Com va escriure Òscar Guasch, ens vam convertir en gais perquè no volíem ser mariques. I com algú li va dir a l’amiga Laia Folguera, un dia ens van ficar al llit essent gais i, en despertar, ens havíem transformat en persones LGTBI. Pel camí, havíem resignificat la paraula que durant anys havia servit per insultar-nos, havíem comprès que els nostres malestars tenien un origen interseccional i que tot el tema de les identitats era molt més inestable del que havíem pensat. Ens vam poder casar, vam deixar de morir-nos de SIDA i vam començar a tenir presència a l’acadèmia, seients als consells sectorials i, fins i tot, direccions generals.
A finals dels 80 sortíem molt. Barcelona i Sitges eren una festa sense fi en la qual era possible passar-s’ho molt bé malgrat el VIH, les discriminacions i l’encara limitada institucionalització dels entorns en què ens movíem.
“Els espais d’oci LGBTI han estat escenaris de les nostres històries i han de formar part de la memòria històrica”
Members, Martins, Metro, Gris, kiss, La Luna, Este Bar, Kike, Guinea, Mediterráneo, 33, Bourbon’s, Trailer…. El mapa dels llocs d’ambient era tan extens que la seva llista no cabia en una pàgina de la revista Infogai, que després de 45 anys continua present als bars. Una evidència física que ens recorda que hi ha coses que encara es poden llegir fora de les pantalles.
Quan encara no ens havíem convertit en fotos en aparadors electrònics, anàvem als bars i a les discoteques, que algunes companyes amb més anys anomenaven clubs. I als clubs ens miràvem, rèiem, xerràvem, parlàvem, bevíem, ens drogàvem i follàvem. I ballàvem. Ballàvem molt perquè no només es ballava a la nit. També ho fèiem als balls que el Casal Lambda organitzava a Els Quatre Gats o al Casinet d’Hostafrancs.
“La Trini i la Carmela actuaven i tots nosaltres les aplaudíem i rèiem mentre ens buscàvem. Que fàcil que era acabar les nits sense dormir”
Sembla que la memòria històrica ha de parlar de coses diferents als llocs on ens hem divertit o del que passava abans de 1974. La narrativa sobre el col·lectiu s’ha escrit parlant d’opressions i conquestes, però els espais d’oci LGTBI han estat menys estudiats per les persones, entitats i institucions que treballen en aquest àmbit. I en el nostre cas aquesta no és una qüestió intranscendent, perquè els nostres clubs també han sigut refugis en els quals, a més de lligar, hem construït xarxes de suport i solidaritat. Han sigut escenaris de les nostres històries.
Miquel Porta Villa, persona coneguda pels que ens movíem per Sitges a finals dels anys 80 com la Trini, acaba de rebre un merescut reconeixement. L’entitat Colors Sitges Link, amb qui la Fundació Enllaç manté una excel·lent relació, li ha concedit el V Premi Pepita Zamora. La Trini cantava al bar Planta Baja, el bar de la Carmela, que era molt més que un racó enfonsat de color blau ple de misteris: era el lloc on començàvem les nits. La Trini i la Carmela actuaven i tots nosaltres les aplaudíem i rèiem mentre ens buscàvem. Que fàcil que era acabar les nits sense dormir.
Josep Maria Mesquida, president de la Fundació Enllaç
Som comunitat?
