Il·lustracions d’Isabel Franc i Rosa Navarro, autores de ‘Darrere les persianes’. Il·lustracions: Rosa Navarro
Isabel Franc i Rosa Navarro són les autores de Darrere les persianes, una novel·la gràfica que fa un recorregut per la història de les lesbianes a Barcelona. Una memòria conservada a través del boca-orella i desconeguda pel públic majoritari. Franc és la guionista i investigadora i Navarro, la il·lustradora. Plegades han fet aquest còmic que vol apropar la realitat lèsbica invisibilitzada especialment a les noves generacions. La presentació tindrà lloc el 20 de maig a les 18 hores al Centre LGTBI de Barcelona.
De què tracta Darrere les persianes?
Franc: Se centra en la ciutat de Barcelona i explica la història silenciada de les lesbianes a través de dues estudiants de màster que fan el seu Treball Final sobre el tema. Volíem que Darrere les persianes apropés la que va ser la realitat de les lesbianes a la gent jove. Hi ha una introducció del silenci històric des de la poeta Safo i fins a la tenista Martina Navrátilová i després ens endinsem en com van viure les lesbianes des d’abans de la Guerra Civil, durant la República, per continuar amb la foscor de la dictadura, la repressió franquista a través del Patronato de Protección a la Mujer, la transició, l’esclat dels anys noranta i l’aprovació de la llei del matrimoni igualitari.
Per què creieu que ha sigut interessant fer una novel·la gràfica?
Navarro: Crec que és un format més proper a les noves generacions i una manera més didàctica d’apropar la història. Hi ha molts llibres que parlen de la història de les lesbianes, però nosaltres volíem apropar-nos especialment a la gent jove.
Franc: De totes maneres, va ser una idea de la Maria Giralt, ella va concebre Darrere les persianes com una novel·la gràfica, així que va buscar guionista i dibuixant.
Portada de ‘Darrere les persianes’. Il·lustració: Rosa Navarro
Una de les raons per fer el còmic és mostrar aquesta història invisibilitzada, però no només ho és per la gent jove, la major part de la gent tampoc deu conèixer ni quina era la realitat ni quines eren les referents. Per què han sigut invisibles?
Franc: Cal dir que sobretot que són invisibles pel públic generalista, les lesbianes les coneixíem. La raó per la qual són invisibles és que, per una banda, hi havia la repressió de la dictadura, on tot allò que se sortia de la norma era castigat. Però per l’altra, l’amor entre dones ha estat històricament invisibilitzat perquè qüestiona el patriarcat i el posa en perill. Al patriarcat li fa molta por que les dones puguin ser absolutament autònomes i independents fins i tot a l’hora d’estimar i de procrear. Les relacions homosexuals entre homes han estat perseguides, però a les dones ens han castigat d’una manera encara pitjor, que és amb el silenci. I allò que no s’anomena no existeix.
“Volíem que Darrere les persianes apropés la que va ser la realitat de les lesbianes a la gent jove”
Al llarg de la investigació i la creació de Darrere les persianes, hi ha hagut algun aspecte que us hagi sorprès especialment?
Navarro: En el meu cas, jo soc lesbiana, i no gaire jove, i hi havia molta part d’aquesta història que desconeixia completament, sobretot la part més local de Barcelona, que, per altra part, és la que més té a veure amb mi. Tots els personatges dels quals parlem, com ara la Irene Polo o l’Anna Maria Martínez Sagi, jo no els coneixia, ni tan sols n’havia sentit a parlar d’elles. I, per altra banda, també és una història invisibilitzada perquè no hi ha fotos ni cap patent que existissin aquestes dones. Tot el que sabem d’aquella època és gràcies al boca-orella i la comunicació verbal.
Franc: A més, és una història que si ha rescatat algú són precisament les mateixes dones feministes i lesbianes. Del que se’n parla una mica més des de fa uns pocs anys és del Patronato de Protección a la Mujer, on anava tot allò que el franquisme considerava que es desviava i que era molt greu. Jo n’havia sentit a parlar, però quan vaig estudiar el tema em va sobtar la crueltat i la duresa d’aquestes presons encobertes.
Ho heu comentat, gran part de la informació sobre la història de les lesbianes que hi ha gràcies al boca-orella. Com ha sigut fer la investigació quan tot del que disposem és la comunicació oral?
Franc: Ara, per sort, el que tenim és també el Centre de Documentació de Ca la Dona, on hi ha molts arxius privats, i és un dels llocs on hem pogut anar a buscar informació. Un altre mètode ha sigut a través d’entrevistes personals amb les protagonistes o amb companyes, així com persones de l’activisme feminisme o lesbià.
Vinyeta de ‘Darrere les persianes’. Il·lustració: Rosa Navarro
Per què creieu que és important una novel·la gràfica com Darrere les persianes?
Navarro: Perquè no s’ha fet abans i perquè encara que sembli que la gent rep tot allò al voltant del col·lectiu LGTBI+ de manera oberta, la realitat és que encara hi ha moltes mancances. Una de les coses que em va commoure més és que quan vaig dibuixar el mapa de Barcelona per indicar on eren els bars, les llibreries i els locals especialitzats per dones lesbianes, em vaig adonar que de tot això ara no en queda res. Són llocs que s’han perdut i a mi em fa pena, calen espais segurs per dones. És un debat que tinc amb la gent jove, perquè jo trobo a faltar un ‘gueto lèsbic’. Ara hi ha espais LGTBI+ generalistes, però en la meva opinió se’ls acaben menjant els homes gais.
Franc: Al final, una cosa no treu l’altra, hem arribat a una situació que volíem, i és que tu puguis fer-te un petó i anar agafada de la mà de la teva companya. Tu has dit ‘gueto’, però jo dissenteixo amb aquest terme. Oi que hi ha llibreries especialitzades en muntanyisme o el club d’amics del pedal per anar en bicicleta? Això són guetos? No. Doncs per la mateixa raó, encara que jo estigui ‘normalitzada’, vull espais segurs, de convivència i d’harmonia entre dones.
I per acabar, per què vau escollir Darrere les persianes com a títol de la novel·la gràfica?
Franc: Perquè és un dels lemes que es cridava en les primeres manifestacions LGTBI+: “hi ha lesbianes, darrere les persianes”, tot i que en realitat es deia en castellà. I també es cridava: “hi ha maricons, darrere dels balcons”. Totes dues frases surten en una escena d’una manifestació de la novel·la gràfica.
Consuelo García del Cid: “El franquisme i el Patronato van fer un genocidi contra les lesbianes”
