L’informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona que es va presentar al 2022 va revelar un canvi de tendència en l’orientació sexual dels adolescents cap a una concepció més lliure. Segons les xifres d’aquest informe, la bisexualitat cada cop té més pes entre els adolescents, sobretot entre les noies: 3 de cada 10 senten atracció pels dos sexes. En el cas dels nois, no arriba a 1 de cada 10.
Però es defineixen com a bisexuals? Quants en llegir la introducció heu pensat “és una moda, una tendència, una fase de descobriment de la sexualitat”? I penso que està molt normalitzat pensar per inèrcia tot això. Quan jo vaig llegir el titular, vaig pensar, si se’ns feina un favor o se’ns abocava un altre cop a l’estigma de “la fase del descobriment de la sexualitat”.
Alhora, vull pensar que la bisexualitat cada cop més és considerada com una orientació sexual més, sense prejudicis, sense mirades lascives i sense fases. Voldria saber, i seria interessant saber, quantes persones bisexuals d’altres generacions i edats hi ha a Catalunya i a Barcelona. Quan creixes, si mantens aquesta orientació, el càstig és molt gran, perquè s’associa a un episodi passatger, propi de l’edat. I, si no és així, és perquè ets molt promíscua, et va el vici o no vols tenir relacions afectivosexuals sanes. És una llàstima que, així com es realitzen tota mena d’estudis al món, ens faltin encara molts estudis i recerca sobre i per a la comunitat LGTBIQ+.
“És molt estrany que les persones bisexuals patim una agressió física al crit de ‘bisexual’. Som invisibles, aquesta és la primera violència”
I tornant al centre de la qüestió: no, la bisexualitat no és una fase, no és quelcom que has de passar per saber si ets heterosexual, homosexual o lesbiana. I desgraciadament, així com altres orientacions són més visibilitzades, la bisexualitat no ho és. Perquè moltes persones no li posen nom, perquè com he dit, s’associa a una fase i, per a moltes persones, no és considerada una orientació sexual en si mateixa. Les persones bisexuals patim la invisibilitat a tot arreu i sempre ens etiqueten en funció de la parella sentimental que tenim en el moment. És molt estrany que les persones bisexuals patim una agressió física al crit de “bisexual”, perquè som invisibles, aquesta és la primera violència.
Quan afirmo que la invisibilitat és a tot arreu és perquè a la comunitat i entitats LGTBIQ+, també. On som les dones lesbianes i bisexuals? Al moviment feminista. I perquè no som al moviment LGTBIQ+? Perquè no són espais segurs. Perquè el masclisme i la discriminació hi són presents com en la societat cisheterosexual. Perquè les dones mai ens hi han deixat entrar ni han volgut que estiguéssim en aquests espais, ni en molts altres, com en la política. I és molt decebedor, perquè quan t’adreces a una entitat o a una persona que lluita contra la discriminació, esperes empatia i compressió.
I sí, afegeixo les dones lesbianes perquè he patit el mateix odi i la mateixa discriminació que elles, lesbofòbia. Quan la meva orientació sexual ha estat llegida com a lesbiana he patit insults, mirades, comentaris, situacions discriminatòries. La història i la cultura de les lesbianes estan també silenciades i invisibilitzades.
El sistema cisheteropatriarcal i les violències masclistes, la invisibilització de les dones, i aquí hi vull incloure també les companyes de lluites, les dones trans*, és a tot arreu, també dintre del col·lectiu LGTBIQ+ i també dintre dels feminismes. Si volem lluitar contra la invisibilització, contra les violències masclistes i la discriminació, hem de ser-hi. Hem de ser a tots els espais, participant, transformant, lluitant perquè siguin també nostres, i sobretot, garantint espais molt més segurs. Les dones lesbianes i bisexuals hem de repensar les causes de la nostra invisibilitat, i tornar a tenir espais segurs a la nostra ciutat, espais on trobar-nos.
Laura Pi, Consellera Portaveu d’ERC a Horta-Guinardó. Assessora de Feminismes, LGTBI i Ciutadania d’ERC Barcelona.
