Maria Giralt: “Quan el Col·lectiu de Lesbianes anàvem pel carrer, cada dia acabàvem a bufetades amb grups de nois”

Maria Giralt és un cul inquiet, li veus per la manera de moure’s i d’explicar-te qualsevol cosa. La seva curiositat és infinita i té una vitalitat desbordant. Sempre ha estat disposada a fer el que calgui per defensar el que creu just, especialment des que era una adolescent lesbiana i va descobrir que la societat no li ho posaria gens fàcil. Això sí, no es queixa, ella actua.

Amb 67 anys reconeix que no sap dir que no, això l’ha portada a fer coses molt diferents, i n’està orgullosa. A banda de ser una activista històrica feminista i lesbiana, ara és la directora de GayLesTV i de l’àmbit social de Pride Barcelona, així com la vicepresidenta de la Cambra LGTBIQ+ de Catalunya. 

No era fàcil ser lesbiana als anys 70. Com van ser els primers anys de descoberta en l’adolescència en aquell moment?

Amb 14 anys em vaig enamorar d’una companya de classe, era correspost. Per  nosaltres va ser meravellós perquè estàvem enamoradíssimes, el nostre amor era superior a tot. Vam seguir la relació durant un parell d’anys, fins que em va deixar perquè volia ser “normal”. Em va molestar moltíssim perquè era una injustícia, crec que és la primera que vaig viure. Em vaig trobar absolutament sola amb la meva tristesa, però al mateix temps convençuda que havia de fer alguna cosa.

“Amb 14 anys em vaig enamorar d’una companya de classe. Vam seguir la relació durant un parell d’anys, fins que em va deixar perquè volia ser ‘normal’”

Han passat més de 50 anys, has tornat a tenir contacte amb aquesta primera nòvia?

Un dia la vaig trobar a Facebook i vaig contactar amb ella. Viu fora de Barcelona. Li va fer il·lusió que li escrigués, justament tenia problemes amb el seu company, que és el mateix pel qual em va deixar. Em va dir de veure’ns, però no vaig voler. El que vam viure és tan maco que prefereixo conservar-ho com aquell record. Encara conservo les cartes d’amor i amb la qual em va deixar, que era molt llarga.

Aquest exemple personal explica moltes coses dels anys de transició. Com vas entrar en l’activisme LGTBI+?

Amb 18 anys vaig començar a estudiar psicologia per intentar entendre què passava; no tant pel meu cap, com pels caps dels altres. I vaig tenir la sort de coincidir amb la presentació del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Era ple de gom a gom. Quan va acabar vaig demanar-li a un dels ponents “escolta, que teniu noies?”. I em va dir que no, però que em passava una llista de dones que havien contactat amb ells. És una pena, perquè no conservo la llista, hi havia els telèfons fixos. Vaig començar a trucar-les una a una. El telèfon de casa meva estava al mig del passadís, a l’entrada, així que havia de trucar quan podia. Alguna em va enviar a fregir espàrrecs, amb altres ens vam fer amigues. Vaig convocar totes les que em van respondre —érem unes deu noies— en el Cinema Catalunya, on ara hi ha el Triangle de la plaça de Catalunya. Vam anar a prendre alguna cosa al bar Núria, que encara existeix, davant de Canaletes, i allà va néixer el Col·lectiu de Lesbianes de Barcelona, era el primer de lesbianes de l’Estat dins d’una organització LGTBI+. Era l’any 1977.

“Amb 18 anys vaig començar a estudiar psicologia per intentar entendre què passava; no tant pel meu cap, com pels caps dels altres”

Quina va ser la relació amb el FAGC?

En aquell moment eren cent gais i deu lesbianes. Érem el 10%, fàcil de comptar. Les assemblees treballaven per grups d’acció territorials, funcionava, però tot era molt recent. I va haver-hi un desgast. En aquella època estava molt de moda parlar de psicoanàlisi, de Lacan i de Freud. I, en un moment donat, un dels membres del FAGC ens va dir: “perquè les lesbianes teniu un penis petit”. I ens va emprenyar molt. Això, sumat al fet que, per exemple, tots els cartells del FAGC eren molt fal·locèntrics, i nosaltres cada vegada havíem d’aixecar el dit: “Escolteu, que això no ens representa. Feu un tipus de cartell que ens tingui en compte”. Però no ens feien cas.

“Un dels membres del FAGC ens va dir: ‘les lesbianes teniu un penis petit’”

Crec que algunes companyes ja us havien avisat que això passaria.

Sí, cada vegada que anàvem a La Sal [un bar feminista de Barcelona], en el qual es concentraven moltes lesbianes, ens avisaven: “Ja vindreu, ja”. Nosaltres responíem que no, que tots érem homosexuals, homes i dones. Però efectivament, vam marxar del FAGC i el Col·lectiu de Lesbianes de Barcelona ens vam integrar en el grup feminista. Altres dones van seguir dins del FAGC, però nosaltres com a col·lectiu ens vam desvincular per la decepció. Jo vaig ser abans activista pels drets de les lesbianes que feminista, però llavors vaig prendre consciència que tot era causa del patriarcat.

Com has viscut el fet de ser durant molts anys de les poques activistes lesbianes visibles a Catalunya?

De fet, no soc ningú. O sigui, jo passava per aquí [riu]. Considero que hi ha gent més representativa que jo, el problema que tinc és que no sé dir que no. Sempre trobo finestres d’oportunitat per canviar les coses, és el que vull fer i el que m’agrada. No em queixo, els tinc molta estima a tots, fins i tot a qui ens va dir això del penis. Ho relativitzo tot perquè sé que són producte de la seva època. No hi vaig en contra, veig les coses positives que ha fet el FAGC, com l’organització de la primera manifestació LGTBI+.

“Vaig ser abans activista pels drets de les lesbianes que feminista, però vaig prendre consciència que tot era causa del patriarcat”

A Orgull vas publicar un article d’opinió titulat “Dia de la visibilitat lèsbica o de la valentia lèsbica?” En què consistia la valentia lèsbica?

És supervivència. Quan el Col·lectiu de Lesbianes anàvem pel carrer, que érem amigues, per Gran Via o pel centre, cada dia acabàvem a bufetades amb grups de nois. Ens deien bolleres o tortilleres. Nosaltres responíem. Anàvem en grup, agafades de la mà, del braç, ens fèiem petons, i es veia que érem lesbianes. I molt sovint aquestes respostes es convertien en baralles. Un cop estava baixant del Daniel’s [un bar per a lesbianes que va obrir el 1975] amb la meva parella pel carrer Muntaner. Tornàvem a casa i un cotxe en va cridar bolleres. Els vaig contestar, i els nois van parar al mig del carrer i ens van venir a hostiar. Nosaltres ens vam defensar. Quan van marxar, jo vaig anotar la matrícula, i gràcies a això va haver-hi un judici, que vam guanyar. Va ser poca cosa, els van posar una multa, però la satisfacció moral va ser molt gran.

“Vam anar a prendre alguna cosa al bar Núria, davant de Canaletes, i allà va néixer el Col·lectiu de Lesbianes de Barcelona, era el primer de lesbianes de l’Estat dins d’una organització LGTBI+. Era l’any 1977”

A banda de ser activista, també has encapçalat diversos projectes comercials, sobretot al voltant de la temàtica lèsbica. Com t’hi vas endinsar?

M’agrada fer coses que ningú fa, que no existeixen. M’ho passo millor, senzillament. En un moment donat, als anys 90, vaig veure que les marques de roba interior d’homes feien productes dirigits al col·lectiu gai en concret. I vaig pensar “carai, si els homes tenen això, creem una marca de roba interior dirigida a les lesbianes”. Hi havia bòxers, calcetes i tangues amb dissenys d’artistes i dissenyadores. En anglès hi ha una expressió que és “bread and butter” —pa i mantega, en català— que vol dir “bufar i fer ampolles”, la fan servir quan una cosa és fàcil de fer. Doncs la marca es va dir “Bollo and butter”. Ara ja no està activa, però encara tinc existències a casa. Fèiem vendes per Internet i també n’enviàvem a l’estranger.

Durant anys també has organitzat festes per a lesbianes. Com van sorgir?

A Nova York vaig anar a una festa de lesbianes al moll, en un vaixell. Era un lloc inhòspit, negra nit, tot fosc fins a arribar-hi. I vaig pensar: “per què no fer-ho a Barcelona?”. Vaig començar a buscar el vaixell adient, havia de ser pla, i que hi cabessin unes 200 persones. Es va dir ‘The L Boat’, perquè en aquella època hi havia la sèrie ‘The L World’. Deu amigues vam organitzar-ho. La gent encara se’n recorda. I, després, el 2013, em van proposar organitzar creuers per a lesbianes, que vam anomenar ‘The L Cruise’, com pots veure som molt originals.

“Sempre trobo finestres d’oportunitat per canviar les coses, és el que vull fer i el que m’agrada”

Com va ser l’experiència?

En fèiem un parell cada any, fins al 2016. El més bonic dels creuers era que venien ties que deien que els havíem salvat la vida. Potser eren d’un poble d’Extremadura, que no havien contactat mai amb ningú, i de sobte es trobaven en un creuer de lesbianes de tota mena. També venia gent de Llatinoamèrica. Ens deien que els havíem obert un món.

Ara per ara, dirigeixes GayLesTV, una plataforma en línia on publiqueu tota mena de contingut audiovisual LGTBI+, i La Diferència. Quines novetats teniu?

Amb La Diferència estem a punt de penjar la nova temporada dels videocontes animats amb perspectiva LGTBI+. Van dirigits per a un públic d’infantil, primària i ESO, i seran biografies de personatges coneguts LGTBI+. Cada vídeo dura uns 4 minuts i cadascun s’acompanya d’una guia didàctica perquè cada el professorat, centre educatiu, esplai o família pugui treballar-los. Les guies estan dissenyades per pedagogues i no és necessari tenir grans coneixements en matèria LGTBI+ per aplicar-les.

“Els patrocinadors del Pride signen un decàleg que es comprometen a seguir. Ara bé, quin és el grau de sensibilització o com es transforma l’empresa, no ho podem saber. No som jutges”

També ets la directora de l’àmbit social del Pride Barcelona i la vicepresidenta de la Cambra LGTBIQ+ de Catalunya. No ets el típic perfil que s’associaria a aquestes entitats. Com va ser la teva arribada?

Una regidora em va dir un cop que l’havia decebut molt per passar a formar part del Pride i de la Cambra, i que no s’ho esperava de mi. Vaig pensar: “Hòstia, que fort!”. Em va fotre, però també em va agradar que m’ho digués. Hi estic i hi segueixo precisament perquè vull canviar les coses i aportar. Hi ha dues opcions, o anar-te’n de Barcelona i viure en una masia amb el teu hort i oblidar-te de tothom, o quedar-te amb els teus i intentar aportar coses diferents. No sé si amb el temps es notarà el meu pas per la Cambra LGTBIQ+, però com a mínim aporto la visió d’una dona lesbiana, i cada vegada hi ha més dones tant a la Cambra com al Pride.

El Pride Barcelona és el blanc de moltes crítiques, com les reps?

Ho porto bé perquè estic convençuda que sovint darrere d’aquestes crítiques hi ha bones intencions i són bona gent, però reconec que porto molt malament els dogmatismes. La crítica sempre és bona, però l’autocrítica encara és millor. Quan s’acusa alegrement el Pride de fer pinkwashing perquè impliquem a les empreses, penso: “Si tenim lleis que obliguen a les empreses a aplicar polítiques de diversitat LGTBI+, com les podem acusar de fer pinkwashing quan participen al Pride?”. Quan s’ataca el Pride per ser capitalista, penso: “On viviu vosaltres?”. Tots som capitalistes, vosaltres també ho sou. El Pride és un punt de trobada del moviment LGTBI+ amb tota la ciutadania de Barcelona. És el nexe d’unió, un accés a nosaltres. La gent gaudeix de les associacions, de les parades, de la música, dels espectacles. I tot és gratuït. Veus tothom entregat sense que importi si ets gai, lesbiana, bisexual, trans o heterosexual, és igual.

“Quan s’ataca el Pride per ser capitalista, penso: ‘On viviu vosaltres?’”

Una de les crítiques és que empreses grans, com ara Vueling, que en principi no tenen cap vinculació amb el col·lectiu, patrocinen el Pride Barcelona. Tot i que la seva implicació només és posar la bandera durant un parell de setmanes, i que no sabem si respecten els drets LGTBI+.

Primer de tot, vull deixar clar que el Pride són les entitats que en formen part, que són LGTBI+. I sobre això que comentes dels patrocinadors, en aquestes empreses també hi treballen persones LGTBI+. Són multinacionals en les quals fins i tot les persones LGTBI+ ja estan organitzades, i s’hi treballen polítiques de diversitat. I ho fan perquè saben que això els beneficia, és clar. Les empreses no són ONG, són empreses. Els patrocinadors del Pride signen un decàleg que es comprometen a seguir. Qui ens patrocina ja està sensibilitzat. Ara bé, quin és el grau de sensibilització, com es transforma l’empresa o com acaba de succeir, no ho podem saber. Nosaltres no som jutges i no podem estar allà vigilant. Al cap i a la fi, l’empresa també s’arrisca a perdre un sector de la població que és LGTBI-fòbica.

“No ens oblidem de qui és l’enemic, i nosaltres, el Pride, no ho som”

Hi ha un sector de l’activisme LGTBI+ que, tot i que accepta que hi hagi negocis queer, creu que la lluita no pot estar lligada i condicionada a les regles de mercat. I que per això és contradictori acceptar patrocinadors de grans empreses.

El món és el que és, i hi ha diferents eines i moltes maneres de canviar-lo. Totes les persones, inclús les que són Anti-Pride treballen i compren en aquestes empreses dites capitalistes. Podem canviar algunes coses des del Pride? Canviem-les. Podem fer que les empreses siguin més obertes i fer-los formacions? Doncs fem-ho. Evidentment, sempre hi haurà casos dins d’aquestes empreses que resulta que no faran les coses bé del tot. Però si tanques la porta de manera dogmàtica, llavors sí que no canviaràs mai res. Nosaltres, com a Pride, hem intentat unir-nos amb la gent que és Anti-Pride per fer una marxa conjunta, però la resposta ha sigut taxativa: no. Doncs molt bé, perfecte. A mi això no em molesta, però no ens oblidem de qui és l’enemic, i nosaltres, el Pride, no ho som.

Un fet que sí que es reconeix a Pride Barcelona és que aconseguiu fer una desfilada massiva, que per a molta gent és el primer contacte públic amb el col·lectiu LGTBI+.

No creus que és revolucionari que famílies heterosexuals i normatives vinguin i participin en el Pride Kids [la programació del Pride per a infants]? O que nens i nenes juguin els uns amb els altres i coneguin infants trans? Per a mi, això, és ser revolucionari, perquè anar a la contra, criticar i cridar és molt fàcil, però nosaltres fem. I fem possible l’aproximació per mostrar com són les nostres famílies, per persones que tenen VIH, els refugiats, les infàncies trans, etc. A la manifestació, amb les pancartes i amb la participació de les entitats, estem dient a la gent que ens veu, nosaltres som aquests, som com vosaltres. I sí, també hi ha tios que van amb cuir ensenyant el cul. I aquest senyor potser serà qui demà et donarà els diners al banc o la dona que et vendrà la barra de pa.

“El Pride també beneficia Barcelona. Tot és criticable, però per transformar les coses cal començar per algun lloc”

Ja fa un parell d’anys que la desfilada del Pride Barcelona es fa a la Gran Via, fins a l’Arc de Triomf, pel centre de Barcelona. Abans, en canvi, es feia al Paral·lel. Com valoreu el canvi?

Tan important era el Pride quan passava pel carrer Sepúlveda o pel Paral·lel, com ara que passa per la Gran Via. El Pride no és una festa. El Pride és reivindicació, visibilitat i celebració, evidentment; si no, no seria un Pride. S’ha de celebrar de la forma més alegre possible, però sense oblidar l’activisme i la reivindicació. Cada any les entitats escullen una temàtica, que després es treballa en totes les activitats. Nosaltres, lògicament, estem agraïts a la ciutat perquè és una feina que has de combinar amb Bombers, Guàrdia Urbana i Ajuntament, i ells ens ho faciliten i ens donen suport, i és una sort. Al final, el Pride també beneficia Barcelona. Tot és criticable, però per transformar les coses cal començar per algun lloc.

Laura Vila Kremer: “He pogut entendre que el meu cos intersex no només és possible, sinó desitjable”