El meu cos ocupa la seva tendresa. Ella ja no hi és i, tot i que ja no podia ballar, la recordo. Quan ho fèiem de petits. (…) [M]’he matxacat el cos perquè em va bé i perquè no vull pensar. Tenir la ment ocupada, fer exercici físic, cardar, ballar són coses que m’ajuden a portar aquests dies de merda des que tu no hi ets, mamá. La ferida es quedarà amb mi i tu seràs amb mi sempre, lluny de l’oblit.
Això vaig escriure el primer dia que vaig anar a classe de dansa contemporània després de la mort de ma mare. Dimecres a dos quarts de deu de la nit, l’Alba, la meravellosa profe, ens va donar un tros de paper per escriure el que sentíem després de moure el cos durant una hora i mitja.
La mort és un canvi, però el canvi és vida, cantava la Magalí Sare. I així ha de ser, però no sabem com fer-ho, no sabem com acompanyar l’altre, ningú ens ha ensenyat, no pas a patir la malaltia i la mort de la persona que més estimes sinó a viure amb la mort.
Perquè quan tot passa, quan el dia del funeral acaba, la gent que estimes i també la gent que no saps què hi pinta allí marxa i et quedes sol, has d’aprendre a viure de nou, has de construir un nou noi que arrossega una pèrdua que no sap quan ni com podrà encaixar.
“Soc conscient que soc un privilegiat, que soc de classe obrera, però em puc permetre una sessió de psicòleg de tant en tant”
Has de bregar amb el dolor, un dolor que pot arribar a ser físic. Has d’aprendre a com fer front a les nits de farra que es tornen amargues i penses, què merda faig jo aquí. Has de respondre als com estàs de sempre, i ara no et surt respondre tot bé. Has de gestionar totes les feines legals amb un compte enrere de sis mesos perquè si no el sistema et fica una multa. Has de continuar produint, quan el cos només et demana parar màquines i fugir ben lluny.
Vaig provar un grup de dol, vaig tornar a teràpia, vaig plorar veient Llegat al teatre, Desconocidos al cinema, escoltant Amor particular en bucle o llegint Ofert a les mans, el paradís crema i vaig trobar a l’art les llàgrimes que tant costaven d’arribar perquè estàs paralitzat, vaig guarir-me amb els amics, vaig enfrontar-me a un sistema que et dona pastilles i que et diu «has de patir això» tot i que no tinguis les eines per fer-ho.
I jo soc conscient que soc un privilegiat, que visc a Barcelona, una ciutat en la qual puc ser jo i viure la meva sexualitat plenament, que tinc una xarxa que em recolza, que soc de classe obrera, però em puc permetre una sessió de psicòleg de tant en tant. Però què passa amb les persones que estan per sota, què passa amb el precariat que no es pot agafar una baixa perquè potser el foten fora, que no té els recursos o el que sigui per a poder anar a teràpia, que no té res més enllà de la caixa d’ansiolítics?
“I al final, pensem en la fortalesa que desconeixíem que teníem, a tirar endavant, en els bons records amb la persona, perquè sé que, malgrat que el camí del dol sigui llarg, sinuós i pedregós, s’arriba a això”
Cal conversar de salut mental, però cal també que es reflexioni sobre la mort, que el tema deixi de ser tabú i la gent sàpiga què fer i com continuar endavant després de la mort de l’ésser estimat. Per a tenir consciència que estem vius i que hem de continuar esprement aquesta vida.
I al final, pensem en la fortalesa que tenim, que desconeixíem que teníem, pensem a tirar endavant, pensem en els bons records amb la persona, perquè sé que, malgrat que el camí del dol sigui llarg, sinuós i pedregós, s’arriba a això. I parlem-ne.
Fran Lagunas, filòleg i vocal del Ram de l’Aigua.
Dols queer del MNAC
