A Ofert a les mans, el paradís crema, Pol Guasch dibuixa a les ments dels seus lectors imatges carregades de bellesa i nostàlgia, amb les quals exemplifica la melangia que produeix el pas del temps i la intranscendència de la vida. L’epicentre és l’amistat entre la Rita i en Líton, a qui coneixem des de les veus de diferents narradors, i en diferents espais: el poble, el Servei, la Colònia i la ciutat. Guasch juga amb el temps i, encara que no ens narri la història en ordre cronològic, ens marca un abans i un després determinat per l’amenaça, o el record, d’un gran incendi que és precedit per una calor asfixiant. Això crea un ambient desolador i distòpic que acompanya la major part de la lectura.
La novel·la omet detalls que hem d’imaginar o interpretar. No sabria dir si aquest és un dels desencerts del llibre o, per contra, contribueix al seu encant. Personalment, la informació que falta va millorar la meva experiència. Llegint-lo em vaig sentir com les velles del poble, tres personatges del llibre, que semblen saber-ho tot, però en realitat només coneixen allò que se’ls ha permès saber, el que les cortines deixen entreveure o el que algú explica al safareig. Hem d’omplir la manca d’informació amb narracions inventades. Però, no consisteix precisament en això, el fet de llegir? En dibuixar al nostre cap la informació que ens manca?
“Pertanyem a una estructura social on el nòvio, la nòvia, la dona o el marit, compten amb un privilegi social i legal que desplaça els amics a un lloc de menys valor”
Els amics es poden enamorar? En el capítol que narra com es coneixen la Rita i en Líton, Guasch descriu un enamorament entre els dos. Crec que podem enamorar-nos, però parlem poc d’això. Pertanyem a una estructura social on el nòvio, la nòvia, la dona o el marit compten amb un privilegi social i legal que desplaça els amics a un lloc de menys valor. El que ens porta a minimitzar l’enamorament, la intimitat i el compromís que es viuen en una amistat. Fins i tot ens porta a ignorar el dol que produeix la ruptura amb un amic.
D’altra banda, en alguns moments de la nostra vida, aquests amics ens coneixen millor que la nostra família biològica. Són els que ens ofereixen cura quan ho necessitem i els que realment ens entenen. Legalment, aquests amics queden exclosos tant de la protecció que els puguem donar com de les decisions o rols que les persones al nostre voltant han d’ocupar en algunes situacions. A la novel·la, em va resultar desolador veure com la Rita, l’amiga i —durant un període crític de la vida d’en Líton—, mare i cuidadora, és gairebé inexistent davant la presència de la mare biològica. Sense suficients recursos socials i legals per ocupar l’espai que emocionalment li correspon.
Us convido a llegir el llibre i a reflexionar sobre les vostres pròpies amistats, mentre coneixeu la de la Rita i en Líton; a gaudir-ne de la bellesa i a subratllar aquelles frases boniques que us poden omplir l’ànima en un estiu sufocant, quan l’efímer de la vida es faci palpable.
Ofert a les mans, el paradís cremaés un llibre de Pol Guasch publicat català per l’editorial Anagrama. La novel·la va ser l’escollida en l’últim club de lectura de l’associació Ram de l’Aigua.
Andrey Montero, membre de l’associació Ram de l’Aigua.
‘Nevada’: un viatge a través del gènere
