S’acosta una nova commemoració de l’Orgull LGBTIQ+ i, com cada any, tornem a veure com els carrers s’omplen de música, carrosses, purpurina i banderes multicolors. Però darrere d’aquesta explosió festiva, cada cop més comercialitzada i buida de contingut polític, cal fer una pausa i preguntar-nos: què estem celebrant exactament?
L’Orgull neix d’una revolta. Neix d’una protesta contra els abusos policials a Stonewall, a Nova York, encapçalada per persones racialitzades i trans, com Marsha P. Johnson i Sylvia Rivera. No era una desfilada, ni una festa amb patrocinadors. Era una crida desesperada a la llibertat, a la dignitat, a la supervivència. Avui, però, aquest esperit s’ha anat diluint sota el pes d’una mercantilització que converteix la lluita en espectacle i la diversitat en producte de consum.
“L’Orgull neix d’una revolta contra els abusos policials a Stonewall, a Nova York. No era una desfilada, ni una festa amb patrocinadors. Era una crida desesperada a la llibertat, a la dignitat, a la supervivència”
Mentre això passa, el col·lectiu trans —especialment les dones trans— continua sent el més atacat, ignorat i exclòs. Tenim drets encara no assumits, drets que costen de fer efectius i altres que, davant l’avenç del discurs d’odi, corren el risc de desaparèixer. L’auge de l’extrema dreta, la complicitat d’alguns sectors pseudofeministes que ens neguen la condició de dones, i la tebior de moltes institucions davant la transfòbia, ens deixen en una posició de màxima vulnerabilitat.
En aquest context, quin sentit té un Orgull ple de música si no fem silenci per recordar les que ja no hi són? Quina credibilitat té una carrossa d’una marca que parla de drets mentre col·labora amb mitjans que fomenten la discriminació? Quina visibilitat es dona a les persones trans quan se’ns col·loca en un racó folklòric, però no se’ns escolta, ni se’ns dona veu, ni se’ns reconeix com a part central del moviment?
“Quin sentit té un Orgull ple de música si no fem silenci per recordar les que ja no hi són? Quina credibilitat té una carrossa de marca que parla de drets mentre col·labora amb mitjans que fomenten la discriminació?”
La festa no hauria de ser mai excusa per tapar la lluita. Gaudir de l’Orgull és legítim, però sempre que no perdem el nord: som aquí per reivindicar. Per recordar que la nostra existència és política. Que encara hi ha infants trans que se suïciden per l’odi social. Que hi ha persones grans del col·lectiu que viuen en soledat o amb por. Que hi ha migrants LGBTIQ+ perseguides als seus països i menystingudes aquí.
O reivindiquem un alliberament complet, o estem caient en una trampa. Una trampa que transforma la lluita en entreteniment, que buida de sentit el que hauria de ser un crit col·lectiu contra l’opressió.
“La festa no hauria de ser mai excusa per tapar la lluita. Gaudir de l’Orgull és legítim, però sempre que no perdem el nord: som aquí per reivindicar”
Per això, des del col·lectiu trans, exigim que la veu i la lluita trans tornin a ser centrals. Exigim un orgull amb contingut, amb memòria, amb compromís. Un orgull que no es deixi seduir pels focus ni pel màrqueting, sinó que recordi que darrere de cada dret conquerit hi ha hagut dolor, repressió, presó i mort. Un orgull que miri de cara els reptes que tenim avui: l’odi institucional, l’exclusió laboral, la violència sanitària, la manca d’atenció a les nostres realitats i la desprotecció social.
O és alliberament o és negoci. O és lluita o és maquillatge.
“No ens resignem a ser decorat d’un dia. Som la resistència de cada dia. I aquest Orgull, sortirem al carrer amb el cap ben alt, amb ràbia, amb dignitat i amb memòria”
Nosaltres ho tenim clar. No ens resignem a ser decorat d’un dia. Som la resistència de cada dia. I aquest Orgull, sortirem al carrer amb el cap ben alt, amb ràbia, amb dignitat i amb memòria.
Perquè ser trans també és estimar-se, és sobreviure, és plantar cara. I això, cap carrossa ho pot representar millor que la nostra pròpia veu.
Gina Serra Insua, presidenta d’ATC Llibertat i membre de la Federació Plataforma Trans
Pride i prou?
