem en aquest binomi ens veiem obligades a deixar l’esport, sobretot a l’adolescència”, lamenta.
“Sense problemes”
El cas de la Sara contrasta del tot amb el de Tina Recio, activista LGTBIQ+ de Montcada i Reixac, que explica que un cop va començar el seu trànsit amb 36 anys va voler “mantenir totes les activitats que feia en aquell moment”. Això, entre altres coses, incloïa les competicions de ciclisme de fons en carretera, una disciplina en la qual sempre havia participat en categories masculines.
En aquest sentit, un cop va modificar el seu gènere al DNI, assegura que va poder passar a la divisió femenina “sense problemes”. “Mai va haver-hi cap mena de debat sobre si havia de ser allà o no. Simplement, presentava el meu DNI, m’inscrivia a la cursa, contrastaven les meves dades com a esportista, veien que havia canviat de gènere i de nom i em posaven a la categoria de les dones”, detalla.
A més, Recio apunta que mai va tenir problemes “amb cap participant o organitzador”, així com tampoc a l’hora d’utilitzar els vestidors de les dones.
Un debat sense base social
Un dels motius pels quals Recio creu que el seu pas pel món esportiu va ser tan natural és perquè, a la pràctica, “la gran majoria de les dones del món de l’esport no tenen cap problema amb què una dona trans competeixi amb elles o estigui als vestuaris femenins”. En aquesta línia, considera que tot el que alimenta els relats alarmistes sobre dones trans que suposadament “esborren” la resta de dones de l’esport en realitat prové “d’una ideologia d’odi que parteix d’uns interessos d’uns particulars i no pas del que creu o pensa la societat en conjunt”.
Segons Recio, la qüestió no rau en si les dones trans haurien d’estar o no a les competicions, sinó més aviat en “entendre per què sectors de la ultradreta i d’un suposat feminisme volen introduir aquests debats a una població que no se’ls planteja”. “Per a molts, estem absolutament normalitzades. El que és anormal, precisament, és aquest discurs d’odi contra nosaltres”, diu.
“A Espanya hi ha dones trans esportistes competint professionalment que amaguen la seva identitat”, continua Recio. De fet, part d’aquest col·lectiu ha estat competint des de fa anys amb total normalitat, però “com que no s’han identificat com a tal de cara al gran públic, mai s’ha plantejat cap mena de problema perquè, en el fons, no ho és”, conclou l’activista.
Cal ajustar els paràmetres?
“La qüestió científica de si les dones trans tenen algun avantatge respecte de la resta de dones és molt més complexa del que sembla”, afirma Esa Díaz, professora especialitzada en Filosofia de gènere, raça i sexualitat a la UB. “Encara no està clar que totes les dones trans siguin superiors físicament, i caldria analitzar cada cas i cada disciplina per determinar-ho”, argumenta l’experta. A més, si es veten les dones trans de les competicions, es pot vulnerar el dret de les persones “a viure la seva identitat lliurement” i acabar “discriminant i excloent tot un col·lectiu d’una disciplina esportiva”, alerta.
El 2019, l’Associació Internacional de Federacions d’Atletisme va acordar que a partir d’aquell any les dones que superessin uns nivells màxims de testosterona al seu cos no podrien competir internacionalment. A grans trets, el que es pretenia amb aquesta decisió era ajustar els paràmetres de la competició i, suposadament, assegurar-se que cap competidora trans tingués avantatge respecte de la resta. El problema, però, és que durant els controls va haver-hi dones amb sexe biològic com l’atleta Caster Semeya que van superar els límits. “Semeya no era una dona trans i, tot i això, va sobrepassar els llindars que va imposar la Federació”, remarca Díaz, advertint que, “si es determinen una sèrie de criteris per assegurar-se que les dones trans no tinguin cap superioritat sobre la resta, és probable que hi hagi altres dones que tampoc els compleixin”.
“Actualment, l’extrema dreta està intentant presentar les dones trans com un perjudici potencial per a la resta de dones. Això és molt hipòcrita si tenim en compte que són precisament ells els que estan atacant les polítiques feministes i desmantellant els organismes administratius que realment protegeixen les dones”, rebla l’experta.
Els quatre decrets de Trump contra les persones trans
