“Vet aquí la nostra victòria, Judith”, em diu una amiga dalt d’una carrossa de l’últim Pride estant. Bé ho sembla: som allà, desfilant triomfalment les nostres identitats, que creixen orgulloses de les cendres de les misèries que van patir les nostres mares trans i els nostres avis mariques. És evident que estem vivint la representació d’una victòria.
I tot i així, tinc l’ombra del dubte. Em venen al cap moltes persones amb més d’una lletra a la motxilla que mai s’acostaran a un Pride. Són les que no poden ni volen aïllar les etiquetes LGBTI de les altres etiquetes que els marquen la vida. ¿Com podem sentir com a pròpia, es pregunten, una victòria que és aliena a la lluita de classe, tanca els ulls al racisme, oblida les neurodivergències, ignora les jerarquies en el “col·lectiu”, no desafia el cànon estètic o mostra una connivència servil al poder polític? Els dono la raó: ¿és realment suficient aquesta marea de banderes irisades, decibels, kryolan, purpurina i samarretes imperi per crear un espai segur per a les persones que, a més del sexe-gènere, desafien altres sistemes? Vet aquí, el dubte: de qui és la victòria, si no inclou les persones a les quals la marginalitat en el sexe-gènere, que compartim, les ha abocades també als altres marges, que oblidem?
“Em venen al cap moltes persones amb més d’una lletra a la motxilla que mai s’acostaran a un Pride. Són les que no poden ni volen aïllar les etiquetes LGBTI de les altres etiquetes que els marquen la vida”
La desfilada continua i em carrego de raons. Més enllà del triangle en les interseccionals, no es veuen banderes intersex, i son esporàdiques les no-binàries o les asexuals. De fet, en el meu coneixement, no hi ha hagut una sola carrossa pròpiament trans en tota la història del Pride, tot i que ja es parlava de muntar-ne una fa 10 anys. En canvi, entre altres sorpreses, veig les carrosses d’una marca de cotxes cars d’estètica matxirula, d’aquells que la gent LGBTI mai no comprarem, o de la multinacional de compres en línia més gran del mon, ben coneguda per l’explotació de treballadors i la manca de filtres a l’hora de vendre productes que atempten contra els nostres drets. De qui és la victòria?
També em carrego de raons en l’altre sentit. És just reclamar la lluita universal a una celebració amb carrosses? No excedeix tot això el propòsit inicial d’ocupar i celebrar, almenys un dia a l’any, que existim? Admetem que, com en tots els àmbits socials, en el món LGBTI també hi ha norma i relacions de poder. Per què caldria eliminar-les totalment abans de començar-nos a celebrar?
“De qui és la victòria, si no inclou les persones a les quals la marginalitat en el sexe-gènere, que compartim, les ha abocades també als altres marges, que oblidem?”
Provo de resoldre la contradicció. Estic lluny de ser una hater del Pride, i menys encara del de Barcelona. És essencial que la gent LGTBI+ puguem crear i expressar una cultura pròpia digna d’aquest nom, amb folklore, art, música, llenguatge i fins i tot, com en totes les altres cultures, tabús. El Pride en forma part de ple dret, i no podem renunciar a l’ocupació i celebració socials que, per més ensucrada i system-friendly que pugui resultar, també és necessària i poderosa.
Segur que podem repensar els Prides de les grans ciutats. De fet, crec que és necessari. Però no defugim la nostra responsabilitat: abans cal repensar-nos nosaltres, cadascuni com pugui i, tant com sigui possible, de manera organitzada. Fem que les persones que vam celebrar-nos l’orgull, fos dalt d’una carrossa, ballant pels carrers, o recollides en entorns més segurs, actuem més enllà.
Ja hem deixat l’estiu de la celebració i l’orgull de colors, i s’acosta l’octubre de la reivindicació trans i el novembre de la lluita intersexual i contra la violència masclista. Altres dates vindran durant tot l’any que interpel·laran la penya bollo o les mariques inconformistes. Sempre és bon moment per fer desfilar el nostre orgull i el reconeixement del sistema d’opressions. Creem les condicions durant l’any perquè quan arribi un altre juny, amb les eines de lluita i cures ben esmolades, la victòria sigui, de debò, nostra.
Judith Juanhuix, científica i activista trans
Woke és
