L’any passat vaig assistir a un taller sobre el consentiment amb un grup de quaranta homes. A mitja sessió, el tallerista ens va demanar fer un exercici que consistia a caminar lliurement per la sala i, en trobar-se cara a cara amb una altra persona, mirar-la als ulls i dir-li de forma contundent i clara: “no”. No hi havia cap petició oral o física per part de l’altra persona; el fet era simplement dir “no”.
En les diferents trobades cara a cara, resultava interessant veure les diferents formes de dir “no”. Alguns el deien de manera clara, subratllant-lo amb el seu llenguatge corporal. Uns quants deien “no” sense poder mirar als ulls, i altres, no podien pronunciar-lo.
Tant per emetre un “no” de manera assertiva com per rebre’l i gestionar-lo amb empatia, és necessària una base d’habilitats emocionals i comunicatives. És aquí on rau una de les grans complexitats del consentiment. No tots partim de la mateixa base emocional, ni tenim les mateixes eines comunicatives, ni les mateixes experiències vitals.
“No són gaire comunes les converses sobre nois que s’hagin sentit agredits interactuant sexualment amb un altre noi”
Els homes que tenim sexe amb homes hem desenvolupat la capacitat de proposar sexe i acceptar-lo amb més o menys facilitat a través d’aplicacions i en entorns que ho faciliten. Tot i que en aquests espais encara queda molt per millorar pel que fa a la responsabilitat afectiva, i sens dubte hi ha conflictes, m’agradaria centrar l’atenció en el moment de la trobada, quan ja hi ha hagut un “sí” previ. Concretament, quan comença el contacte físic i les sensacions ens comencen a parlar. Què passa quan estàs nu amb un noi, us esteu besant i gaudint, però de sobte no et sents còmode i vols parar? La resposta sembla òbvia: dius “ho sento, no em ve de gust continuar”.
Però, què passa si la situació et fa reviure un trauma, o si encara tens al cap una veu que et diu: “has de ser agradable, evita el conflicte, els homes sempre estan calents?” D’altra banda, si fóssim l’altre, tindríem clar que, tenint en compte només la comunicació verbal, no seria possible assegurar-nos que la persona amb qui estem interactuant realment se sentís còmoda.
“Semblaria que tots sabem emetre i rebre un “no” o un “sí” de manera assertiva. Jo dubto que sigui així”
Ara, si ens centrem en la relació amb nosaltres mateixos, em pregunto: ¿som capaços de discernir si, en un moment donat, busquem sexe perquè realment el cos ens ho demana, o si ho fem per evasió, ansietat o inèrcia? Som capaços d’escoltar el nostre cos, respectar-lo i dir-nos “no” a nosaltres mateixos quan ens adonem que el que realment necessitem és una abraçada, companyia o descansar? Al final, si no som capaços de respectar i escoltar el nostre cos, com podrem expressar els nostres propis límits?
No són gaire comunes les converses sobre nois que s’hagin sentit agredits interactuant sexualment amb un altre noi. Semblaria que tots sabem emetre i rebre un “no” o un “sí” de manera assertiva. Jo dubto que sigui així i, encara que podria estar equivocat, em pregunto si el que passa és que, per una banda, ens dediquem a evadir la sensació que ens queda al cos i, per l’altra, assumim que, si nosaltres ho hem passat bé, l’altre també.
Crec que encara ens queda un llarg camí per recórrer pel que fa al consentiment, per connectar amb les nostres emocions i les de l’altre, i per desenvolupar una comunicació oral i corporal efectiva. De base, és difícil interpretar els senyals de l’altre i estar cent per cent segurs que tots els involucrats estem a gust, més encara en les trobades ocasionals. Però, molt probablement, parlant i creant espais per compartir experiències i expressar com ens sentim serà més fàcil donar pas a una sexualitat més conscient i sana.
Andrey Montero, Coordinador del Ram de les Històries, club de lectura de l’Associació del Ram de l’Aigua
Ram de l’Aigua: “Volem que les persones LGTBI+ tinguin alternativa d’oci fora de l’oci nocturn”
