“El primer cop tenia 21 anys, vivia a l’estranger. El meu nòvio va arribar de viatge i va decidir que me la ficaria. Li vaig dir que no, però ho va fer igualment. Aquesta vegada no va ser tan traumàtic perquè no va haver-hi dolor, no va haver-hi violència, ni intimidació. Però va ser el primer cop que no es va tenir en compte el meu consentiment”. Lucas narra una de les agressions sexuals que ha patit, i que també va compartir en el compte d’Instagram EmiRau, que es dedica a l’activisme digital i que en els últims mesos ha publicat diverses experiències d’abús d’homes que practiquen sexe amb altres homes.
Lucas: “No va ser tan traumàtic perquè no va haver-hi dolor, no va haver-hi violència, ni intimidació. Però va ser el primer cop que no es va tenir en compte el meu consentiment”
“No tots els homes, però massa homes. Independentment de si són heterosexuals, gais o bisexuals”. Emilio López, la persona darrere d’EmiRau, compartia aquesta frase en una publicació d’Instagram. Era pocs dies després de l’esclat del cas Errejón. Amb la frase s’assenyalava que, tot i que no tots els homes són agressors sexuals, una xifra massa elevada n’era o n’havia sigut, més enllà de la seva orientació sexual. A partir d’aquí, va rebre missatges de desenes d’homes gais i bisexuals que li explicaven les seves experiències.
Feia anys que Emilio López havia pensat a parlar en el seu compte de les agressions sexuals dins de la comunitat gai i bisexual, però sabia que seria “una responsabilitat enorme”, declara. No sabia on podria arribar, ni quines conseqüències tindria, però “l’allau de testimonis”, tal com ell mateix defineix, el va fer decidir.
Grindr: Aplicació de lligar per a homes que practiquen sexe amb altres homes.
Sobre l’etiqueta que va fer servir, va decantar-se per #GayMenToo, que en català seria traduïda literalment com “els homes gais també”, tot i que en anglès el terme “gay” en realitat es refereix a qualsevol persona del col·lectiu LGTBI+. D’aquesta manera va poder fer un hashtag escurçat que inclogués tots els homes queer i, alhora, feia un joc de paraules amb el moviment #MeToo, que les dones han usat per explicar les seves experiències d’abús sexual.
Un dels primers nois que va escriure al compte d’EmiRau va ser el Fran. Era de festa en una discoteca de Madrid i un noi amb qui parlava s’hi va llançar per fer-li un petó: “Ho vaig acceptar, tot i que no ho buscava”. Al cap de poca estona es va adonar que no li venia de gust continuar, va aturar la situació i va marxar al lavabo. El cubicle no tenia baldó per tancar-se, i en aquell instant el noi amb qui s’havia besat va entrar al vàter, es va abaixar els pantalons i li va exigir que li fes una fel·lació. “Estava absolutament bloquejat, li vaig dir que què feia, que li havia dit que no volia res més amb ell”, narra el Fran. L’agressor va tancar la porta amb força, i es va queixar: “Si ja m’has fet un petó, ara continues. Va, que sí que et ve de gust”. I va ser llavors quan va empènyer el Fran contra els seus genitals. Va aconseguir sortir d’allà, mentre l’agressor l’insultava.
Fran va voler avisar el personal de seguretat de la discoteca, però un amic li va insistir perquè ho deixés estar. Quan va arribar a casa no podia parar de pensar-hi i la sensació de culpa va créixer. De fet, va tenir un atac d’ansietat. “Ara me’n penedeixo, de no haver fet res”, reconeix.
Pocs dies després, Emilio López va encetar l’etiqueta #GayMenToo i Fran va escriure-li el que li havia passat. “M’obligo a explicar les meves experiències perquè crec que és molt necessari obrir el meló”, declara. Lucas opina el mateix, i parla de com són d’importants els mecanismes d’identificació: “el que no s’anomena no existeix”.
Tant és així que aquest és un dels motius pels quals els homes gais i bisexuals no parlen obertament de les agressions sexuals que pateixen: no s’identifiquen com a víctimes.
Psicologia Afirmativa LGTBI+: Una branca de la psicologia que busca validar i empoderar les persones LGTBI+. De fet, la psicologia afirmativa neix com a resposta a les teràpies de conversió.
Alberto del Val, psicòleg especialitzat en violència sexual i en psicologia afirmativa LGTBI+, narra que sovint, a teràpia, quan a un home que ha patit violència sexual “li preguntes si ha sigut víctima, et diu que no”. És per això que “és més òptim fer preguntes més obertes”, assegura. Demanar si van sentir culpa, vergonya, por o incomoditat en aquella trobada sexual permet abordar la vivència sense haver de posar-se l’etiqueta de víctima, que també té una càrrega. De fet, quan Fran explica les situacions de violència sexual que ha patit assegura: “no vaig connectar amb la paraula abús, sinó que per mi va ser una situació incòmoda”.
Alberto del Val: “El consentiment no és només preguntar, també és escoltar”
Del Val aclareix que, al cap i a la fi, a teràpia “no importa el que hagi passat, sinó com et va fer sentir”. I afegeix: “El trauma no és el que et va ocórrer, sinó com et va afectar”.
Sobre la culpa, la vergonya i la por, Alberto del Val els defineix com “el triangle emocional” després d’una agressió sexual. Un dels pensaments més recurrents és culpar-se per haver o no fet alguna cosa. “Però és que tampoc podies fer res”, declara el psicòleg, ja que els mecanismes de control que s’apliquen durant una violència sexual no són fàcils de suprimir. I continua sostenint que “el consentiment no és només preguntar, també és escoltar”.
Dels homes, sense importar-ne l’orientació, històricament se n’ha dit que sempre estan disponibles sexualment. Una idea errònia i falsa
Emilio López, d’EmiRau, com a propulsor de l’etiqueta #GayMenToo, reconeix que ell hauria volgut que els testimonis haguessin explicat les seves experiències també a les seves xarxes personals, tal com ha passat amb el #MeToo i el moviment feminista, amb el qual les dones narraven les seves vivències. Per què no ha succeït de la mateixa manera amb les agressions sexuals entre homes?
Les raons són diverses, però, a banda de la dificultat per reconèixer-se com a víctimes, també té a veure la hipersexualització al voltant de l’homosexualitat masculina. Dels homes, sense importar-ne l’orientació, històricament se n’ha dit que sempre estan disponibles sexualment —“ells sempre en tenen ganes”— assignant-los una libido per sobre de la de les dones. Una idea errònia i falsa, que portaria a pensar que no poden dir que no perquè, tornem al mateix, “ells sempre en tenen ganes”. La vergonya, per tant, per no ser “prou home”, també entra en joc. Quelcom sumat a l’homofòbia interioritzada de la qual no és senzill desempallegar-se. Tot plegat complica tant el fet de reconèixer l’experiència viscuda com una agressió sexual, com el fet de fer-ho públic sense l’anonimat.
Una de les coses que més va sorprendre Emilio López, més enllà de l’allau d’experiències que va rebre i de la gravetat d’algunes d’elles, era el silenci que arrossegaven els testimonis. En molts dels relats hi havia “una falta de validació per part de l’entorn de les víctimes”, assegura, semblant al que diuen a les dones. No només per llevar importància a allò que havia passat, sinó també per desincentivar la denúncia, com si no valgués la pena alçar la veu, tal com narrava Fran al principi del reportatge.
Per la seva banda, Lucas explica que ha intentat parlar del tema amb els seus amics gais per abordar la problemàtica de les agressions sexuals. Però reconeix que només ho ha fet en contextos de festa, amb alcohol pel mig. “Em semblava més fàcil així”, diu sent conscient que és estrany només parlar-ne quan han begut. Sobre quina ha estat la resposta dels seus amics, narra: “Com som els mariques, li trèiem ferro. Perquè hi ha una cultura de la violació latent, i es manté també pel silenci”.
De fet, Lucas és molt crític amb la reacció de la comunitat gai i bisexual davant la violència sexual: “Som aquí, callats, perpetuant el mateix silenci patriarcal. Critiquem els heteros, però què passa amb nosaltres? Ser gai no et treu el fet de ser masclista. Es reprodueixen certs rols d’una manera terrorífica”.
Emilio López d’EmiRau: “Tenim un problema dins del col·lectiu d’homes que practiquen sexe amb homes. Reproduïm un sistema cisheterosexual”
Emilio López opina que hi ha una falta d’autocrítica: “Tenim un problema dins del col·lectiu d’homes que practiquen sexe amb homes”. Per què? “Perquè som homes, i ens agrada tenir privilegis. Reproduïm un sistema cisheterosexual”, expressa ell també. Les experiències que rebia en el compte d’EmiRau “separades semblarien casos aïllats”, i afegeix: “però si les ajuntes t’adones que no ho són. Hi ha un patró”.
Fran posa sobre la taula el fet que “hi ha la percepció que l’home gai ha de ser desinhibit i disponible sempre”. Part de l’alliberació del col·lectiu gai i bisexual ha estat relacionada amb la sexualitat, però segons Fran la falta d’autocrítica ha portat a conseqüències relacionades amb això: “Ens hem sexualitzat tant que no entenem que hi ha línies vermelles que no hem de passar”. Relata que hi ha situacions tòxiques “molt esteses dins del col·lectiu”.
“Quan som en una discoteca anant cap al lavabo i et toquen el cul, quasi ens ho prenem com un joc, però hi ha una falta de consentiment”, expressa Fran. En el seu cas, manifesta que fa un temps que està més atent a les dinàmiques del seu voltant, però que no sempre les havia identificat.
Fran: “Quan som en una discoteca i et toquen el cul, quasi ens ho prenem com un joc, però hi ha una falta de consentiment”
Una altra situació d’abús sexual que Fran va compartir amb EmiRau arran del #GayMenToo va ser la vegada que estava en una discoteca, anava cap al lavabo i un noi del no res li va dir “Ei, que guapo que ets, què tal?”. El Fran li va donar les gràcies per la floreta i li va preguntar si es coneixien, perquè el va veure molt segur. “No ens coneixem, però m’encantaria”, li va respondre. El Fran li va somriure, es va girar per continuar cap al lavabo, però el noi el va agafar molt fort del braç, el va dur contra la paret i li va agafar la mà per portar-la cap als seus genitals. Va aconseguir treure-se’l de sobre, i, mentre marxava, l’agressor li va cridar: “pijo de merda”. “M’havia semblat una persona molt tranquil·la, però després tot va passar molt de pressa”, narra. En el moment immediat no va assimilar el que havia passat, va tornar amb els amics i els ho va explicar, però ho van deixar córrer. “No és cap ximpleria, és una cosa de la qual s’ha de parlar i que no s’ha de blanquejar. El #GayMenToo també em va fer pensar”, assegura.
Lucas, per la seva banda, narra una altra agressió sexual que va patir. Va anar a casa d’un senyor, amb qui era la tercera o quarta vegada que es veien. Havien quedat per mantenir relacions sexuals: “Me la va ficar de cop, salvatgement. Tant, que em va fer una fissura que em va tenir sagnant durant dies. Òbviament, vaig cridar, i vaig forcejar perquè sortís, però se’m va tirar a sobre i em va tapar la boca. Va continuar fins que es va escórrer”. Lucas va tenir una fissura que li va causar dolor i que li va durar uns quants dies, però no va pensar que allò fos una violació. Li treia importància dient que l’home havia sigut “una mica bèstia”, i que, al cap i a la fi, ell “hi havia anat per follar”, com si d’alguna manera s’ho hagués buscat: “jo ja sabia al que anava, em deia a mi mateix”. És cert que les situacions de violència sexual poden ser més o menys greus, però totes responen a un patró, tal com deia Emilio López.
Lucas: “El feminisme ens ha donat les eines per poder anomenar les violències”
Tant Lucas com Fran, els dos testimonis, expliquen que va ser progressiu el fet d’adonar-se que el que havien viscut eren abusos sexuals. Lucas dona les gràcies al moviment feminista: “Ens ha donat les eines per poder anomenar les violències”. Per ell va ser decisiu veure que les seves amigues les identificaven, ho narraven i prenien mesures en l’assumpte del problema. Fran declara: “el feminisme ens obliga a fer-nos preguntes, i ens ha ajudat a despertar. Ens ha fet reconèixer aquestes dinàmiques tan insanes de l’heteropatriarcat”.
Ara fa un temps que Emilio López no publica testimonis del #GayMenToo; n’ha rebut de nous, però amb sinceritat exposa que ha decidit parar un temps per preservar la seva salut mental i cuidar d’ell mateix i els seus seguidors. De fet, entre alguns dels missatges que ha rebut i ha publicat, hi havia casos de submissió química.
Lucas va patir una violació amb submissió química. No recorda massa res, només sap que es va despertar despullat estirat al terra d’una dutxa. L’havien drogat: “Quan vaig sortir del lavabo, les dues persones propietàries de la casa em van explicar que tres nois havien estat abusant de mi. Fins que no se’n van adonar, van fer amb mi el que van voler. Van aturar-ho quan van veure el que estava passant. Jo estava literalment inconscient. Em van dir que els van haver de parar perquè semblava que jo fos mort”.
Alberto del Val: “Hi ha coses de les quals les víctimes no se’n recorden, però queden gravades en el cos”
Tal com explica el psicòleg Alberto del Val, les conseqüències de les violències sexuals depenen de cada persona. A cadascú el pot afectar d’una manera o altra, però sovint s’arriben a normalitzar els abusos i la relació amb el sexe es complica. Tot i que les reaccions són diverses, hi ha dues respostes típiques. D’una banda, hi ha la hipersexualització, com una manera de recuperar el control sobre el propi cos i la identitat, “però és problemàtic”, assegura del Val. D’una altra, “pot passar tot el contrari, que arribi un bloqueig amb el sexe”, relata el psicòleg.
Alberto del Val també parla del fet que “hi ha coses de les quals les víctimes se’n recorden, i d’altres que no, però queden gravades en el cos”. I explica que hi ha disparadors del trauma que s’activen, encara que no es recordi què es va viure. Un exemple de disparador del trauma, és que algú et toqui en una part del cos, no té per què ser de manera eròtica, i que tu ho rebutgis sense saber-ne el motiu. Pot ser que hi hagi una part del trauma associada en aquella part, però que tu ni tan sols en siguis conscient.
A causa de les agressions sexuals que va patir, Lucas assegura: “he estat anys sense gaudir de la meva passivitat”. En el seu cas, llavors ni tan sols les reconeixia com a violacions.
Alberto del Val, com a psicòleg especialitzat en violència sexual i en psicologia afirmativa LGTBI+, modera un grup d’ajuda mútua amb homes que han patit agressions sexuals. Les trobades són mensuals i es fan en línia. L’objectiu és que la sanació sigui en grup: “Ells comparteixen el que han viscut, fins on volen, i es van ajudant. Són els seus mateixos referents, perquè no en tenen”. També s’aborden les conseqüències o com ho porten amb el pas del temps.
Alberto del Val: “El procés de sanació no és fàcil, però és alliberador saber que es pot sanar”
“El procés de sanació no és fàcil”, assegura del Val, i continua: “Quan l’inicies, segurament estaràs pitjor, però t’acompanyarem i hi serem per recollir-te. També és alliberador saber que es pot sanar”. El moviment #GayMenToo encetat per EmiRau pot ser l’inici de la sanació, així ho creu Alberto del Val: “Parlar és el primer pas per sanar. Trencar el silenci és molt potent”.
Emilio López, com a responsable del compte d’Instagram, en canvi, creu que el #GayMenToo no serveix per sanar: “Pot ajudar a no sentir-se sol. Quan ho verbalitzes és el primer tret de sortida, però no sana”. Pel que fa als testimonis, tant Lucas com Fran agraeixen a EmiRau “haver obert el meló de les agressions sexuals entre homes”.
Violència intragènere. A les parelles del mateix sexe també pot haver-hi abús de poder
