A mitjans de maig es va celebrar el Dia Internacional contra la LGTBIfòbia per commemorar la desclassificació de l’homosexualitat com a malaltia per part de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ara fa trenta-quatre anys. Tanmateix, l’orientació sexual i la identitat de gènere continuen sent un motiu pel qual moltes persones es veuen obligades a fugir dels seus països i buscar refugi per poder viure. Actualment, 61 països criminalitzen per llei les persones LGTBI+, és a dir, un de cada tres, tal com mostra el darrer informe de l’Associació Internacional de lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersexe (ILGA). En onze d’aquests països (Brunei, l’Iran, Mauritània, Nigèria, l’Aràbia Saudita, Somàlia, els Emirats Àrabs Units, el Iemen, el Sudan, Uganda i Qatar) encara és aplicable la pena de mort a persones que mantenen relacions sexoafectives amb persones del seu mateix sexe o gènere, i en la resta, més de la meitat de les penes màximes aplicables superen els 10 anys de presó. A més, en alguns estats, tot i que l’homosexualitat no es penalitzi, les autoritats exerceixen diferents formes de persecució i discriminació, fet que legitima un context social amb una elevada LGTBIfòbia que estigmatitza les persones del col·lectiu.
De fet, les organitzacions socials constatem que cada vegada arriben més persones fugint de possibles penes de presó o de condemnes a mort en els seus països d’origen a causa de la seva orientació sexual o identitat de gènere. La Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) ha acompanyat durant els primers quatre mesos del 2024 un total de 46 persones de diferents orígens que han sol·licitat asil a Catalunya per haver patit LGTBIfòbia. Finalment, cal destacar que, tot i que la gran part d’Estats del món no persegueixen les persones LGTBI+ a nivell institucional, només el 33% tenen legislacions i normatives que garanteixin i protegeixin els seus drets.
Tot i que l’estat espanyol és un dels països que compta amb una legislació protectora dels drets de les persones LGTBI+, les persones sol·licitants d’asil, refugiades i migrants del col·lectiu continuen veient com es vulneren els seus drets dia a dia. D’una banda, de la mateixa manera que altres persones refugiades, tenen nombroses dificultats per aconseguir arribar al territori europeu a causa de l’absència de vies legals i segures per sol·licitar asil, així com per obtenir una cita per formalitzar la sol·licitud de protecció internacional una vegada han arribat al territori. D’altra banda, s’enfronten a obstacles específics, ja que tant el procediment d’asil com el sistema d’acolliment presenten una sobreestandardització de processos, fet que provoca que no es tinguin en compte les necessitats específiques de les persones que sol·liciten asil per la seva orientació sexual o identitat de gènere. A més, la falta de formació dels diferents actors que intervenen amb les persones sol·licitants d’asil i refugiades LGTBI+, especialment dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, en diversitat, interculturalitat i drets humans provoca que en moltes ocasions es posi en dubte la credibilitat del relat dels sol·licitants o se’ls exigeixi aportar proves documentals que no estan contemplades en la legislació. L’Agència Europea d’Asil ha assenyalat que el desconeixement de les lleis anti LGTBI+ dels països d’origen per part dels entrevistadors i dels instructors dels expedients pot donar lloc a sol·licituds infructuoses.
“L’orientació sexual i la identitat de gènere continuen sent un motiu pel qual moltes persones es veuen obligades a fugir dels seus països”
També és necessari visibilitzar que, a més de les dificultats en relació amb el procediment d’asil, les persones LGTBI+ pateixen una doble discriminació durant el seu procés d’inclusió social als territoris d’acollida, perquè a Catalunya també s’enfronten a discriminacions a nivell social, així com en l’accés a feines o a habitatges dignes, per la seva orientació sexual o identitat de gènere, a més de la seva situació migratòria. Segons l’últim informe de l’Oficina per a la No Discriminació de Barcelona, el principal motiu de discriminació continua sent el racisme i la xenofòbia, seguit de les discriminacions per LGTBIfòbia –amb una especial incidència en la discriminació de persones trans–, produint-se en tots dos casos vulneracions del dret a la integritat física i moral, al treball, a l’habitatge i a la prestació de serveis públics.
Així, tot i que les administracions públiques han posat en marxa en els últims anys mesures contra la discriminació i de suport a les persones LGTBI+, cal continuar treballant perquè aquestes mesures arribin a totes les persones del col·lectiu. Són necessaris nous mecanismes, recursos i serveis que permetin un acompanyament integral de les persones sol·licitants de protecció internacional per orientació sexual i identitat de gènere. Alhora, fa falta continuar treballant per formar en antiracisme i feminisme interseccional els i les professionals que intervenen amb persones sol·licitants d’asil i refugiades, així com sensibilitzar la ciutadania per continuar trencant prejudicis i estereotips LGTBIfòbics i racistes, presents cada cop més a causa de l’augment de la presència mediàtica dels discursos de partits i organitzacions d’extrema dreta que dificulten enormement l’accés a drets a les persones refugiades LGTBI+.
Adrián Vives, coordinador d’Incidència Política i Participació Social de la CCAR
Dissidències no blanques
