Peveter de l’Estadi Olímpic Lluís Companys. Foto: Ajuntament de Barcelona
Què no vol les postres, Empar? La veu de la noia em retorna a la realitat. Allà asseguda, al bell mig de la rambla del Raval, a un d’aquests bancs rodons que comparteixo amb les putes i amb els morets i amb les gitanes i amb els drogadictes i amb tota aquella gent que no van poder fer fora del barri, la meva ment de iaia, la meva ment borrosa, la meva ment que ja no és ment per ser una altra cosa més toveta, més líquida, més esmunyedissa, havia omplert el buit del carrer amb els edificis que s’hi aixecaven quan jo era jove, quan el barri encara no era net ni modern ni internacional ni olímpic. Què si vol les postres, Empar. Sí, filla, sí vull les postres però guarda-me-les per mitja tarda, que m’entra la gana de nou. Està avui molt distreta, Empar.
La noia em mira amb un somriure forçat, un somriure blanc i professional. L’ombra de les palmeres li dibuixa un paradís tropical a la cara, una cara tersa i polida, sense una sola gota de suor tot i els quaranta graus. Porta un jupetí vermell amb el logo de l’Ajuntament i amb unes lletres que jo no sé llegir perquè mai no he après a llegir-les, ni en castellà ni en català, jo només vaig aprendre a llegir els gestos a la cara dels homes per saber si són clients de debò o si són la policía vestida de civil que ve a posar-te una multa per treballar. Perquè allò que treballar dignifica no s’aplica a la gent com jo. Igualment ara ja no soc jove ni tampoc digna i ja no puc treballar perquè aquest cos que grinyola en moure’s no me l’estimo ni jo, però continuo llegint a les cares dels homes si venen amb bona intenció o si venen a fer-me fora del carrer, a treure’m el poc que tinc, a dir-me que aquí no puede usted dormir, caballero y dónde quiere que duerma, señor agente, si no tengo casa y a mí qué me cuenta, caballero, ese no es mi problema, i a mí no em fa tant de mal que em despertin a mitja nit com que em diguin caballero però ja són molts anys al carrer i una s’acostuma a tot.
“Aquella Barcelona que era una festa, sí, un aparador, una abraçada al món, però a nosaltres ens deixava morir-nos pobres i brutes i soles, però mai tristes, filla, mai tristes”
En què pensa avui, Empar? En que aquesta avinguda abans era una illa de cases, saps? Però és clar que no ho saps, perquè tu ni havies nascut quan jo vaig viure aquí amb les amigues, quines amigues, aquelles! Compartíem totes un piset ven bufó, amb les parets vermelles, i fixa’t que avui no estan ni el pis ni les amigues, ni aquella Barcelona que era una festa, sí, un aparador, una abraçada al món, però a nosaltres ens deixava morir-nos pobres i brutes i soles, però mai tristes, filla, mai tristes. Canvia el somriure professional per la cara de circumstàncies, també professional, assajada. Sembla que em vol dir que ho sent moltíssim, però canvia d’idea i m’acaba dient que ja ha de marxar, que ha de servir àpats a altra gent com jo, i per un segon em travessa el cor un clivell, un dolor intens, perquè de vegades oblido que no és la meva amiga i que el seu somriure professional no és la meva propietat, però també recordo que no tornarà a parlar-me ningú amb respecte com ho fa ella fins al dia següent i m’adono que lo pitjor no és que ja no hi siguin les amigues ni els edificis ni aquella Barcelona que era una festa, lo pitjor és saber-se absolutament sola i no tindre ningú per parlar-ne, perquè les coses només moren quan ja ningú no parla d’elles.
No marxis!
No sé com ni quan ni per què m’ha sortit aquest crit. El clivell del cor s’ha estès i la solitud m’ha trencat en dos i sense adonar-me’n he allargat la mà i li he agafat el braç a la noia, que mira amb una cara ara molt poc professional, gens assajada, una ganyota, com li he clavat les ungles a la monyica. Perdó, li dic, però no solto la presa. Però què li passa avui, Empar? No marxis, si us plau, no em deixis sola un dia més. Em fa mal, Empar. Però jo no puc soltar-la, no puc soltar aquell braç que és un fil del qual tot penja, què és una àncora que fixa el món perquè no pegui més voltes, què és una boca vermella amb les dents blanques tota plena de paraules xiuxiuejant-me que encara estic viva, que mentre aquella noia sàpigui el meu nom jo tampoc no moriré i algú contarà que en aquesta avinguda abans hi vivia molta gent, desenes de milers d’ànimes desnonades d’una Barcelona que era una festa per a uns pocs i un calvari per a milers.
“I recordo aquell piset, de parets vermelles, on ens menjava vives la merda però érem felices, fins i tot quan la Paulina ens va dir que la seva sang se li havia girat en contra”
I recordo aquell piset, de parets vermelles, on ens menjava vives la merda però érem felices, fins i tot quan la Paulina ens va dir que la seva sang se li havia girat en contra, que feia mesos que ho sabia, que el seu cos s’apagava, que, com la resta de companyes que ja havien marxat en processó cap al purgatori on ens trobem les putes i les travestis i els drogadictes i les marietes i tota aquella gent divertida a la qual el virus volia fer companyia, jo i les altres noies li agafàvem la mà mentre moria. La pobra Paulina amb un fil de veu, la bella Paulina dient que em deixava a mí les botines de cuir, la graciosa Paulina dient que a la Dolors li deixava el rosari de perles que havia robat de la seva iaia abans de fugir del poble on li cridaven maricón, la forta Paulina dient que a l’Àngels li deixava el vestit groc amb el què havia sortit per primer cop a treballar i li havia portat tanta sort. I pel petit forat de cel que veiem des d’aquell balcó a un carrer estret a un edifici més estret encara, que avui ja no existeix, veiem els focs artificials per sobre de Montjuïc, la fletxa vermella creuant el cel pel on s’escapava l’ànima de la Paulina, la veu de la Caballé aixecant els cors de tota la ciutat… i ploràvem perque en aquella festa, en aquella pluja de milions, no hi havia lloc per la nostra amiga. No ens donaven entrades per a l’espectacle de la vida. Un peveter en flames per als habitants del dia, de la ciutat neta, acolorida, familiar, i un peveter ple de cendres per a nosaltres, ombres de la nit, despulles de la ciutat prohibida soterrada per les excavadores, per les grues, per les bastides que construïen una nova Barcelona sobre la nostra memòria indigna.
Christo Casas, periodista, antropòleg i autor de l’assaig Maricas malas
Tros vermellós de cel
