Barcelona de nit. Foto: Javier Bosch, Unsplash
Jairo, 42 anys. Home cis gai, viu a Barcelona des de fa 10 anys.
Controla la postura, l’olor i el temps. La tristesa que es noti poc i que no sembli vulgar. Les llàgrimes sense gemecs i amb poc públic. L’orgasme entre els decibels permesos i els pits censurats a Instagram. L’erecció ben dura i la vagina humida, la gola sense reflex, el tracte rectal esterilitzat i les ungles immaculades. El sexe que no sigui poc i que no sigui massa.
Les paraules ben pronunciades, sense dubtes, sense pleonasmes, sense dislèxia, a temps, precises i sense tartamudejar. Si estàs prenent estrògens, la barba absent i la veu no tan greu, no fos cas que no siguis com ells volen que siguis. L’alè suau pel petó del matí i per a la salutació després d’hores de feina.
A l’armari: el desig d’allò que et resulta humiliant i excitant, acompanyat de la vergonya que sorgeix en caure-hi.
Aquella versió teva que t’espanta per no ser com creus que ets, com t’han dit que has de ser; i la versió que ha d’estar, amb sort, vuit hores a la setmana i de dilluns a divendres, dissociada i amb les emocions reprimides.
A l’armari: el desig d’allò que et resulta humiliant i excitant, acompanyat de la vergonya que sorgeix en caure-hi.
Dir a temps “m’agrades”, no en el moment en què ho sents, sinó en el que no l’espantis, en el precís instant en què l’altre ja t’ha conegut prou perquè prengui una decisió, el moment en què creus que et correspondrà. Però si no ho fa, si no sent el mateix, aleshores és culpa teva perquè t’enamores molt de pressa, perquè ets intens, perquè esculls malament i perquè ho intentes.
El gimnàs, les rutines domèstiques, els somnis que ja no compliràs, els dols amb saldo en vermell i la soledat als quaranta que no és la mateixa que als trenta o als vint.
La faldilla que no et poses per les cames primes, el banyador que evites pel cul caigut i el cos que fa mal. Li fan mal les lumbars i la planta dels peus. Li fan mal els rebuigs i les expectatives teves i d’altres que no compleixes. La veu davant el mirall que et castiga pel greix de més, per la pell que ja no és tan tensa i pels cabells blancs que apareixen. Amazon i els influencers que ofereixen fer-la callar amb productes, subscripcions mensuals, molt d’esforç i disciplina. Perquè tu pots i només tu ets amo del teu destí.
Les desenes de relacions trencades i intents de conèixer algú que et persegueixen i se t’apareixen, com fantasmes a Tinder, a les stories d’un amic en comú, o en alguna web de fetitxes on ofereixen a d’altres el que tu els vas ensenyar o busquen fer el que mai van fer amb tu. Fantasmes que et trobes al carrer que porta a casa teva, al FIRE, a la plaça Universitat o al bar on una vegada vas ser jove i feliç, però que ara només et produeix una calor enganxosa que la teva sobrietat no et permet suportar.
Dir a temps “m’agrades”, no en el moment en què ho sents, sinó en el que no l’espantis, en el precís instant en què l’altre ja t’ha conegut prou perquè prengui una decisió, el moment en què creus que et correspondrà
Les vegades que has cantat “Dancing on My Own” mirant aquell noi que encara té la seva olor a la teva samarreta i que fa uns dies et besava a tu i ara besa a un altre. Les mini ruptures que fan mal quan s’acumulen. Com ets de maldestre per connectar, com són de maldestres els altres; el pes dels traumes i de l’absència o presència dels pares. Disney i el desig de complir les expectatives de la mare i el pare. Casar-se, reproduir-se i caminar directament cap a la mort. El murmuri que et presagia un final tràgic: arribaràs a la mort sense un llegat, sense haver guanyat el Premi Nobel de Literatura o una temporada de Drag Race; haver participat a Eufòria o, pitjor encara, sense arribar als 5.000 seguidors a Instagram. L’ansietat que t’adverteix que t’incineraran amb les mans buides i sense haver demostrat que, malgrat ser el fill queer, vals molt.
Els amics canviant, trobant els seus camins i desapareixent de les tardes de tardor, dels dies de Sant Jordi junts travessant passeig de Gràcia i les nits de Sant Joan demanant desitjos al foc i romanent units. La família escollida mutant i tu aterrit, quiet i amb por perquè ells són la teva llar. No vols perdre’ls, no vols perdre’t i no vols perdre una família de nou. Però ets prou gran per saber que això pot passar, perquè ja t’ha passat abans. Has tingut altres germans i germanes escollits amb els quals et vas prometre estar sempre junts, però de la gran majoria només queda un whatsapp de la nit de Cap d’Any amb una frase que mai arribarà a materialitzar-se: “ens veiem aviat”.
Els cinemes Comèdia tancant i passeig de Gràcia disposat per a la Fórmula 1. El preu del lloguer, la hipoteca, les pensions que comencen a preocupar-te perquè ara que les tens més a prop les veus amb menys claredat. Les Filipines, abans nudista, ara tèxtil patrocinada per Adidas i amb una o dues “cerveses beer” entre el soroll de cada avió.
Has tingut altres germans i germanes escollits amb els quals et vas prometre estar sempre junts, però de la gran majoria només queda un whatsapp de la nit de Cap d’Any
Els nois joves a qui ara agrades, però amb qui no saps connectar. La guerra i els gatillazos. La crisi dels quaranta que encara portes a sobre i els flaixos informatius que t’avisen que n’hi ha una altra als cinquanta. La teva construcció de la identitat, les teves deconstruccions, la teràpia que costa i el temps que no és suficient.
Els llibres per llegir, les pel·lícules encara no vistes i les ciutats que t’esperen, eslògan d’un consumisme asfixiant del qual el FOMO et fa part encara que no ho vulguis. Les cançons que no coneixes perquè el teu gust musical porta un retard de vint anys, els petons que no li vas fer al noi que et va dir: “millor siguem amics”. El Grindr extra amb més de 600 perfils, els vaixells que arriben a port amb milers de turistes que troben el sexe com a atracció d’interès de Barcelona. La vida al centre, la literatura i el cinema de les cases rurals amb encant, on tot canvia, on tu canvies i el buit se’n va. Les parelles buscant un tercer, els chils, els homes que coincideixen a Montjuïc i tu que no acabes de trobar-te a tu mateix.
El teu amic de seixanta anys, ple de vida, que et diu: “calma, encara et queden moltes coses per viure”. Les paraules del teu terapeuta durant els últims cinc minuts de la sessió, a la qual vas arribar tard perquè una vegada més la ronda Sant Antoni està en obres i la línia lila està tancada.
—Respira, deixa el control. El teu cos sap com regular-te, escolta’l. Què et diu?
—Plora.
Les llàgrimes, la pau, el present i, enmig del caos, la brúixola: sentir i desconstruir on fa mal.
Andrey Montero, escriptor i membre del Ram de l’Aigua. Instagram: @andreymontero.escritor
Dansar amb el dol
