Quan em van proposar aquest article, vaig recordar un article que vaig escriure fa deu anys per a un diari generalista per la visibilitat lèsbica. L’article havia de parlar de lesbofòbia, però buscaven un perfil positiu i esperançador, que no fos massa agressiu, però que servís per conscienciar. En l’article jo explicava que no havia viscut massa situacions de lesbofòbia, però, en realitat, el que volia dir era que no m’havien agredit mai físicament per ser lesbiana, que era, i és, probablement la situació més greu que ens podem imaginar. El que no tenia gens present era tota la violència estructural i quotidiana que vivim les lesbianes i la seva gravetat. Tenia tan naturalitzades les violències lesbofòbiques que no era capaç ni d’identificar-les.
Si bé formo part d’una generació que potser ho va tenir millor que les que ens precedien, també formo part d’una generació que va créixer amb la quasi inexistència de referents lèsbics i, els pocs que existien, estaven profundament estigmatitzats i, per tant, no solien tenir una lectura positiva. De les que se sabia, no se’n parlava, i de les que no se sabia, se les obligava a amagar-ho. Jo tenia 15 anys quan van tancar el programa de l’Ellen DeGeneres per sortir de l’armari, i 18 quan es declarava a Dolores Vázquez culpable d’un crim que no va cometre, pel sol fet de ser lesbiana. Durant tota la meva infància i adolescència se’m va explicar que els drets humans eren per tothom, però quan em va tocar reivindicar els meus, resulta que el món no ho tenia previst.
“Tenia tan naturalitzades les violències lesbofòbiques que no era capaç ni d’identificar-les”
Hem hagut de fer activisme fent equilibris entre la sensibilització i la denúncia; entre l’educació i la conquesta dels drets; entre la justícia i la por. I, per fer-ho, hem necessitat permís, tant de la societat, com dels iguals, d’aquells que tenien més veu i eren més visibles, enfront de nosaltres, que, com que semblava que ens pegaven menys, no teníem tant a reivindicar.
Però en realitat no ens pegaven menys, sinó que la violència era diferent, perquè la violència ens ataca allà on existim. Les lesbianes existim menys en l’espai públic i, per tant, no deixar-nos existir és suficient. La invisibilitat és la violència que ens persegueix.
Encara ara se’ns qüestiona quan parlem de lesbofòbia. Tant és així que la Llei catalana de drets LGTBI en el seu títol parla d’homofòbia, bifòbia i transfòbia, però no parla de lesbofòbia i, ja posades, tampoc d’intersexfòbia, mentre sí que parla de lesbianes i persones intersex en la primera part del títol.
“És indispensable que parlem específicament de lesbofòbia si volem identificar les violències que vivim les lesbianes i abordar les nostres necessitats”
És indispensable que parlem específicament de lesbofòbia si volem identificar les violències que vivim les lesbianes i abordar les nostres necessitats. I cal que ho fem sabent que no hi ha una sola lesbofòbia, sinó que cal que parlem de lesbofòbies, perquè som diverses i tenim realitats diferents que fan que vivim moltes violències de forma interseccional en les nostres vides. Interseccional vol dir que la lesbofòbia es combina amb altres opressions i que aquestes operen de manera conjunta fent que de vegades sigui impossible distingir-les. Per això, la defensa dels drets de les lesbianes ha de ser la defensa dels drets de totes les que vivim lesbofòbia.
La conquesta de drets, la sensibilització i les reivindicacions ens han proporcionat vides més vivibles. Però no ens podem aturar, perquè tot just acabem de començar. La lesbofòbia és un concepte que cal continuar emplenant de significats, dels significats que té per nosaltres, per les lesbianes. Cal, per tant, emplenar-lo, donar-li forma, fer-nos-el propi i reivindicar-lo.
Elena Longares, Coordinadora del Servei Cruïlles. Espai d’atenció a adolescents i joves LGTBI+ del Centre d’Atenció Jove a les Sexualitats
