És gairebé artística la capacitat que hem tingut els homes homosexuals per rebutjar-nos i ferir-nos. Això deia, en essència, l’Enrique Aparicio a un dels nostres programes preferits de les primeres temporades del Col·lectius en Xarxa, que vam anomenar “El desig”.
I és que, ara que la calor s’intensifica i els nois s’enamoren cal que ens preguntem: què hi ha de natural i què hi ha de construït en el desig i tot el que l’envolta? Se’ns ensenya a desitjar? Quins cossos aprenem a considerar desitjables?
“Què hi ha de natural i què hi ha de construït en el desig i tot el que l’envolta?”
Per nosaltres, la resposta és un sí rotund: el desig es construeix i té lloc en un moment i un context específics. La pressió estètica és un mal transversal, amb unes arrels profundes, que alimentem pràcticament sense adonar-nos-en, com si fóssim dins d’un torrent gairebé irrefrenable o atrapats en una cadena de muntatge que no s’atura.
En el col·lectiu d’homes gais i bisexuals —que és el que coneixem millor—, aquesta pressió estètica pot arribar a ser desmesurada, i fins i tot passar-se de frenada. Deixant per a un altre moment la crítica a l’espai simbòlic que ocupem els homes del col·lectiu, avui parlem de l’espai físic que aquests dies ocuparan a les platges, a les piscines i sobre les carrosses de moltes celebracions del Pride: grups d’amics que semblen tots la mateixa persona, com si haguessin anat a fer un càsting per interpretar el mateix paper. Potser molts no duran samarreta, però, sens dubte, tots lluiran aquelles ulleres de ciclista ben grans.
“La pressió estètica és un mal transversal, amb unes arrels profundes, que alimentem pràcticament sense adonar-nos-en”
No oblidem les festes del juliol amb grans cartells publicitaris amb nois en banyador, on no saps si el que et diuen és que, si hi vas, veuràs aquest tipus de nois, o si, per anar-hi, has de tenir un físic com el d’aquests nois. I és que, a l’entorn marica, la millor forma d’entrar a la normativitat és posar-se molt fort.
Proliferen a les xarxes les teràpies, les estades de meditació i els retirs de silenci adreçats a homes que volen reeducar-se o canviar la forma com estableixen vincles amb altres homes. Sovint es presenten com una mena de píndola per pal·liar el malestar que ens provoca la manera com, des del col·lectiu d’homes gais i bisexuals, reproduïm el sistema de gèneres heteropatriarcal dins del nostre entorn.
“Grans cartells publicitaris amb nois en banyador, on no saps si el que et diuen és que, si hi vas, veuràs aquest tipus de nois, o si, per anar-hi, has de tenir un físic com el d’aquests nois”
L’escala de com estàs de fibrat és el nostre body count o el nostre “dona de valor elevat” aplicat als homes gais i bisexuals. En definitiva, és el que anomenem capital sociosexual.
A les aules arriben casos a edats cada cop més primerenques i els TCA augmenten de forma sistèmica i creixent, amb un impacte més fort en joves i dones, però també amb una incidència notable entre homes.
“Mentre el capitalisme i el patriarcat ens té preocupats i preocupades pels nostres cossos, també ens té desmobilitzats”
El feminisme ha jugat un paper importantíssim i ens ha ajudat a situar i aclarir conceptes. Hem passat de parlar d’obsessió estètica, als anys 90 i 2000, a parlar de pressió estètica en els darrers anys, situant el focus en el context social i estructural que imposa ideals de bellesa —especialment entre les dones i les persones del col·lectiu LGBTIQ+— i apartant-lo d’aquella mirada punitiva, que retratava la persona afectada com algú excessivament preocupat pel seu físic i la seva imatge personal.
No ens prenguem aquesta crítica a la valenta. Sens dubte també és una autocrítica, perquè aquí ningú no se’n salva. Cada corporalitat viu la gordofòbia de maneres diferents. Cal despertar la consciència, prendre decisions i fer-nos preguntes: quins perfils seguim a les xarxes? Quins missatges ens arriben a través de la publicitat? Fins a quin punt li seguim el joc a la pressió estètica? Perquè, mentre el capitalisme i el patriarcat ens té preocupats i preocupades pels nostres cossos, també ens té desmobilitzats.
Manel Ferrer i Lluís Rodríguez, periodistes de Col·lectius en Xarxa de Premià Mèdia i La Xarxa +
Ser-hi o no ser-hi? Aquesta és la contradicció
