Més d’un cop hem sentit que posar un personatge asexual en una sèrie no té gràcia. Com si la nostra orientació ens fes avorrits per se, com si no poguéssim tenir ni drames ni alegries a la vida, ja que sortim de la norma en les històries “més importants”.
Això fa que, quan he de parlar sobre asexualitat, em trenqui el cap per buscar quelcom que sigui suficient interessant perquè les persones que no són del col·lectiu puguin mínimament empatitzar, per demostrar “Ei, és important que en parlem”.
És difícil escollir què interessa. Sento que hi ha tant a dir, tant a debatre, tantes coses a posar sobre la taula. Però quan tens un límit de temps o un nombre de caràcters, toca fer balanç. Què és el més rellevant? Per a qui?
Avui no faré un decàleg de què és i què no és l’asexualitat, per les que encara no hagin pogut fer una cerca ràpida d’internet. No parlaré sobre les discriminacions i opressions específiques, com si assenyalar la violència diferenciada ens fes més vàlides, com ometent que gran part de les violències que patim tots els col·lectius tenen punts en comú. No parlaré sobre la importància de la visibilització i el que genera estar batallant constantment, aparèixer com a sigla i, alhora, compartir la visió que posar moltes lletres juntes no ens fa estar més organitzades ni sentir-nos part d’una única lluita. No parlaré sobre com és ser asexual i sentir atracció romàntica, o no sentir-la, o no saber si la sents, o que et sigui igual si ho fas o no, ja que el que modula la teva conducta, i la de totes, no és només l’atracció.
“No parlaré sobre com és ser asexual i sentir atracció romàntica, o no sentir-la, o no saber si la sents, o que et sigui igual si ho fas o no”
No exposaré relacions per com han funcionat o deixat de funcionar, per com hi impactava l’asexualitat, o ho deixava de fer, per valorar si és possible una relació «típica» entre una persona al·losexual i una asexual, per donar pistes de què fer i no fer en una relació així, com si dins del col·lectiu fóssim una massa homogènia amb absolutament les mateixes necessitats i problemàtiques. Aquest article no anirà de reapropiar-se personatges històrics, per exemple, Gaudí, ni tampoc de debatre si és oportú imposar unes eines, com pot ser etiquetar en un col·lectiu personalitats i espais socials on no van fer falta. Tampoc parlaré de com encara som un col·lectiu en el qual les persones, abans d’apropar-s’hi, passen per centres de salut, no fos cas que es trobés una causa, i fins i tot quan s’hi apropen, de les primeres demandes és buscar atenció psicològica, no sigui que en veritat no ho ets i tens un altre problema a resoldre. Tampoc parlaré de com és fer activisme, de com és trobar-se entre l’espasa i la paret, entre forçar-te a recrear l’estrella daurada asexual, l’asexual sense fissures, a prova de qualsevol pregunta intrusiva i diagnòstic, i alhora si surts d’aquest ideal irreal, no ser un mal exemple per a la comunitat, no ser l’exemple que s’utilitzi per menysprear algú altre quan ha de sortir de l’armari, no ser l’exemple que faci que altres persones no s’apropin a una comunitat que estan necessitant.
Potser per a tu això no és rellevant, ni totes les coses que m’he deixat. O potser veus una finestra d’oportunitat per posar-ho sobre la taula, per portar-me la contrària, o veus un objectiu comú, o t’hi veus. O potser realment som una colla d’avorrits.
Clara Morató-Aragonès, presidenta de l’Associació Catalana d’Asexuals
Ser asexual en una societat hipersexualitzada
