Si hi ha una microetiqueta impugnada i minuciosament debatuda de l’espectre de l’asexualitat és sens dubte la demisexualitat. La demisexualitat, que forma part de l’espectre de l’asexualitat, fa referència al fet que una persona només experimenti atracció sexual secundària, és a dir, que només pot arribar a sentir atracció sexual cap a una persona després d’haver-hi establert un vincle profund. I, atenció, això no vol dir que una persona demisexual necessàriament hagi de sentir atracció sexual per qualsevol persona amb la qual tingui un vincle romàntic. Per exemple, és possible que només li passi fins i tot un cop a la vida. Per a una persona demisexual, sentir aquesta atracció sexual secundària pot ser una experiència nova i fora del que és comú.
Sovint, les persones al·losexuals —aquelles que senten atracció sexual habitualment, el que es considera la norma— poden arribar a la conclusió equivocada que ser una persona demisexual és escollir “esperar la persona correcta amb qui tenir sexe”. Però el que passa és que, si ets demisexual, directament no pots sentir atracció sexual cap a algú si no hi tens un vincle. És, per dir-ho d’una manera clara, físicament impossible per a aquesta persona veure algú pel carrer i sentir-hi atracció sexual. És a dir, la demisexualitat parla d’unes condicions molt concretes en les quals podria arribar a aparèixer un tipus d’atracció secundària.
“Obre la teva ment a nous coneixements i a realitats amagades per la normativitat”
L’altre dels pseudoarguments que més s’utilitzen en contra del terme demisexual és que resulta “normal en les dones” i que és “normal que no vulguin tenir sexe amb una persona sense conèixer-la”. Pensar que la demisexualitat és “el que totes les dones senten perquè elles no tenen tant desig sexual com els homes” forma part d’un pensament sexista. Sovint, el pensament purità i el sexisme oposicional creen la percepció que les dones tenen menys desig sexual, cosa que no és veritat. Sentir atracció per algú però escollir no actuar és quelcom diferent de ser demisexual. Una persona demisexual pot tenir una parella romàntica i mai no arribar a sentir-hi atracció sexual o sentir-la quan ja fa que dura mesos o anys. De fet, les actituds que es tenen enfront de qualsevol part de l’espectre de l’asexualitat parlen dels prejudicis que encara té la nostra societat cap a tot el que se surt de l’heteronormativitat, l’amatonormativitat i l’al·lonormativitat.
“Us convido a llegir sobre l’asexualitat, sobre les microetiquetes que expliquen la varietat dins de la nostra comunitat”
Si la teva reacció al fet que una persona expliqui la seva posició dins de l’espectre de l’asexualitat és de rebuig a deixar que les persones asexuals —siguin del tipus que siguin— formin part del col·lectiu LGTBIA+, el meu amable suggeriment és quelcom que farà la vida de qualsevol persona més feliç i plena: obre la teva ment a nous coneixements i a realitats amagades per la normativitat. Dividir la gent dins de la seva diferència sempre ha estat l’eina dels qui volen debilitar moviments que lluiten per la llibertat plena de cada ésser humà de ser la seva versió més genuïna i feliç mentre duri el seu temps en aquest món. Us convido a llegir sobre l’asexualitat, sobre les microetiquetes que expliquen la varietat dins de la nostra comunitat i també a demanar formacions al respecte.
Així doncs, fer una reflexió sobre l’espectre de l’asexualitat et pot ajudar no només a entendre aquesta lletra exclosa dins del col·lectiu LGTBIA+, sinó a exposar les idees puritanes i sexistes que encara impregnen la nostra societat en una opaca boira d’amatonormativitat i al·lonormativitat.
Dian Juny, membre de l’Associació Catalana d’Asexuals
Ser asexual en una societat hipersexualitzada
