Laura Vila Kremer: “He pogut entendre que el meu cos intersex no només és possible, sinó desitjable”

L’actriu i activista intersexual Laura Vila Kremer va rebre el primer Premi Orgull el mes de març. El jurat va escollir-la per unanimitat “pel seu compromís en la lluita de les persones intersexuals. Perquè no és gens fàcil posar cara i cos al servei d’una realitat que encara és tabú i estigmatitzada. I perquè amb la seva feina visibilitza i fa pedagogia sobre la realitat intersexual”.

Entrevistem Laura Vila Kremer al Teatre Tantarantana de Barcelona, on des del 2022 ha representat diverses vegades l’obra Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig. Un espectacle de la companyia ‘Que no salga de aquí’ en què les persones intersexuals narren la seva història de la mà de l’actriu.

“Les persones intersex som aquelles que en les nostres combinacions de característiques sexuals —és a dir, hormones sexuals, cromosomes sexuals o genitals interns i externs—, no encaixem en la típica i normativa classificació binària de mascle o femella. I, a més, hem patit una sèrie de violències i discriminacions per haver rebut un diagnòstic associat a la nostra diversitat de característiques sexuals”, declara Laura Vila Kremer.

Com ha sigut la teva experiència intersexual?

Va començar a l’adolescència. Les persones intersex de vegades rebem un diagnòstic en el moment del naixement, altres en la infància, i, molts cops, en l’adolescència. Ara inclús es pot saber de manera prenatal, però a la meva mare no li van fer cap analítica per saber si jo era XY, com és el cas. Era una criatura amb vulva, així que la socialització va ser com a nena. Abans de veure el diagnòstic durant l’adolescència, vaig trigar molt a anar al metge. Una part de mi era reticent a passar per un procés de medicalització.

Què vivia el teu cos?

No em desenvolupava com les meves companyes, no em baixava la regla, veia que els meus canvis físics no eren iguals que els de les altres. Molt abans d’anar al metge començo a entendre que soc diferent. Hi ha tanta pressió sobre les dones que, segurament, moltes companyes no intersex a qui els va baixar tard la regla, no tenien prou pit o prou cul o el que sigui, també passaven pel mateix que jo.

Per què volies retardar el moment d’anar al metge?

Intuïa que alguna cosa no acabaria bé. Vaig arribar a la consulta amb 17 anys, després de molts mesos de pelegrinatge mèdic. Recordo exploracions de tota mena, molt invasives i, finalment, un cariotip per saber quins eren els cromosomes. Escodrinyen fins al límit les persones com jo. Un 2 de gener vaig anar a consulta. Ens havien donat cita a les cinc de la tarda i vam esperar fins a les set. La metgessa va fer que la consulta es buidés perquè ningú sentís el que ens havia d’explicar.

Cariotip: És un tipus de prova genètica on es fa una anàlisi dels cromosomes de les cèl·lules d’una persona.

Com va anar?

Recordo moltes paraules i un diagnòstic mèdic del qual ara intento fugir. Recordo molt clarament la recomanació de silenci: “Això és millor que no surti d’aquí perquè lagent no ho entén”. En aquell punt li vaig dir a la meva mare: “Però és que la Núria —la meva millor amiga— ho ha de saber”. Ella sabia que anava al metge, però no ho vaig explicar ni a la Núria ni a ningú. Amb alguna amiga molt íntima em posava a plorar i li deia que no en podia parlar. Vaig mantenir la recomanació, la imposició de silenci. Sabia que el que estava en joc era la meva identitat, el meu gènere i el meu desig. I ho volia mantenir a la caixa del secret.

“Les experiències intersexuals van lligades la majoria de vegades, si no totes, a un pelegrinatge mèdic”

Més enllà de la definició estàndard d’intersexualitat, sovint es desconeix què implica l’experiència intersexual. És a dir, parlo de consultes mèdiques, intervencions, receptes de silenci, etc.

Les experiències intersexuals van lligades la majoria de vegades, si no totes, a un pelegrinatge mèdic. Una recerca d’un diagnòstic concret, que no sempre arriba. La diversitat de característiques sexuals és tan gran que tenim companyes de lluita intersex que potser van rebre una mutilació quan eren petites o se les ha intervingut sense que elles en tinguin cap record concret, però que no han tingut un diagnòstic lligat a “condició intersexual” o “desenvolupament divers”. Sempre posem aquests exemples per preguntar-nos si el que et fa intersex és tenir una etiqueta amb un diagnòstic concret lligat a una terminologia molt patologitzada; o la violència que has rebut, potser tot i no tenir un diagnòstic, per tenir una anatomia o característiques sexuals que no entren dins del patró binari. Jo diria que és la segona.

De fet, encara que no hi hagi un diagnòstic, has pogut patir violència. Conec el cas de l’historial mèdic d’una persona intersex en el qual no hi ha constància de la intervenció que li van fer. Això és molt greu.

Hi ha molts historials mèdics de companyes intersex que s’han perdut i que encara els estan buscant. Això és un atemptat contra el dret fonamental a la informació i a la salut. No és casual, perquè al pelegrinatge mèdic, al diagnòstic, a la violència mèdica, a les exploracions invasives i a les recomanacions d’intervencions s’hi suma el silenci, que no només és dins de les consultes, sinó també fora.

“Hi ha molts historials mèdics de companyes intersex que s’han perdut i que encara els estan buscant. Això és un atemptat contra el dret fonamental a la informació i a la salut. No és casual”

Què va significar per a tu la recepta de silenci?

Amb 17 anys, el silenci va caure com una llosa i el vaig mantenir durant molt de temps amb el meu cercle més íntim. Mai ningú tenia accés a aquella informació, tampoc cap amiga. Quan em van operar per treure’m els testicles interns, vam pactar amb el metge per fer-ho en un moment en què no s’aixequessin sospites. Anava la universitat i ho vam fer a final de curs. Del silenci en parlaven els metges, la família i ho vaig entendre jo per tabú social. Penso que allò és el que més em va impactar. El silenci envaeix la persona intersex, la família i les persones que l’acompanyen. I si arriba la informació a l’escola, ho fa des del secretisme. Creixem aprenent a mentir.

“En lloc de dilatar vagines, hauríem de dilatar el nostre desig i entendre’l més enllà del coitocentrisme, del fal·locentrisme i de l’heterosexualitat”

Sovint poseu sobre la taula que l’objectiu de les intervencions o dels tractaments per a les persones intersex és poder tenir relacions amb penetració, i parleu del paper que juga l’heterosexualitat obligatòria en la patologització de les persones intersexuals. Com va ser en el teu cas?

La vaginoplàstia es va posar sobre la taula de seguida, també que seria necessària per poder tenir relacions completes, satisfactòries i normals. És cert que era tot el que desitjava com a adolescent, aquí entrava el sistema d’heterosexualitat obligatòria. Ningú es va demanar si era heterosexual, jo tampoc m’ho preguntava, sempre ho havia donat per fet. I alhora ningú es va plantejar si jo voldria tenir relacions amb penetració. Però hi havia una part de veritat, perquè com a adolescent –i tal com malauradament veig que encara passa a molts instituts–, tot el que volia i pensava que havia de ser com a objecte de desig era ser una dona amb possibilitat de ser penetrada. És a dir, anul·lant completament la meva capacitat de desig, de llibertat sexual i de capacitat d’exploració.

De totes maneres, no et van fer la vaginoplàstia.

Jo faig broma, però era un moment innovador, perquè es van començar a substituir moltes vaginoplàsties per dilatacions vaginals, com en el meu cas. Era la versió menys invasiva perquè no hi havia una cirurgia. Però a què t’obliguen les dilatacions vaginals? És una cosa terrible, diàriament has de dilatar la teva vagina. Per què ho fem? Perquè siguin penetrables per un penis, perquè evidentment ningú et dona un dildo. Et donen un dilatador, que és una cosa freda i metàl·lica, en el millor dels casos. A mi em van arribar a donar coses terribles. Un dildo seria una opció molt més plaent per explorar el teu cos. Els equips mèdics han de tenir educació sexual des de la facultat, no pot ser això. Encara més en un moment com l’adolescència, amb tantes preguntes i pors per voler encaixar. Jo volia ser una nena com les de la meva classe.

Des dels equips mèdics us donen explicacions i argumenten els motius per fer certes intervencions o tractaments?

Els equips mèdics van canviant i, per sort, cada vegada estan més formats en diversitat sexoafectiva i de gènere, i això els fa frenar, però n’hi ha d’altres que no. Molts continuen donant per fet el mateix que es creu fora de la consulta: que una dona necessita una vagina funcional, i això implica que pugui ser penetrada per un penis. No posaven cap excusa, no calia perquè era evident. T’ho prens com l’única sortida possible. En el meu cas, si a sobre que tinc uns testicles interns, que no tinc la regla, que soc XY i tinc una vagina poc funcional… què he de fer? Doncs despistem i intentem mantenir en ordre tot el que es pugui. Els meus cromosomes no es poden canviar; les meves hormones, sí, amb teràpia hormonal; la vagina es pot canviar… doncs au, fem el que sigui.

Intersex: Sinònim d’intersexual. L’ús s’ha generalitzat per la influència de l’anglès.

En el discurs del Premi Orgull deies que tot el que s’esperava de tu era el que desitjaves.

Exacte, perquè ningú no m’havia explicat que hi havia altres opcions. Cada vegada que anava a consulta, preguntava si em podien tornar a explicar com seria la vaginoplàstia. Quan em van oferir les dilatacions vaginals, fins i tot vaig pensar “uf, a veure si això no serà prou per tenir una vagina prou funcional”. Vull dir, allà no hi havia excuses. Estava operant l’heterosexualitat obligatòria. Ningú es preguntava res més, jo tampoc.

“Molts equips mèdics continuen donant per fet el mateix que es creu fora de la consulta: que una dona necessita una vagina funcional, i això implica que pugui ser penetrada per un penis”

En les consultes es posava sobre la taula el teu desig? Les dilatacions es fan per tenir relacions sexuals amb penetració, com a mínim que poguessis gaudir-ne.

No, de fet, a consulta em preguntaven “I què… ja?”. T’ho demanen per saber com va, si funciona. Es referien a si t’havien penetrat. A si havies tingut una relació amb penetració. En cap moment el teu desig es posava sobre la taula. Un dels grans problemes que hi ha davant d’intervencions així, que són consentides entre cometes, és que moltes vegades comporten una pèrdua de sensibilitat que és difícil de recuperar. En lloc de dilatar vagines, hauríem de dilatar el nostre desig i entendre’l més enllà del coitocentrisme, del fal·locentrisme i de l’heterosexualitat.

Per què?

És el canvi més difícil i la dilatació més complexa, però la que tindria menys implicacions sobre els cossos de les persones intersex. Una altra cosa és que facis una intervenció, com ara una vaginoplàstia, des del desig ple i amb tota la informació sobre la taula quan ets adulta. Que cadascú faci el que vulgui amb el seu cos, només faltaria. Però en un moment com la infància o l’adolescència, en què tot el que desitges és no ser mai diferent, tenim la responsabilitat de no posar en el centre les relacions heterosexuals i coitals.

Quin paper té el desig en les experiències intersex?

El fet de créixer des de l’estigma, la imposició de silenci i la invasió dels nostres cossos fa que sentis que el teu cos és menys capaç de desitjar i de ser desitjat. Això et fa viure la vida en una condició d’inferioritat absoluta, no només en l’àmbit sexoafectiu. Creixes sense autonomia sobre el teu cos o les teves capacitats, però també amb la sensació que és un cos que s’ha d’arreglar perquè ha estat diagnosticat. Es posava en dubte que el meu cos hagués viscut 17 anys de manera saludable.

Les persones LGTBI+ a vegades tenim la sensació que ens han tret la possibilitat de viure una part de la nostra vida. Tu ho sents així?

Sí, sovint dic que crec que he perdut molts anys de la meva vida. Després n’intento fer la lectura positiva i penso “m’estava preparant per recuperar tot el temps perdut”. Però sí, he tingut la sensació de no poder gaudir la vida com ho feien moltes de les meves companyes, no poder explorar el meu desig, però tampoc el meu gènere, la meva sociabilitat. Tot era condicionat per la necessitat que no es noti, de mantenir el secret i de semblar que ets una dona.

“El sistema és tan rígid que totes el trenquem d’alguna manera”

Sovint dius que les persones intersexuals poden obrir un món de possibilitats pel que fa al desig.

Sí, si contestem la pregunta de “què tens sota les calces?” des de l’escac al binarisme i altres possibilitats en qüestió d’anatomia. No hi ha cap persona que sigui 100% mascle o 100% femella, per molt que diguin des del discurs essencialista. Hi ha clítoris i penis de mides diferents i gent amb més o menys pèl. Si poguéssim fer analítiques hormonals, trencaríem amb el mite que les dones només tenen estrògens i que els homes solament testosterona. Si sempre hem lligat el nostre desig a un caminet recte que ens marca la norma cishetero, no pots pensar el teu desig deslligat del binarisme. Les persones intersex trenquem aquesta idea des de la biologia i fem caure totes les peces. La intersexualitat m’ha obert un món de possibilitats perquè les nostres experiències permeten fer-se preguntes a persones que pensen que no encarnen cap alteritat i que compleixen la norma. El sistema és tan rígid que totes el trenquem d’alguna manera.

Tenies 17 anys, ara en tens 39. Com ha estat el procés d’empoderament?

L’empoderament va venir quan vaig entrar en contacte amb la comunitat intersex. El que més em va cridar l’atenció no només era la violència i la invasió sobre els nostres cossos, sinó el silenci; a totes els havia passat el mateix. Vaig viure deu anys de silenci absolut. Tenir contacte amb altres activistes o companyes intersex em va permetre tenir eines per poder-ho explicar a les meves amigues més íntimes quan tenia 27 anys. Llavors no hi havia cap mena de visibilitat i encara estàvem fent trobades a porta tancada, fins i tot amb equips mèdics amb els quals pervertíem la direcció de la circulació de la informació.

“El meu procés d’empoderament ha sigut paral·lel a la visibilitat intersex de les meves companyes i de mi mateixa”

Què vols dir?

No només eren congressos mèdics en què ens explicaven les novetats quirúrgiques, sinó que els fèiem seure i narràvem des del testimoni com a veu experta. Era la primera vegada que alguns metges escoltaven experiències sobre cossos dissidents, com el nostre, des d’una perspectiva que no era biomèdica. Han sigut molts anys d’activisme silenciós, de fer pedagogia amb els equips mèdics. És molt paradigmàtic que l’activisme intersex sigui tan incipient. Havíem estat tan lligades al diagnòstic i al silenci des de les consultes, que la sortida de l’armari ha sigut una mica més lenta que en altres casos. El meu procés d’empoderament ha anat en paral·lel a la visibilitat intersex de les meves companyes i de mi mateixa. Fa cinc o sis anys que moltes de nosaltres hem començat a ser una miqueta més visibles.

El jurat del Premi Orgull et va escollir per unanimitat com a guanyadora. Què vas sentir quan el vas rebre?

En el discurs d’agraïment vaig intentar expressar-ho. Derivat de l’experiència de ser intersex, i també de la socialització com a dona, moltes vegades m’acompanya el sentiment de complaença i la síndrome de la impostora. Hi ha la pregunta de ‘què hi faig, aquí?’ Quan vaig saber que havia guanyat el Premi Orgull vaig tenir la sensació que potser no en soc prou mereixedora, tot i que estic molt convençuda del meu compromís i del que faig com a activista, artista, creadora i actriu. I, evidentment, ràpidament la veueta feminista va aturar la impostora, i va venir a salvar-me i a dir-me “no, i tant que m’ho mereixo”.

El teu discurs va ser molt emotiu. Tu mateixa et vas emocionar. Què era el que brollava en aquell moment?

Em vaig emocionar quan vas esmentar els tres motius pels quals el jurat m’havia escollit. Va ser un petit viatge al meu històric, a la memòria de la lluita intersex que hem viscut moltes companyes i a tota l’etapa de vida en què he estat en silenci, o silenciada. No totes tenim la sort o el privilegi de poder donar la cara i de posar cos, com dèieu quan donàveu el premi. Amb el Premi Orgull vaig poder recordar per què faig el que faig, tot i que de vegades costa i penso “uf, és molt esgotador”. No vull que es mal interpreti: també és molt gratificant, però no és fàcil rascar una ferida i reobrir-la, encara que ja hagi cicatritzat.

“Les persones intersex havíem estat tan lligades al diagnòstic i al silenci des de les consultes, que la sortida de l’armari ha sigut una mica més lenta”

Com ha cicatritzat la teva ferida intersexual?

Amb molt d’amor i molta alegria. Estic molt contenta i ara no canviaria la meva vida per res, però cada vegada que divulguem, que fem Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig, que ens entrevisten o que ens visibilitzem, això ens fa connectar amb les nostres ferides. Així és aquesta feina. La memòria del cos et fa fer un viatge emocional. I aquests viatges sí, són cansats.

En general, les persones del col·lectiu LGTBI+ tenim ferides, però en el cas de les persones intersexuals crec que hi ha un tipus de ferida relacionada amb el fet d’haver d’anar al metge.

Sí, és clar. L’hem patida quan ens hem obert de cames a la consulta, però no sempre ha passat pels genitals ni només s’ha exercit contra les persones intersexuals. Precisament, en la lluita intersex la violència des de l’àmbit biomèdic està lligada a un dels grans tabús de la societat, com és el sexe. Si sumes aquests dos eixos, salut i sexe –salut sexual, al cap i a la fi–, és un còctel Molotov molt sensible. Et deixa amb una sensació de vulnerabilitat, de no tenir possibilitat d’autonomia, resposta i llibertat. Li hem donat tant de poder a la bata blanca que això fa que, quan et poses davant seu, no tan sols t’hi estàs posant tu, sinó tota la història que tenim al darrere. Encara que tu tinguis clars els teus drets, aquestes situacions et porten a un escenari on tens molt poc marge. Moltes vegades estàs sola davant de l’equip mèdic o del professional en un moment en què, fins i tot, estàs despullada.

Durant el teu discurs vas fer pujar a l’escenari companyes de lluita intersexual. Per què ho vas fer?

Per a mi era imprescindible com a mínim demanar-los-ho, perquè jo no entenc la meva lluita, el meu empoderament i la meva sortida de l’armari d’una forma segura, convençuda i lliure, si no és amb les meves companyes. De fet, entre elles hi ha la primera persona que em va trucar any rere any perquè anés a algun dels grups de suport intersex, i jo sempre li contestava que no. Fins que no vaig estar prou forta per anar-hi, ella no va deixar d’insistir-hi, d’agafar-me de la mà i de dir “el primer que necessitem és trobar iguals”. Fer comunitat ha sigut imprescindible per poder tenir una vida més lliure i poder tancar aquestes ferides que dèiem. He pogut entendre que el meu cos intersex no només és possible, sinó desitjable.

Et vas emocionar quan vas saber els motius del jurat per donar-te el Premi Orgull. Una de les frases deia: “Perquè no és gens fàcil posar cara i cos al servei d’una realitat que encara és tabú i estigmatitzada”. Has pagat un preu per fer-ho?

Sí, he pagat un preu. Hi ha gent que t’estima que no comparteix la visibilitat. És difícil. Les persones intersex qüestionem no només la nostra existència, sinó la de totes les persones, i això fa que la família o gent que t’estima, senti que té dret a decidir com fas les coses, o que estigui en un altre punt. De vegades fa trontollar el secret familiar. I, sí, algunes de nosaltres paguem el preu de la culpa per trencar la calma. Sento que m’ha passat factura. Les històries intersex no només són nostres. La gent que acompanya també viu el seu camí de despatologització i visibilitat, i no tothom el fa alhora.

“Una adolescent em va preguntar: ‘Si tornessis a néixer, escolliries ser intersex?’ Li vaig dir que sí. A la seva edat, hauria dit que no”

Val la pena, però?

Sí, absolutament. Em sento molt agraïda i he rebut molta satisfacció per poder posar cara i cos, sobretot perquè ho he fet quan estava preparada. En una sessió matinal per instituts d’Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig en aquest mateix teatre, una adolescent em va preguntar: “Si tornessis a néixer, escolliries ser intersex?”. Li vaig dir que sí. Ningú no m’ho havia demanat abans. A la seva edat, hauria dit que no. Jo volia desaparèixer o, en el millor dels casos, passar desapercebuda. Ara, vint anys després, m’adono que he tingut accés a experiències i a vivències que no hauria pogut tenir si no hagués sigut intersex. Per tant, la resposta és sí, val la pena.

El despertar intersexual