Amb 76 anys i més de 25 acompanyant com a mare i voluntària, famílies amb criatures, adolescents i joves que pateixen profundament per no encaixar en les expectatives de gènere assignades en néixer, l’article de Laura Freixas publicat a La Vanguardia el dia 9/5/25 m’ha colpit. No perquè em sorprengui el discurs, sinó perquè torna a situar les persones com a problema, en lloc de reconèixer que el malestar estructural que vivim és causat pel sistema de gènere mateix: una xarxa de normes socials, culturals i simbòliques que condiciona qui podem ser i com podem viure.
Aquest sistema afecta de manera transversal a una gran part de la infància i la joventut: no només a les persones trans o no binàries, sinó a tota la diversitat LGTBIQA+ i a moltes persones amb condició autista o altres formes de neurodivergència. Travessa també aquelles criatures que, tot i voler expressar-se segons els rols de gènere establerts, ho fan d’una manera “massa femenina” o “massa masculina” segons els ulls dels altres. És a dir, l’opressió no només recau sobre qui rebutja la norma, sinó també sobre qui no la pot interpretar “correctament” o no la representa de la manera socialment esperada.
“L’opressió no només recau sobre qui rebutja la norma, sinó també sobre qui no la pot interpretar ‘correctament’ o no la representa de la manera socialment esperada”
Aquest malestar no és cap invenció ideològica. És una realitat viscuda. I la ciència més útil i ètica no és la que observa des de fora, sinó la que escolta, comprèn i ajuda a transformar aquestes condicions de vida. L’article de Freixas contraposa ciència i ideologia com si fossin pols oposats. Però tota mirada científica —fins i tot la més rigorosa— està influïda per valors, per interessos, per context. La ciència no és objectiva si desatén l’experiència de milers de vides ferides pel sistema de gènere.
“La ciència no és objectiva si desatén l’experiència de milers de vides ferides pel sistema de gènere”
És per això que la ciència que avui aporta més valor és la que se centra en el benestar de les persones, la que investiga per què el suïcidi entre adolescents trans o no normatius té taxes tan altes, o per què les persones amb condició autista i altres neurodivergències sovint no poden accedir a una vida digna si no són compreses en la seva expressió de gènere i identitat. Aquesta ciència no és ideològica: és empàtica, responsable i compromesa amb la vida.
Quan articles com el de Freixas qüestionen aquest avenç, sota la bandera d’una falsa neutralitat, alimenten el mateix sistema que produeix patiment estructural. No es pot parlar de “llibertat de debat” mentre es neguen les vivències i identitats de persones que han lluitat tota la vida per ser reconegudes. No es pot parlar de “veritat” si no es vol escoltar la complexitat de la diversitat humana.
“El problema no són les identitats. El problema és el gènere com a sistema imposat”
Acompanyar no és adoctrinar. Acompanyar és ser-hi. És reconèixer quan una criatura pateix per no ser com “hauria de ser”. És estar al seu costat quan el món li diu que no hi té lloc. És ajudar-la a entendre que el problema no és ella, sinó un sistema que castiga qui es desvia del guió establert. I això no ho he après en llibres ni a cap aula: ho he après estimant, escoltant i sostenint.
Per tot això, com a mare, com a dona, com a persona que ha viscut al costat de la diferència, afirmo amb rotunditat: el problema no són les identitats. El problema és el gènere com a sistema imposat. I alliberar-nos d’ell no és ideologia. És supervivència. És vida.
Pepa Nolla Miró, presidenta d’honor de AMPGYL, l’Associació de Famílies contra la Intolerància X Gènere
Quan l’odi es disfressa de fe: creences, desconeixement i transfòbia
