Aquest començament d’estiu, Catalunya es torna a omplir de colors per celebrar l’orgull LGBTI+. Ho fem des del privilegi (sí, privilegi) de viure en un país que encara avui protegeix la diversitat i promou les llibertats. Però seria un error pensar que això és irreversible. Les conquestes en matèria de drets, com la llibertat d’estimar i de ser, no són mai definitives, tal com ens recorda el que passa a l’est d’Europa. Budapest no és tan lluny.
“Les conquestes en matèria de drets, com la llibertat d’estimar i de ser, no són mai definitives, tal com ens recorda el que passa a l’est d’Europa”
Des del 2010, el Govern hongarès, encapçalat per Viktor Orbán, ha anat erosionant sistemàticament els drets del col·lectiu LGBTI+. La llei que prohibeix parlar d’homosexualitat a les escoles, la persecució de persones trans, la censura de llibres infantils que mostren famílies diverses o l’eliminació legal del reconeixement de la identitat pròpia són només algunes mostres d’un projecte autoritari que vol esborrar la diversitat del mapa.
“Quan un ajuntament del nostre país retira la bandera irisada, no és una anècdota local. És un avís”
És una política de l’odi disfressada de “valors tradicionals”, que margina, silencia, criminalitza i culmina amb la prohibició de la celebració de la manifestació de l’orgull a la capital hongaresa. Per sort, la mateixa ciutadania, les institucions locals i molts representants de les institucions europees i catalanes van omplir els carrers de Budapest per dir que existim, que hi som i que no ens amaguem.
“El Pride no és només una festa: és una trinxera alegre, però també conscient”
Però no ens equivoquem: aquests discursos també arriben aquí. I cada cop fan menys pudor de franquisme i més olor de normalitat. Quan un ajuntament del nostre país retira la bandera irisada o censura una exposició LGBTI+, no és una anècdota local. És un avís. Quan es nega l’existència de les persones trans o es parla de “propaganda” LGBTI+ com si fóssim un grup d’interès (lobby) perillós, no són debats d’opinió: són estratègies polítiques per deshumanitzar.
“Perquè l’LGBTI-fòbia avança quan ens confiem. I res no garanteix que no pugui passar aquí”
La nostra capital, Barcelona, ha estat històricament un refugi per a la dissidència sexual i de gènere. Però aquest orgull no pot convertir-se en autocomplaença. El Pride no és només una festa: és una trinxera alegre, però també conscient. És una resposta col·lectiva davant les amenaces que, avui, també toquen a la porta de casa. Perquè el que passa a Hongria, a Polònia o als Estats Units ens afecta. Perquè l’LGBTI-fòbia avança quan ens confiem. I res no garanteix que no pugui passar aquí.
“Recordar que ser i estimar lliurement és un acte revolucionari. I que Budapest pot ser qualsevol lloc si deixem de resistir”
Cal defensar els drets LGBTI+ no com un “tema sectorial” o “dels col·lectius”, sinó com el que realment són: una pedra angular de la democràcia. Si es retrocedeix en això, es retrocedeix en tot. És per aquesta raó que aquest juliol, quan sortim al carrer a celebrar l’orgull, ho hem de fer també per reivindicar. Per recordar que ser i estimar lliurement és un acte revolucionari. I que Budapest pot ser qualsevol lloc si deixem de resistir.
Alberto Lacasta Huelin, director general de Polítiques Públiques LGBTI+ del Departament d’Igualtat i Feminisme
Sense orgull no hi ha cultura i sense cultura no hi ha orgull
