L’odi no sempre es presenta amb crits ni agressions físiques. Sovint es disfressa amb formes més subtils, però igualment devastadores: un sermó dominical, un discurs educat en un plató de televisió o una opinió compartida a xarxes socials que diu “respecto, però…”. Aquest odi s’alimenta, massa sovint, d’un desconeixement profund sobre què vol dir ser una persona trans, i encara més, de creences pròpies o imposades per institucions que han fet de la culpa, la vergonya i l’exclusió la seva bandera.
“Dir que les persones trans ‘van contra natura’, ‘són una ideologia’ o ‘confonen els infants’ no és una opinió: és odi. I l’odi mata”
Des de fa segles, moltes institucions religioses han contribuït activament a construir una societat binària, heteronormativa i patriarcal. Ens han dit com havíem de ser, de viure, d’estimar i fins i tot de sentir. Han negat l’existència de les persones trans, les han condemnat a l’infern simbòlic i real, i han contribuït a la seva marginació, empobriment i, en massa casos, a la seva mort. El suïcidi de menors trans no és una tragèdia individual, és una conseqüència col·lectiva d’aquest odi socialment construït.
Però la transfòbia no neix sola. Neix del rebuig inculcat des de petits, del silenci còmplice a les escoles, de les bromes carregades de menyspreu, del menyspreu institucional i de la por constant que genera no encaixar dins del que s’espera. No és casualitat. És estructural.
“És hora de deixar de blanquejar discursos que criminalitzen les nostres vides i de tractar com a ‘debat’ allò que és una vulneració de drets humans”
El problema és que l’odi, quan ve en forma de “fe”, es presenta com a veritat inqüestionable. I no, no ho és. La llibertat religiosa no pot ser mai l’excusa per trepitjar els drets fonamentals d’altres persones. Dir que les persones trans “van contra natura”, “són una ideologia” o “confonen els infants” no és una opinió: és odi. I l’odi mata.
“Qui avui calla davant la transfòbia, demà pot ser còmplice del dolor d’una altra persona”
És hora de parlar clar. És hora de deixar de blanquejar discursos que criminalitzen les nostres vides. És hora de deixar de tractar com a “debat” allò que és una vulneració de drets humans. I és hora de mirar de cara la realitat: som persones. Vivim, estimem, treballem, patim i resistim com qualsevol altra. No som una amenaça. La veritable amenaça és el discurs que ens vol fora del mapa.
Educar en diversitat, en afectivitat, en respecte real, és l’única manera de desfer tants anys de mentida i dolor. Cal parlar als infants de les diferents realitats familiars, de les identitats de gènere, de la riquesa de ser qui som. I cal fer-ho sense por, sense censura, sense la vergonya que sempre ha afavorit els qui ens volen invisibles.
“Continuarem alçant la veu, no només per nosaltres, sinó per totes les criatures que mereixen créixer sabent que poden ser qui són, sense por i amb dignitat”
El desconeixement pot ser una excusa una vegada. Però quan es converteix en sistema, ja no és ignorància, és complicitat. I qui avui calla davant la transfòbia, demà pot ser còmplice del dolor d’una altra persona.
No ens resignem. No callarem. Continuarem alçant la veu, no només per nosaltres, sinó per totes les criatures que mereixen créixer sabent que poden ser qui són, sense por i amb dignitat.
Gina Serra Insua, presidenta d’ATC Llibertat i membre de la Federació Plataforma Trans
L’Observatori creu que la sentència al Regne Unit sobre la definició de dona “afavoreix discursos transexcloents”
