Frank Trobok i Camila Opase davant de l’exposició ‘Dansar la fuga. Memòries dissidents des dels Andes’ al Centre LGTBI. Foto: Cedida
Dansar la fuga. Memòries dissidents des dels Andes és una exposició que convida mirar el folklore no com una tradició estàtica, sinó com un camp viu de transformació, memòria i rebel·lia, també des de la crítica al colonialisme. Fins al 30 de gener es pot visitar al Centre LGTBI de Barcelona.
Parlem de Dansar la fuga amb Frank Trobok i Camila Opase, les dues curadores de l’exposició en col·laboració amb Transoceánicas. Amb tot, la mostra s’ha fet de manera col·lectiva amb altres artistes.
Quina relació hi ha entre el folklore i el col·lectiu LGTBI+?
Frank Trobok: En la possibilitat de col·lectivitat, hi ha un exercici de posada en comú. El col·lectiu LGTBI+ té la necessitat d’agrupar-se, unir-se, i el folklore és part d’això, tendeix a conservar les seves pràctiques en comunitat.
Camila Opase: Per mi és una mica diferent, crec que les categories són fetes des de fora, per tant, quan em fan preguntes com aquesta és com si em diguessin “com es relaciona l’hivern amb el menjar?”, qualsevol relació és possible. Hi ha gent de la comunitat LGTBI+ que no se sentirà gens a gust amb el folklore i d’altra que sí. Crec que és un exercici més aviat analític que no pas una realitat fàctica.
“El col·lectiu LGTBI+ té la necessitat d’agrupar-se, unir-se, i el folklore és part d’això”
De què tracta Dansar la fuga?
FT: Vaig començar en el projecte des d’una molèstia. La dansa com un espai de treure fora la ràbia i una herència colonial i racista. Jo diria que tracta de la memòria que ha sigut invisibilitzada i que desitja amb totes les seves forces ser-hi i repercutir. Aquella memòria dissident i divergent.
CO: Crec que és una exposició que parla d’un altre món i de com entén la celebració de les existències diverses en ell. Per mi és molt difícil fer una diferència entre la comunitat LGTBI+ i el món andí perquè cada existència se celebra i es cuida per si mateixa. Sigui una persona trans, un ocell o un riu. Tot i el projecte colonial, la memòria ancestral i dissident queda arxivada en els cossos i en els ritus.
“Dansar la fuga tracta de la memòria que ha sigut invisibilitzada i que desitja amb totes les seves forces ser-hi i repercutir”
Com va sorgir l’exposició?
FT: Sorgeix de la necessitat dels nostres cossos d’estar aquí, en aquest territori cultural, de poder dialogar amb les nostres pràctiques en aquest circuit cultural bastant hegemònic. Ho vam pensar des d’un àmbit col·lectiu, com una reunió de diferents creadores i artistes que estan desenvolupant tot un treball de pensament, des del col·lectiu dissident amb les tradicions i la cultura popular.
“Tot i el projecte colonial, la memòria ancestral i dissident queda arxivada en els cossos”
Què era important posar sobre la taula?
CO: Per mi era molt transcendental posar sobre la taula coses com que la transfòbia és colonial, que la diversitat sexe-gènere forma part d’un tot en algunes cultures o que el binarisme de gènere és una idea colonial imposada. També era important portar a aquest territori —molt euro-cèntric i centrat en el progrés— altres mons que entenen el món mateix des d’altres perspectives. Dansar la fuga permetia comunicar aquests missatges, però també altres com que hem sigut éssers sagrats en altres moments de la història.
“La diversitat sexe-gènere forma part d’un tot en algunes cultures”
Com heu fet per comunicar aquests missatges en l’exposició?
CO: No va ser gens fàcil. No va ser difícil saber què volíem exposar, però sí que va ser més complicat dir “com fem una vitrina amb un carnaval?” o “posarem una taula d’ofrena en una vitrina?”. Tots aquests desafiaments van ser difícils i cada decisió va ser molt conversada. Érem conscients que havíem de negociar amb nosaltres mateixes, però sabíem cap a on volíem anar.
FT: Va ser complex, però també va ser un aprenentatge mutu. No podíem fer una performance, per exemple, i això em feia sentir presonera. Però la idea era adaptar certs continguts, sempre posant el focus en les dissidències.
Frank Trobok i Camila Opase davant de l’exposició ‘Dansar la fuga. Memòries dissidents des dels Andes’ al Centre LGTBI. Foto: Cedida
Queer’s League: “El futbol masculí ha silenciat i ha apartat el col·lectiu LGTBI+”
