Quan es parla del món laboral i de les persones trans, sovint es fa des de la teoria, les bones intencions o les campanyes institucionals. Però la realitat és molt més crua: el mercat laboral continua funcionant com un mecanisme d’exclusió sistemàtica que ens posa límits abans fins i tot de començar.
“El mercat laboral continua funcionant com un mecanisme d’exclusió sistemàtica que posa límits a les persones trans abans fins i tot de començar”
La discriminació no sempre és explícita. Comença amb currículums que no reben resposta, entrevistes que no avancen sense explicacions clares i processos de selecció que s’aturen just quan la persona trans es fa visible. Per a joves i estudiants, les oportunitats ja són escasses; per a una persona trans, especialment en el sector privat, el mercat laboral es redueix fins a nivells asfixiants.
“Per a una persona trans, especialment en el sector privat, el mercat laboral es redueix fins a nivells asfixiants”
Els llocs de treball de cara al públic continuen sent un mur gairebé infranquejable. L’excusa és coneguda: “Per mi no hi ha cap problema, però els clients no ho entendran”. Aquesta frase no descriu una por, descriu una decisió. Les empreses prefereixen sacrificar drets abans que incomodar ningú. El missatge és clar: la persona trans és el problema, no la transfòbia.
“Les empreses prefereixen sacrificar drets abans que incomodar ningú. El missatge és clar: la persona trans és el problema, no la transfòbia”
Ni tan sols els treballs no presencials estan lliures d’aquest control constant. En feines com la teleoperació, moltes persones trans veuen qüestionada la seva veu, el seu nom o la seva identitat. No s’avalua la professionalitat, sinó fins a quin punt s’encaixa en un model binari imposat. Aquest qüestionament diari desgasta, invalida i acaba passant factura.
Iniciar una transició mentre es treballa continua sent, avui, un risc real. Canvis de tracte, aïllament, pressions, comentaris i, massa sovint, acomiadaments. La llei existeix, però no sempre protegeix. Denunciar pot significar perdre la feina igualment, amb un cost emocional i econòmic enorme.
“Iniciar una transició mentre es treballa continua sent, avui, un risc real. Canvis de tracte, aïllament, pressions, comentaris i, massa sovint, acomiadaments”
Quan un jutge reconeix un acomiadament improcedent per discriminació, la resposta acostuma a ser una indemnització. Però una indemnització no garanteix futur. Acceptar-la pot semblar una sortida, però sovint és una trampa: quan els diners s’esgoten, la persona trans torna al mateix mercat laboral que ja l’havia expulsat. La justícia compensa, però no transforma.
“Quan un jutge reconeix un acomiadament improcedent per discriminació, la resposta acostuma a ser una indemnització. Però una indemnització no garanteix futur”
Les conseqüències són devastadores: precarietat cronificada, depressions, ansietat i una desconfiança profunda en una mateixa. No és una suma de fracassos individuals, és un fracàs col·lectiu.
Per això els cupos laborals per a persones trans no són un privilegi, sinó una necessitat. Sense mesures estructurals, parlar d’igualtat és mentir. Treballar no hauria de ser un acte de resistència. Però mentre el sistema no canviï, per a moltes persones trans continuarà sent-ho.
Gina Serra Insua, presidenta d’ATC Llibertat i membre de la Federació Plataforma Trans
Les persones grans trans arrosseguem una vida marcada per l’exclusió
