“Que no soc una dona?”, es preguntava Sojourner Truth, una dona negra nascuda esclava, en una convenció de dones a Ohio el 1851. Un segle i mig més tard, Nell Irvin Painter ho emmarcava perfectament: “En un moment en què la majoria dels nord-americans concebien els esclaus com a homes, i les dones com a blanques, hi havia un fet que encara ara val la pena repetir: entre els negres hi ha dones; entre les dones hi ha negres”.
“Que no soc una dona si soc peluda? Que no soc una dona si m’agraden altres dones? Que no soc una dona (com cal) si avorto?”
Perquè ser indiscutiblement dona era un privilegi blanc en aquella època i massa sovint ho és encara. “Que no soc una dona?”, es preguntava gens retòricament Sojourner i, en fer-ho, convertia el feminisme en una força per a la transformació real de la societat.
I l’encertava. Des de llavors, la transformació social feminista no s’ha basat mai a respondre què és una dona, sinó a preguntar-s’ho una i mil vegades. Que no soc una dona si soc peluda? Que no soc una dona si m’agraden altres dones? Que no soc una dona (com cal) si avorto? Què és el feminisme sinó el qüestionament continu i en tots els àmbits del que se suposa que ha de ser i què pot fer una dona i, ja de pas, un home? D’on treu, sinó és d’aquest qüestionament, la immensa força transformadora sobre la persona, el grup, la classe, la societat?
“Què és el feminisme sinó el qüestionament continu i en tots els àmbits del que se suposa que ha de ser i què pot fer una dona i, ja de pas, un home?”
Però de tant preguntar què és una dona hi ha qui cau en la temptació de donar una resposta categòrica. Per exemple, l’activista feminista transexcloent Barbijaputa deia en un article publicat a la seva web: “La identitat no constitueix qui ets, ho fa la realitat material i la teva biologia”.
I s’acaba el qüestionament, senyora. I amb la restricció de l’univers d’identitats i de l’agència de les persones, s’acaben restringint els drets, com en la recent sentència del Tribunal Suprem del Regne Unit, que aprofita aquest suposat ordre natural determinista per regular cossos i drets, per establir qui entra i qui es queda fora de tot arreu, des de les polítiques socials fins als vestidors.
“Amb la restricció de l’univers d’identitats i de l’agència de les persones s’acaben restringint els drets, com en la recent sentència del Tribunal suprem del Regne Unit”
Quan fem de la biologia la causa de les injustícies apuntem a un missatger, per més que sigui un dels principals, i exculpem el patriarcat que la interpreta. A escala legal es deformen el dret al propi cos, els mecanismes de garantia de drets, les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans, fins i tot les del Suprem i Constitucional espanyols.
I en clau social s’esborra la violència patriarcal contra moltes dones, l’apoderament i creixement, el que neix en nosaltres i el que em regalen les altres. S’esborra bona part de la lluita feminista, a sobre, amb un procés d’autovictimització. Barbijaputa deia en el mateix article: “El discurs feminista fa dècades que és atacat per una ideologia neoliberal i capitalista que cala en la societat com l’aigua, i ho fa d’una manera perversa a través de missatges Mr. Wonderful, però amb molta càrrega política com ara: Els drets trans són drets humans”.
“Quan fem de la biologia la causa de les injustícies apuntem a un missatger i exculpem el patriarcat que la interpreta”
La lluita de les dones que són trans passa a ser de Mr. Wonderful. Només és possible la realitat que poden veure els ulls que vigilen des del privilegi del cànon social i l’ampul·lositat de la suposada lògica d’una biologia de la qual saben molt menys del que creuen. Es confon la suma de peces amb el subjecte que es forma amb elles, i s’acaben la llibertat, la lluita, la construcció de noves maneres de ser, de fer i de relacionar-nos.
Afortunadament, i malgrat els altaveus privilegiats que té, el Regne Unit és l’excepció. El feminisme mundial, des de Sud-àfrica fins als EUA, passant per l’Amèrica Llatina, Europa i, per descomptat, Catalunya, és majoritàriament transinclusiu. I anticolonial i antiracista. És cert que no és coherent, que té contradiccions i connivències doloroses, però les sap reconèixer, crec que cada vegada més clarament.
“Afortunadament, el Regne Unit és l’excepció. El feminisme mundial és majoritàriament transinclusiu”
Ho percebem cada dia milers de dones trans d’aquest país: no estem soles. Amb milions de dones més, en aquesta lluita fem el mateix crit: “Que no som dones?” La resposta és la mateixa, dos segles després: “En un moment en què una minoria de dones encara conceben les dones trans com a homes i les dones com a preformades, hi ha un fet que encara val la pena repetir: entre trans hi ha dones; entre les dones hi ha trans”.
Judith Juanhuix, científica i activista trans
Quan l’odi es disfressa de fe: creences, desconeixement i transfòbia
