En aquest article parlo de les persones aromàntiques i asexuals conjuntament, des de la meva experiència personal, però no sempre van lligades, i es pot ser l’un sense l’altre.
Quan la meva cosina ens va dir que estava sortint amb una noia, la meva tieta li va assegurar que mentre hi hagués amor era igual amb qui fos. Que l’únic important era que estava enamorada i que havia trobat la persona que la feia feliç. Tot i que el sentiment era d’acceptació incondicional, a mi simplement em va fer pensar en com de lluny són la majoria de persones de concebre l’existència de l’asexualitat i l’aromanticisme, i encara menys de veure-ho com a alguna cosa de la qual es podria estar orgullós.
Des de ben petitis se’ns ensenya que el final feliç —la cosa a la qual hauríem d’aspirar totis— és trobar l’amor romàntic. A poc a poc la visió d’aquest s’ha anat expandint per incloure realitats més diverses, però el final feliç continua sent el mateix: trobar la teva persona, el teu gran amor.
Potser la pel·lícula ja no s’acaba amb la princesa casant-se amb el príncep, però sí amb lis dos protagonistes finalment juntis. I si tenen uni amigui cada uni, ellis també. I aquell home gran que només sortia en una escena? Acaba ballant amb l’àvia del protagonista, i seran parella en la seqüela. De fet, un gran nombre de pel·lícules es basen en el fet que una dona amb una feina que li motiva, un bon salari i un grup d’amiguis a lis quals veu regularment no pot ser feliç si no té una parella.
“Es parla de l’atracció sexual com una cosa inherent a totis. Com et plantes i dius que tu no? Que no només no ho sents, sinó que no tens cap interès a sentir-ho?”
Es parla de l’amor com el que ens fa humans. De l’atracció sexual com una cosa inherent a totis. De les persones com a “mitges taronges”, incompletes fins que no trobem l’altra meitat. Pot prendre formes diferents, però al final del dia és el que tothom sent —el que tothom desitja. Com et plantes i dius que tu no? Que no només no ho sents, sinó que no tens cap interès a sentir-ho?
Hi ha potser sis persones que no hagi conegut en entorns explícitament asexuals que saben que ho soc. Quatre d’elles són de la meva família més propera. A les altres dues només els ho vaig dir sabent que coneixien el que era l’asexualitat, i perquè van sortir de l’armari elles primer. Inclús en entorns on diverses persones són obertament queer, si no es parla explícitament de l’asexualitat, no ho menciono.
Pot semblar exagerat —i admeto que no soc una persona que comparteixi coses personals fàcilment—, però la meva reticència a parlar sobre ser asexual no és excepcional.
“Inclús en entorns on diverses persones són obertament queer, si no es parla explícitament de l’asexualitat, no menciono que soc asexual”
Segons un estudi dut a terme per Yasmin Benoit en col·laboració amb Stonewall, les persones asexuals són menys obertes amb la seva sexualitat en comparació a la mitja de persones LGTB+ en tots els seus entorns. Per fer-vos una idea, de les persones enquestades només un 5,7 % va respondre que havien dit que eren asexuals als familiars amb els quals no vivien, mentre que la mitjana per a la resta d’orientacions era del 21,5 %.
Això es deu a un gran nombre de factors: por a reaccions negatives, una patologització de l’orientació —en especial pel que fa a entorns mèdics i de salut mental—, risc d’assetjament sexual i, com a molt mínim, la quasi garantia d’una sèrie de preguntes incòmodes i inapropiadament personals (si algú us diu que és asexual, si us plau, no li pregunteu si es masturba).
Però en el fons, tots són el resultat d’un mateix problema: la desconeixença generalitzada de l’asexualitat, l’aromanticisme i tot l’espectre d’orientacions que hi ha sota d’aquest paraigües.
És aquesta desconeixença la que m’ha portat a escriure aquest article. Perquè sí, vivim en una societat sobresexualitzada i on la solteria es veu com una etapa temporal. I sí, un sol article no canviarà gran cosa. Però poc a poc podem anar visibilitzant —i normalitzant— l’asexualitat. Podem donar-la a conèixer, perquè a la pròxima persona asexual que vingui li sigui més fàcil parlar-ne.
Mar Viader, membre de l’Associació Catalana d’Asexuals
