“Què t’agraden més, els homes o les dones?” és la pregunta que més m’han fet en referència a la meva bisexualitat. Al principi, les amistats. Més tard, qualsevol persona tafanera amb ganes d’endinsar-se en el tema per fer safareig. Qui em coneix, al cap de molt poc va deixar de demanar-m’ho i ho va identificar com un interrogant absurd. Abans, era una qüestió que em molestava que em plantegessin. Ara, però, des que tinc parella —home, per cert—, ningú m’ho ha tornat a preguntar.
TikTok va trigar uns quatre vídeos a adonar-se de la meva bisexualitat. A mi em va costar divuit anys reconèixer-ho en veu alta. El que va suposar un canvi va ser, precisament, fer-ho públic. Continuo sense amagar la meva orientació sexual. Alguna vegada, per mandra, por o inseguretat, he evitat exposar-me, cal admetre-ho, però com també ocorria quan no tenia una relació monògama. La diferència és que ara no sembla ser quelcom que desperta interès quan xerro amb un grup de persones, podríem dir que procuren ignorar-ho. De fet, quan en una conversa surt el tema, si hi és el meu nòvio davant, percebo incomoditat en la gent. Pregunten encara menys, com si no el volguessin destorbar.
“Bé, sí, ets bisexual, però estàs amb un noi”. M’agradaria que aquesta frase fos inventada, però me l’ha repetida diverses vegades un amic en els últims mesos. Ell mai va negar la meva orientació abans que tingués parella tancada. Ara fa l’efecte que representa un problema per concedir-me sense peròs el dret a la meva pròpia sexualitat.
“És legítim reivindicar la meva bisexualitat formant part d’una relació heterosexual normativa i monògama senzillament perquè soc bisexual”
Soc conscient dels meus privilegis per tenir una relació amb un home. Recordo pensar-ho quan el vaig besar tranquil·la a l’interior de la Sagrada Família. No ho hauria fet mai si hagués hagut de fer un petó a una dona. És segurament la menor de les llibertats, però sí que demostra també les minúcies a les quals estan privades les parelles del mateix gènere. Aquestes discriminacions, és cert, actualment no les pateixo.
I jo em pregunto, negar la meva sexualitat és tan sols una descripció de la meva realitat actual o més aviat és un triomf del cisheteropatriarcat? Soc menys bisexual per estar amb un home? Passaria el mateix si la meva relació fos amb una dona? Les reaccions serien iguals? Només se’ns atorga el dret a l’autoreconeixement de la nostra orientació si estem en contacte sexoafectiu constant amb més d’un gènere?
I no s’acaben aquí els meus dubtes. Com es reivindica la bisexualitat formant part d’una relació heterosexual normativa i monògama? Com es lluita per ser visible sense que sembli que t’apropies d’una etiqueta que alguns creuen que no et pertany? Perquè, aleshores, és injust que m’identifiqui com a bisexual si ningú m’impedeix gaudir dels meus drets, sobretot legals? Només pateixo discriminacions si m’embolico amb dones?
“És indispensable reivindicar la bisexualitat també en una relació heterosexual normativa per fer entendre que les persones bisexuals som a tot arreu, també en una parella que molta gent titllaria de ‘normal’”
Doncs bé, seré clara, és legítim reivindicar la meva bisexualitat formant part d’una relació heterosexual normativa i monògama senzillament perquè soc bisexual. Però, a més, puc donar una raó de pes: per trencar les idees preestablertes que la societat té sobre nosaltres, especialment l’idea que som viciosos, incontrolables i massa sexuals.
És indispensable reivindicar la bisexualitat també en una relació heterosexual normativa per fer entendre que les persones bisexuals som a tot arreu, també en una parella que molta gent titllaria de ‘normal’. Estem infiltrats allà on menys us ho penseu i és hora que ho assumiu.
Si només creem referents bisexuals plans i corrents (que existeixen, és clar), tan sols podrem reflectir-nos en ells. Com si existís una manera única i correcta de ser bisexual, cosa que és mentida.
DisturBi Col·lectiu: “Es pressuposa que si no ets hetero, ets lesbiana o gai, en cap cas hi ha l’opció de ser bisexual”
