Avui fa tot just un any que, des de l’Associació Catalana d’Asexuals (ACA), vam organitzar la primera jornada per reivindicar el Dia Internacional de l’Asexualitat. Recordo aquell 6 d’abril com un dia molt especial. Veure tantes persones asexuals reunides i compartint experiències, preocupacions i desitjos em va fer sentir, per primera vegada, realment part d’una lluita col·lectiva.
Tot i haver assistit anteriorment a algunes de les trobades que organitza regularment l’ACA, sempre havia tingut la sensació que érem quatre gats escampats per Catalunya i que, malgrat coincidir de tant en tant en alguna activitat, no acabàvem mai de fer pinya. Aquella jornada, però, em va demostrar el contrari. Em va ajudar a adonar-me de la força i el potencial que tenim com a comunitat i em va omplir d’il·lusió per construir més espais com aquell.
“Les primeres comunitats asexuals es van organitzar a través d’internet i aquest llegat virtual encara ens condiciona significativament”
Si bé hem avançat en aquest àmbit, trobar-nos presencialment continua sent un repte. Les primeres comunitats asexuals es van organitzar principalment a través d’internet i aquest llegat virtual encara condiciona significativament les dinàmiques de la comunitat. Hi ha moltíssims espais en línia on poder vincular-se amb altres persones de l’espectre asexual; fora de les pantalles, però, encara no n’hi ha prou.
En el meu cas, em va costar bastant arribar a conèixer una altra persona asexual. D’entrada, tot i les ganes que en tenia, em feia respecte buscar espais asexuals. Havia llegit moltes coses per internet, però no tenia cap referent i no sabia què em podria trobar a la vida real. Per això, primer vaig intentar apropar-me a espais LGTBIQ+. Va ser una bona experiència, però, així i tot, decebedora: en tots els espais que vaig anar era l’única persona asexual. Finalment, em vaig decidir a anar a una de les trobades de l’ACA, però encara van passar uns quants mesos fins que vaig poder assistir-hi.
“Crear més espais de trobada per a persones de l’espectre asexual és encara una necessitat”
Cinc anys després, la situació ha millorat i hi ha més visibilitat, més gent que se sent còmoda identificant-se com a asexual i més possibilitats de trobar-nos de manera espontània. Ara bé, no fa tant de la meva arribada a la comunitat i crear més espais de trobada per a persones de l’espectre asexual és encara una necessitat. Quan descobreixes que aquesta és l’etiqueta que millor et defineix, sovint el que més necessites és conèixer altres persones asexuals per sentir que no estàs sola. Fins que no trobes algú amb qui compartir aquesta experiència, l’asexualitat pot ser un camí molt solitari.
I per això el 6 d’abril és tan important. És una oportunitat per trobar-nos, teixir vincles i pensar juntes com volem construir la nostra comunitat. Així que avui celebrem, però també reivindiquem. Perquè encara queda molta feina per fer. Perquè ningú hauria de sentir-se sol descobrint la seva identitat. I perquè mereixem tenir espais, reconeixement i veu.
“Quan descobreixes que aquesta és l’etiqueta que millor et defineix, sovint el que més necessites és conèixer altres persones asexuals per sentir que no estàs sola”
Enguany, el tema central és precisament aquest: els vincles. Com ens relacionem? Com podem combatre la soledat que tantes persones asexuals hem sentit en algun moment? Com podem crear xarxes que ens sostinguin? Són reflexions que no només ens beneficien com a comunitat, sinó que també aporten molt a la societat en general. Reivindicar la realitat asexual significa qüestionar els models relacionals normatius i ampliar el ventall de formes de viure l’afecte i la intimitat. És, per tant, una conversa que travessa el moviment feminista, anticapitalista i LGTBIQA+. No som una nota a peu de pàgina dins del col·lectiu: som una peça clau en la lluita per una societat més lliure i diversa.
Rosa Milian, membre de l’Associació Catalana d’Asexuals
Ser asexual en una societat hipersexualitzada
